Quan el cor esdevé inòspit

Fa tres anys que vas fugir de sobte de la meva vida i encara et tinc present massa vegades, tot i que m'hi resisteixo, que miro de fer-te fora del meu cap perquè la teva imatge no destorbi la meva precària pau. Et vaig estimar, i pot ser encara t'estimo, però no et vull reservar un lloc preferent en el meu cor, no hi tens dret; si més no, em conformaria amb que et quedessis en un racó on no fessis massa nosa, al fons de tot amb les deixalles, on ja no s'hi va a buscar mai res que valgui la pena; tant com m'agradava abraçar-te!

No n'era conscient llavors, però no puc dir que no sabés que això passaria. En el fons sempre vaig saber que les coses acabarien d'aquella manera, d'aquí la meva inquietut permanent. Feia només dos mesos que ens estimàvem quan vaig tenir un somni: Jo estava acotada a la gatzoneta quan de dintre meu va sorgir un líquid transparent de color groguenc. Va anar fluint i extenent-se pel terra envaint-ho tot. Seguidament es va produir el part. Vaig parir una crisàl.lida també de color groguenc en la que es transparentaven les formes i el rostre d'un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit però un presentiment em deia que era mort. Angoixada, vaig començar a llevar un per un els tels que l'envoltaven per veure com era en realitat, per despertar-lo, per abraçar-lo, però l'únic que aconseguia era fer-lo cada vegada més i més petit per acabar sent una pellofa sense forma. Al final no hi va quedar res. L'endemà estava trasbalsada per aquest somni terrible i te'l et vaig voler explicar però tu no li vas donar cap importància. Vaja si en tenia! Van haver de passar gairebé dos anys per comprovar la importància d'aquesta premonició.

Després del desastre vaig creure que no sobreviuria, però ja veus, no m'he tallat les venes ni tinc intenció de fer-ho. Ara bé, durant aquest temps no m'he vist en cor de tornar-ho a intentar amb ningú com em diuen els amics que faci: has de sortir, fer coses, coneixeràs algú que et farà oblidar les cabòries… Penso que per molt que busqui, per molta gent que es creui al meu camí, no em puc pas forçar a estimar. Per molt que m'ho proposi, l'amor no depèn només de la voluntat: ara estimaré i ja està. No, no va així. I encara que jo estimés, tampoc no n'hi ha prou; si aquest sentiment no es comparteix, quin sentit té? còm podria donar allò més preuat que tinc, que soc jo mateixa, a algú que no està preparat per rebre-ho i tal vegada ho deixara en un prestatge qualsevol amb la resta d'andròmines? Quína immolació més absurda seria! De cap manera em puc permetre una equivocació com la que vaig cometre amb tu. A aquestes alçades de la meva vida, dubto de tenir un fons tan sòlid per pagar un preu tan alt.

L'ivern d'aquell any que vas marxar jo també vaig fugir. Volia perdre'm per on fos, no em podia quedar a casa, sola; no volia dormir en aquell llit tan ample sentint el teu cantó buit i glaçat. Vaig intentar d'anar a Àfrica però en la meva pressa per desaparèixer l'única possiblitat que se'm va presentar va ser d'anar a Finlàndia, fixa't, jo fugint del fred, com que allà no en fa! El dia que hi vaig arribar teniem 30º sota zero. L'endemà va pujar a -20º, deu graus més, quina sort! Aquella petita ciutat del nord era silenciosa, amable, travessada per un gran riu gelat. De fet, tot el paisatge ho estava a excepció de les meves entranyes que cremaven en el record que guardava de tu sota de capes i capes de roba.

Recordo un matí que em va venir de gust sortir a caminar sola, primer pels carrers, després cap els afores, fins que tot d'una em vaig trobar al centre d'aquell riu immens. Guaitava al meu voltant, res, ningú, jo, només jo com una brossa minúscula al bell mig d'aquella immenstiat blanca il.liuminada per la claror esmorteïda del sol polar. Vaig fregar el terra i vaig apartar la neu; una capa gruixuda de gel translúcid va aparèixer llavors sota els meus peus. Un altre cop, vaig recòrrer l'entorn amb la mirada i vaig pensar que si en aquell moment el gel s'esquerdava, jo cauria al riu i despareixeria engolida en aquelles aigües negres i ningú mai no sabria que havia estat allà ni què se'n havia fet de mi. Doncs bé, contràriament al que et podries pensar, no vaig tenir gens de por, no va ser aquesta una sensació angoixant, ni de desempar ni de solitut. No. Aquesta va ser una sensació de plenitut, de fussió.

Han estat tres anys eterns sense tu i ara et dic que ja en tinc prou, el teu record no m'ajuda gens. I és que passen dies, setmanes i mesos i m'adono que de mica en mica el cor se m'asseca, que té menys compassió, que es va fent més inòspit i que aquest sentiment no m'agrada, i el pitjor de tot és que no estic trobant la manera de deturar el procés. Em molestes encara que no hi siguis.

T'explicaré un conte oriental perquè entenguis la meva contradictció. Un home capficat cercava pel terra al voltant d'un fanal encés una cosa que havia perdut. Un altre que passava per allà, en veure'l, li va preguntar, què cerqueu bon home?, i el primer li va respondre, les claus de casa, si no les trobo no hi podré entrar; i on les heu perdudes?, allà a la foscor; i doncs, per què les cerqueu aquí?, és que aquí hi a llum.

Pot ser a mí em passa el mateix, diria que gairebé n'estic segura, però encara no he estat capaç de descobrir què hauria de fer jo per il.luminar la meva part fosca i trobar les claus que em permetin obrir la porta de la meva casa abans no es refredi del tot. Tal vegada una cosa si que puc fer, esborrar-te.

Que ho entens? És clar, tu no ho entens.

Ginger