Quan em quedo sol a casa sec i penso

Un relat de: Calderer

QUAN EM QUEDO SOL A CASA SEC I PENSO

Quan la dona i les nenes surten i jo em quedo sol a casa sec, gaudeixo del silenci i penso. En què? Doncs en qualsevol cosa, per banal i vulgar que sigui. En les cadires, per exemple, sovint hi penso, no em feu dir per què.
Us heu parat algun cop a observar-les? Les teniu presents? Heu vist com sempre n'estem envoltats? Com, literalment, ens envaeixen?
Porto molts anys estudiant-les: són meravelloses però alhora estranyes i inquietants. Voler classificar-les és com llaurar en l'arena; només explicant del què són fetes ja podríem omplir un tractat: de fusta, de plàstic, d'alumini, de materials incerts, imaginatius o fins i tot improbables. I a voltes, quan ens referim a la fusta, quina poesia pronunciar amb veu alta: cedre, roure, faig, noguera, alzina, pi, castanyer, avet... I n'he vist de tots els colors possibles: negres, blanques, metàl·liques, d'un groc canari o d'un vermell rutilant.
Si les observeu amb una mica de perspicàcia, trobareu tres elements mínims i comuns: una superfície plana, desitjablement horitzontal que anomenarem seient; unes potes, en nombre discutible i un respatller, més o menys alt però imprescindible si tractem del noble gremi de les cadires i no ens rebaixem a parlar de la plebea categoria dels tamborets. I si cal destriar bé les cadires dels tamborets tindrem encara més cura de no confondre-les amb les butaques, éssers eminentment autocomplaents, ni amb els sofàs, conformistes i burgesos.
Deia abans que podem discutir sobre el nombre adient de potes. Però no ho farem, no cal. I és que, encara que ens van ensenyar a l'escola que tres punts no inscrits en una mateixa línia defineixen un pla i que aquest és estable per definició, l'experiència ens demostra un cop i un altre la terrible inseguretat de les cadires de tres potes. Caldria, doncs, condemnar aquests espècimens, ara i per sempre, a l'oblit de les formes errònies o fallides.
Són gregàries per naturalesa, n'heu vist algun cop una sola o aïllada? Les trobareu, sempre en grup, envoltant taules, tauletes o pantalles. També arrenglerades a les terrasses, orientades cap al sol, potser convocades a adorar-lo en una misteriosa cerimònia.
A mi em semblen, i aquí deixo de banda les velles nissagues dels lluïssos o de les chippendals o les tenebroses elèctriques, discretes i modestes, alhora que elegants.
Gràcils moltes, estrambòtiques algunes; totes, però, aparenten una gran candidesa. Ara, jo sospito que accepten aquest dur peatge de suportar la humanitat perquè preparen, potser de fa mil·lennis, una secreta revolta que acabi amb tanta vexació, que ens llenci a tots per terra i ens deixi, i perdoneu la vulgaritat, amb el cul a l'aire.
Aquests i altres pensaments són els que m'ocupen quan em quedo sol a casa, en silenci.

I ara us pregunto altre cop: us heu parat algun cop a observar les cadires? Les teniu presents? Fixeu-vos-hi. Mireu-vos-les. Us adoneu de quins éssers més meravellosos, inquietants i estranys són?


Comentaris

  • Assaborint poc a poc el temps[Ofensiu]
    Avet_blau | 14-02-2009 | Valoració: 10

    Trobar un tema qualsevol,
    en aquesta moments perduts,
    i sense presa, valorar-lo,
    i donar-li vida.
    Un moble, una paisatge, un pensament,
    i pasar-hi temps recreant-se,
    perqué quedarà en el record,
    i restarà marcat mes enlla del temps,
    perqué s' ha assaborit poc a poc .
    Avet

  • Reflexió[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 14-02-2009 | Valoració: 10

    Bona reflexió sobre les cadires, has tret bon suc d'un tema singular, no per això no important. Què fariem sense cadires, si es revoltessin com tu dius?

    Gràcies pel teu comentari, celebro que t'hagi agradat, tot i ser força fantàstic.

    Per cert, va anar bé la trobada?

    Clara

  • Xantalam | 01-02-2009

    Em va agradar quan el vaig llegir al repte on el presentares. Un relat amb un toc absurd, descriptiu, ben escrit i un final amb molt d'humor. Agradable de llegir.

    Ens veiem a la MEGAtrobada, Lluís!

    Xantalam

  • el potser [Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-01-2009

    del començament sobre. M'he oblidat de treure'l, hi anava a escriure una altra cosa i s'ha quedat el "potser", no el llegeixis que no hi havia de ser allí.

    Ferran

  • Mol bon relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-01-2009

    potser sí que tocava el tema de la invasió, i la vaig veure com una invasió psicològica, i en aquest estadi entrava de valent als finalistes per endur-se el repte. El problema va ser que dels set o vuit presentats, sols un es podia descartar (no era el teu, és clar), i els altres fantàstics, i sols volia fer guanyar un d'ells.

    Crec que és un relat que fa pensar, ja et vaig dir que em recordava aquella sèrie de culte dels seixanta "twinlight", per la seva estructura narrativa i el tema tractat, i a mi m'agrada el fantàstic, i també m'agrada aquella sèrie, de la BBC em sembla.
    Doncs això, un relat rodó, amb una estructura clàssica i mol ben desenvolupat.

    Bon any Lluís, i salut i repte!

    Ferran

  • Divertit i perfecte....[Ofensiu]
    rnbonet | 29-12-2008

    ...assaig sobre un utensili tan poc treballat 'filosòficament'.
    Quant valors se'ls pot descobrir als objectes qüotidiants, si la mirada és imaginativa!
    Encantat de trobar-te!
    Salut i rebolica!

  • Em recorda Pajaros d'Alfred Hiscoch[Ofensiu]
    blaumar | 29-12-2008

    Lleguint-ho m'he quedat amb el cul quadrat.
    Segurament no per manca de qualitat al text sinó per una subtil acció de distracció, d'una butaca de respatlleres massa altes, per mantenir la intimitat que precisa un text tant revelador.
    Enhorabona

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

276 Comentaris

82584 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.