Quan ja no quedi res

Un relat de: Ze Pequeño

Quan ja no quedi res
serem tots silencis.
Serem un foc encès
en el fons dels misteris.
Serem terra de pols
i camins d'espines.
Serem visions d'un món
que sense destí caminen.

Quan ja no quedi res
no hi haurà ni un mot
que pugui dir-nos res
per alleugerir el cor.
No hi haurà mirades
ni mans per agafar.
Només ombres espantades
que lentament moriran.

Comentaris

  • GariKoitz | 14-08-2005 | Valoració: 10

    Barret (també) per a vos

  • Quan...[Ofensiu]
    Llibre | 10-08-2005

    Un poema que ens parla d'un futur hipotètic (quan) que desitjo no arribi mai. Un destí al qual la humanitat s'hi aboca tot convertint la paraula en buidor (serem tots silencis), i amb aquesta metamorfosi, perdrem l'essència del "ser persona".

    En què ens convertirem? Potser... en destrucció incomprensible (un foc encès / en el fons dels misteris), en desolació (terra de pols / i camins d'espines), en l'imaginari d'allò que havíem de ser i no vam aconseguir (visions d'un món / que sense destí caminen).

    És aquesta la presentació que ens fa la primera estrofa de vuit versos. Però la segona, també de vuit versos, manté el to i clou el poema seguint la mateixa línia conceptual.

    Ens presenta de nou aquest futur hipotètic (quan), i una altra vegada incideix en la importància de la paraula per a les persones (no hi haurà ni un mot (...) per alleugerir el cor). Però aleshores entra de ple en un món de sensacions, de sentiments: l'univers de les mirades, de les carícies... Un món que també es perdrà.

    I al final, dur, cru, sec: Només ombres espantades / que lentament moriran.

    Quan ja no quedi res, no només l'home, com a ésser humà, haurà perdut aquesta capacitat de comunicació que li dóna la paraula, aquella que crea bells poemes com el teu, sinó que també haurà caigut en la lenta agonia d'una mort fosca i espantada.

    Quan ja no quedi res... Tant de bo que el res no existeixi, i algú hagi desat en un raconet ben protegit, a recer de lluites i silencis, un bocí de record. I si aquest ens duu als teus poemes, podrem construir-nos de nou.

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • L'admiració és recíproca[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 04-08-2005 | Valoració: 10

    Hola Salzburg! He llegit el teu comentari i he decidit, abans que res, conèixer-te, perquè la veritat és que estic força desconnectat aquests dies de la web.

    He començat per aquest poema senzillament perquè m'ha cridat l'atenció el títol. Pot ser molt suggerent, més que res perquè dóna peu a moltes possibles interpretacions filosòfiques! I has donat un caire a les teves paraules que penso que és interessant de comentar (cosa que, per cert, a mi també em fa por, perquè no sé mai si he acabat d'entendre bé el que volia dir l'autor, si em deixo coses importants [que me'n deixo, ja ho sé, però intento destacar el que a mi em crida més l'antenció], si dono massa importància al que seria una simple bagatel·la, etc, etc.).

    Ambdues estrofes comencen amb el que seria la motivació del pensament del poema, del seu esperit; "quan ja no quedi res".

    En la primera estrofa et refereixes a un "nosaltres" que pot tenir significats diferents. Un "tu i jo" conegut només per l'autor (el "tu", s'entén), o quelcom més genèric com la humanitat, la totalitat dels éssers humans. Pel sentit del poema (del qual mai es dedueix una referència explícita a dues persones), sembla que aquesta segona idea, la de la totalitat dels éssers humans englobada en aquesta primera persona del plural, sigui la que has buscat com a autor/a del text.

    I què "serem"? "Silencis", "foc encès en el fons dels misteris", "terra de pols i camins d'espines" i "visions d'un món que sense destí caminen". Amb les primeres expressions, donaries a entendre una idea de vacuïtat, però acabes concloent amb la frase "visions d'un món...", que dóna peu a imaginar-se que, en el fons, "alguna cosa" quedarà, "quan ja no quedi res". Si més no, alguna cosa. Quelcom que anomenes, en aquests versos, "visions".

    La segona estrofa reforça la idea que es desprèn ja de la primera; una certa sensació de pessimisme. Es desprèn de la menció que "no hi haurà ni un mot / que pugui dir-nos res / per alleugerir el cor", així com també, òbviament, dels versos subsegüents.

    Jo, tanmateix, sóc d'aquells que, per més que ens costi, intentem veure l'ampolla mig plena en lloc de mig buida. I és per això que hi endevino, almenys en la meva lectura personal, un doble sentit. Quan ja no quedi res, per aquesta mateixa circumstància, tot pot ésser més trist. Però amb això també pots dir: aprofitem l'ara. Tenim molt per aprofitar. Tenim molt per viure. Perquè viure és ara, no és ni ahir ni demà.

    Quant al ritme, els versos tenen una estructura sil·làbica més o menys similar (6-7 síl·labes per vers) i això confereix al poema una lectura planera que, en cap cas (al meu entendre!), neutralitza el missatge que envies al lector/a.

    Bé, ja veus, amb por o sense m'acabo enrotllant com una persiana!! M'ha agradat conèixer-te i espero seguir-te llegint. Com pots veure, no tinc gran cosa de què presumir, i si alguna vegada he guanyat algun "premi de barri" (cas d'Escriure un poema), això no em fa ni mestre ni gran escriptor ni res d'això. Sóc tan relataire com qualsevol!!!

    Vinga, una aferrada també però aquesta des de terres lluçaneses!

