Quan em quedo sol a casa sec i penso

QUAN EM QUEDO SOL A CASA SEC I PENSO

Quan la dona i les nenes surten i jo em quedo sol a casa sec, gaudeixo del silenci i penso. En què? Doncs en qualsevol cosa, per banal i vulgar que sigui. En les cadires, per exemple, sovint hi penso, no em feu dir per què.
Us heu parat algun cop a observar-les? Les teniu presents? Heu vist com sempre n'estem envoltats? Com, literalment, ens envaeixen?
Porto molts anys estudiant-les: són meravelloses però alhora estranyes i inquietants. Voler classificar-les és com llaurar en l'arena; només explicant del què són fetes ja podríem omplir un tractat: de fusta, de plàstic, d'alumini, de materials incerts, imaginatius o fins i tot improbables. I a voltes, quan ens referim a la fusta, quina poesia pronunciar amb veu alta: cedre, roure, faig, noguera, alzina, pi, castanyer, avet... I n'he vist de tots els colors possibles: negres, blanques, metàl·liques, d'un groc canari o d'un vermell rutilant.
Si les observeu amb una mica de perspicàcia, trobareu tres elements mínims i comuns: una superfície plana, desitjablement horitzontal que anomenarem seient; unes potes, en nombre discutible i un respatller, més o menys alt però imprescindible si tractem del noble gremi de les cadires i no ens rebaixem a parlar de la plebea categoria dels tamborets. I si cal destriar bé les cadires dels tamborets tindrem encara més cura de no confondre-les amb les butaques, éssers eminentment autocomplaents, ni amb els sofàs, conformistes i burgesos.
Deia abans que podem discutir sobre el nombre adient de potes. Però no ho farem, no cal. I és que, encara que ens van ensenyar a l'escola que tres punts no inscrits en una mateixa línia defineixen un pla i que aquest és estable per definició, l'experiència ens demostra un cop i un altre la terrible inseguretat de les cadires de tres potes. Caldria, doncs, condemnar aquests espècimens, ara i per sempre, a l'oblit de les formes errònies o fallides.
Són gregàries per naturalesa, n'heu vist algun cop una sola o aïllada? Les trobareu, sempre en grup, envoltant taules, tauletes o pantalles. També arrenglerades a les terrasses, orientades cap al sol, potser convocades a adorar-lo en una misteriosa cerimònia.
A mi em semblen, i aquí deixo de banda les velles nissagues dels lluïssos o de les chippendals o les tenebroses elèctriques, discretes i modestes, alhora que elegants.
Gràcils moltes, estrambòtiques algunes; totes, però, aparenten una gran candidesa. Ara, jo sospito que accepten aquest dur peatge de suportar la humanitat perquè preparen, potser de fa mil·lennis, una secreta revolta que acabi amb tanta vexació, que ens llenci a tots per terra i ens deixi, i perdoneu la vulgaritat, amb el cul a l'aire.
Aquests i altres pensaments són els que m'ocupen quan em quedo sol a casa, en silenci.

I ara us pregunto altre cop: us heu parat algun cop a observar les cadires? Les teniu presents? Fixeu-vos-hi. Mireu-vos-les. Us adoneu de quins éssers més meravellosos, inquietants i estranys són?