Quan la lluna és l'únic far

Hola Anna,

m'ha encantat el teu poema sobre la lluna i m'agradaria contactar-te per saber si podríem col·laborar per un projecte que tenim entre mans

Moltes gràcies
Elisabet

Potser en ocasions és l'únic far, però és tan... com dir-ho?, tan eficaç, que serveix per guiar persones ben allunyades entre elles, persones que viuen en llocs, en ubicacions, separades geogràficament... i la Lluna és el seu referent comú.

Potser avui sortiré al balcó per contemplar l'esquitx de Lluna que es pot albirar aquí, a ciutat. I potser la seva llum fulgent estarà, en aquell mateix instant, acaronant la teva mirada.

Serà una manera de saludar-nos, des d'una llunyania que en realitat no hi és.

Petons d'argent,

la mirem..
parla, li parlem..
brilla, com els nostres somnis, enmig de la foscor més immensa..
També les paraules il.luminen el nostre pas...i et duen
a tu,
a nosaltres,
Anna: gràcies.una gran abraçada...
il.luminada tota de lluna.....plena!!

... et guiï i tu no defelleixis, mira a l'horitzò com l'estàtua de l'Escala que tens per fotografia i a partir d'aquí: Endavant!
Una abraçada!

Ple de metàfores brillants (com la lluna plena) i de comparacions encertades, bell amb belles paraules, plenament inspirat, llunàticament escrit sota l'influx poderós de la reina de la nit. Una abraçada!

encisa brillant en mig de la fosca nit i ens desperta sensacions...
bonic poema anna

seguim en contacte ja ho saps
una abraçadota mataronina
joan

Amb el far
de la lluna
mira el teu port
i veuràs i sentiràs
l'abraçada del
teu mar.

No t'embarquis
a la barca
de la soledat...,
només arribaries
a la platja
de la solitud,
la platja de
les petxines buides...,
només hi trobaries
espines sense peix.

El teu viatge
és i ha de ser ple,
envers l'oritzó
de vida, no
t'aferris a l'ancla
de cap fals amor,
t'ofegaries al fons
d'un mar de dubtes
negacions i esclavituds.

La lluna bressola
les teves marees
de dona, escolta-les...


Des del far, bona nit.
onatge