    Salut,

    Vicenç

    PD. Amb tanta parrafada i encara no sé si té dit que el poema en sí m'ha agradat, i molt, malgrat que no sigui precisament optimista el missatge que conté.

  • OhCapità | 21-07-2005

    quedarà la vostra essència que ens acariciarà suaument, podrem llavors olorar la fragància de la vostra bellesa i tendrement esculpirem els record a la memòria altra cop com si fos el primer instant al conèixer-vos.

    Preciós Salz! Ja no necessiteu cap dels meus consells (us n'he donat algun? i si és així, algun d'encertat?), ara em toca a mi ser el vostre alumne.

    Un petó dolç i tendre amb volants!

    OhCapità.

  • un mar a l'horabaixa[Ofensiu]
    estrangera | 20-07-2005 | Valoració: 10

    Sols començar a llegir-lo i quedar hipnotitzada ha estat un. Dibuixes una atmosfera que travessa la pantalla i se't fica dins i et transporta, com una música suavíssima i una tristor que s'escampa com un vel de boira, delicat, amb un deix de tristesa que, gota a gota ens penetra. Preciós!!!

  • neixerem de nou[Ofensiu]
    Queca | 18-07-2005 | Valoració: 10

    encetant una nova vida, al costat de les persones amb les quals volem estar realment, les que ens estimem de veritat. Sempre quedarà una cosa, l'oblit, el sentiment. Ho va dir un filòsof: El Ser, és, i el Noser, no és. Realment és així?No existeix el buit? A mi m'agrada pensar que sí, que sempre hi haurà un lloc on podré anar a parar si un dia caic, un lloc on poder tornar a alçar-me, i començar de nou.
    M'ha agradat molt el teu poema, i gràcies pel teu comentari Salz!
    Per cert, puc preguntar-te per què un mitjó?
    Vols saber una cosa?Jo també seria les Rimas de Bécquer, i la Lista de Schindler, o El Club dels Poetes Morts. I el tacte... aquest maravellós sentit que no falta a ningú, i tan necessari...

  • començarem de nou[Ofensiu]
    fill de les ombres | 14-07-2005 | Valoració: 10

    quan ja no quedin llocs on anar, ni paraules per dir, ni sentiments per viure, ni horitzons per descobrir, ni mars per navegar... posarem la utopia al davant i amb l'esperança a les mans construirem un nou món on tornar a donar sentit al que som i volem ser.

    "no voldria arribar al moment de la mort i adonar-me que no he tastat la vida!"
    et sona? comparteixo amb tu aquesta pel·lícula.

    encantat de descobrir-te!

  • però...[Ofensiu]
    Capdelin | 14-07-2005 | Valoració: 10

    encara que ja no quedi res...
    podrem tornar a plantar un arbre i fer l'esbós d'un poema i ressuscitar una paraula, una que mai es va dir i ningú va poder destruir...
    i podrem tornar a fer un petit món... de paraules noves i somriures de llavis nous...
    perquè sempre quedarà alguna poetessa com tu que no deixarà que morin els sentiments, els mots, la poesia...
    un petó i una abraçada guapíssima!
    i gràcies pel teu comentari que m'ha tocat i enfonsat... jo sí que em trec el barret per saludar-te i esperar nous poemes teus...

  • (perdona[Ofensiu]
    Henry | 14-07-2005

    per la falta d'accents i la c trencada, pero aquest teclat escoces no en te)

  • Sempre quedaran...[Ofensiu]
    Henry | 14-07-2005

    grabades aquestes paraules que ara semblen escrites amb tinta negra d'una ment que s'ofega en la tristesa d'allo que passara un dia que vindra de forma inevitable.
    M'ha captivat quan dius:

    no hi haura un mot
    que pugui dir-nos res
    per alleugerir el cor.

    Pq quan arribi el moment, sera el cor, que ens pesara i ens fara mal de tot allo que hem fet, hem viscut, hem gaudit i ja no tornara...
    M'enfonso en tota aquesta melancolia i m'hi quedaria arraolit fins aquell dia....

    Es precios! Una arbacada!!

    Henry

  • Renoi![Ofensiu]
    brideshead | 14-07-2005

    M'ha semblat molt tràgic, aquest poema teu, Salz! I sí, potser tens una certa raó, arribarà el dia que "ja no quedi res", però abans que arribi, em de saber escoltar, i sobretot, dir, aquests mots que alleugereixen el cor, trobar i, sobretot, saber donar aquesta mà que ens busca i busquen, i que de vegades, no veiem...

    Sí, arribarà el dia que serem ombres allargades que s'aniran morint, cremant en el foc del no res, però fins aleshores, viu, estima, dóna, sigues feliç, fes feliç!

    Una abraçada Salzburg.... encara em dura l'emoció d'ahir. Tu sí que ets encantadora, i dolça, i sobretot, una gran poetessa, que sap trobar les paraules més adients, més elegants, per transmetre'ns grans missatges.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ze Pequeño

Ze Pequeño

111 Relats

635 Comentaris

130901 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Agredolça.
Silent i amb ganes de cridar.
Amenaçadora de mi mateixa
i curosa amb els teus ulls.
Descontrolada.
Cercadora,
de prop i de lluny.
Ofegada en sospirs.
Somniadora interrompuda.
Animal de nit
amb passes esclaves.
Desanimada i eufòrica.
Lligada i sense força
per trencar cadenats.
Encuriosida,
atrapada en una teranyina
d'ulls negres
de mirada infinita.
Desequilibrada.
Penjada del cim més alt
de la teva vida.
Capturada.


--------------------------------------------------


Em trobareu també a

www.poemesmicrocosmics.blogspot.com
www.diarismicrocosmics.blogspot.com
www.ydetrasdetodo.blogspot.com