Quan el riu dugué la mort

El riu dugué la mort, en efecte, ja que el seu cos té una força destructora indiscutible... però en molts altres moments i llocs, el riu dugué la vida, ja que la seva essència, l’aigua en moviment continuat, n’és sinònim.

Com el riu, les persones també poden comportar desctrucció o creació, gràcia o desastre, generositat o maldat, no creus?

Un poema breu, però ferm... i vital!
Un merescut guanyador, sens dubte!

T’envio una abraçada per començar amb bon peu aquest mes de juliol,
Unaquimera

amb la música de fons, m'ha posat la pell i la carn de sota de gallina!!!
ets una poetessa excel.lent
gràcies pels teus comentaris tan i tan amables, els agraeixo més que molt
una abraçadota
joan

És propi de l'ésser humà no donar-se mai per vençut i superar (un cop enterrats els morts) les grans desgràcies que l'han abatut: inundacions, terratrèmols, tsunamis, guerres, epidèmies... Què es pot fer sinó seguir endavant?
Aquest és el missatge que transmet el teu preciós poema, il·lustrat per imatges que, malauradament, no ens són alienes als televidents actuals.
Saps treure l'essència de qualsevol tema, estimada Núria, i li dónes el teu toc de sensibilitat tan personal.
Una abraçada

...en llegir-lo al Melorepte em va semblar un cal·ligrama d'una barca, a més de la preciositat de les seves paraules.

I encara ara, després d'una seona lectura i amb perspectiva, segueix semblant-me una barca!


d.

Clar que has guanyat amb un poemàs així! Moltes felicitats! És magnífic i em recorda la poesia nord-americana de finals del dinou i principis del vint. A través de descripció de natura gran reflexió de la vida i la mort. Ah, la cançó de Randy Newman és molt adhient, amb un eco de la seva veu com una ona lleugera que es va repetint sonora. Im-pre-ssio-nant! Una abraçada, a tu i al teu company el Segre.

Aleix

...poema que ens podríem aplicar ara mateix al moment que vivim, per veure que tot son cercles records del que va ser, ara embrutits pel llot, però vindrà de nou la renaixença, un esperit renovat i sorgirà de nou la nostre essencia.
Un poema esperançador.
Una abraçada

neix i reneix , tot s'ho emporta. Però els records queden aferrats a la llera.
ai!... poeta no paris .
Avant

Un poema en què ens parles d’un riu com a destructor i portador de vida al mateix temps. Una contradicció que no és un recurs literari, és una realitat constatable.
Ens seguim llegint,
Núria
PS: Al final, m'acostumaré a anar llegint poesia, eh?

Quanta delicadesa.., quanta melangia, en aquest lament eixit del fons de l'ànima...
Quanta ànsia de llibertat. de sortir del jou de tanta injustícia.
Ai l'home!!
Potser nèxer és iaxò: un crit constant al dret...a néixer del TOOOT....
PETONS I grècies, Núria estimada...