"Putxero" de polp.

Un relat de: l'home d'arena

i encara com m'agrada cuinar i em fa eixir de casa pel de matí que sinó, no em trauen ni a trets.

I és que, al carrer, tot m'és estrany i un sinistre desassossec m'atordeix. Tantes mirades, m'aclaparen. I això que me n'he anat a viure a l'altra banda i faig la compra en un altre mercat, pitjor assortit això si. Malgrat tot, encara em sembla que em reconeixen i em fan sentir més i més culpable...

Ja n'hi ha prou!

Ara relaxa't, relaxa't. Respira i centra't en alguna cosa conctreta. Respira, recorda-te'n del ioga. Respira i ves per feina.

En aquesta bossa és on m'han posat la verdura.

A veure ... la garba de penques escalonades, la xirivia, el nap, les creïlles, una ceba morada, les carlotes i un bon cantó de col.

És tot.

Els cigrons?

Els cigrons són ací, a remull des d'ahir al vespre.

El polp?

En aquesta altra bossa verda. A veure...

Correcte, de pota llarga.

Doncs, ja ho tenim tot.

Tot açò s'ho remuga el Vicent de boca cap a dins. S'hi troba una mica depressiu. Però una mica que li creix i l'aclapara més a cada dia que passa sol al seu exili.
La dona l'ha fet fora de casa.

Li va dir que necessitava un temps per empassar-se un grapat de mentides contrastades i que no volia veure'l per davant com un gos apallissat mentre plorava. Si més no, mentre sospesava l'amor que li quedava, més els tres fills del matrimoni, i ho contrapesava a la maleïda jugada, que: "tu, cabró mentider, m'has fet".

Ara fa tres dies que Vicent s'està a un pis buit d'una cosina germana. No li paga lloguer, la Marineta és una vídua estranya. Quan li va demanar per telèfon, explicant-li de forma succinta el que havia passat, plorant li va contestar que sí. Vicent va anar a sa casa. Ella l'esperava a la porta, li va donar les claus i un paper on li havia apuntat l'adreça i, sense deixar de plorar, li va tancar la porta als nassos.

S'hi està en aquell pis sense vistes veient passar les hores, esperant el veredicte, quiet com un borrego, sabent que res no l'alleugerirà i que és del tot culpable.
Ha plorat dues voltes, a hores horades això si, perquè se l'estima igual o més que el primer dia. Ara sap que no ha tingut mai major consciència d'una cosa com d'aquesta.

Agafa el polp i el renta. Li treu els ulls i la boca. Li regira la bossa i la buida deixant-la ben neta. Mai no li ha agradat menjar-se el que hi ha allí dintre. El torna a rentar i després l'eixuga amb un drap de cuina.
Després, agafa l'olla i li posa oli a ull, mai no se'n passa.

No encén el foc encara. Primer talla mitja ceba ben fina perquè desaparega al sofregir-la. i cantusseja una copla antiga:

" ... i era Juan Simóóóóóónn,
l'úúúnicooooo enterraoooooor".

Mentre ho fa, pensa en la seua dona. No li agraden gens ni mica eixa mena de cançons sempre tristes, i que parlen d'un destí inevitable, on sempre es plora perquè mai no hi ha lloc per l'esperança. Diu que l'ofeguen i que, a més, la fan tornar a un temps passat i obscur, pesant i d'una tristor infinita que vol oblidar.

Ell sempre li ha dit que en fa un gra massa. Però ella diu que no. Té les idees molt clares. Sempre ha estat així.

Ha pelat ja les carlotes, la xirivia i el nap. I després ha rentat i tallat les penques, traient-ne hàbilment els fils durs que amaguen amb el ganivet. Les frega acuradament amb sal i les posa a bullir perquè deixen anar l'amargor.

Mentre bullen, engega el foc de l'olla exprés.

Quan l'oli ja és calent, hi posa el polp i se'l mira remenant-lo de tant en tant amb un cullerot de fusta, esperant el moment en que s'esglaie i agafe aquella forma tan curiosa amb totes les potes cap amunt.

Ben daurat, afig la ceba i la remena també.

Al poc temps, com que la ceba era fina, ja està feta i hi aboca les carlotes, el nap, la xirivia i un bon tros de col rutlla. Ho remena tot, i de seguida n'afig l'aigua i les penques.

S'espera que arranque el bull mirant la tele petita que hi ha a la cuina. Fan una sèrie sud-americana : "... quién es ese hombre..." canten a la sèrie tothora. Se la mira una bona estona sense entendre res i se'n va a pixar.

Quan torna, l'olla bull i hi posa un bon grapat de cigrons, el safrà i un pessic de sal. La tapa i, com que és exprés, li mana a la vitro que s'estiga arreant-li calor al quatre, només vint minuts.
Després ho tastarà de sal, hi posarà dues creïlles i, passat un quart amb l'olla oberta, el "putxero" estarà al punt.

Amb el brou és farà un arròs ardit i melós i la resta ho servirà a banda, en una font.
La tele torna a cantar allò de " quién es ese hombre" i canvia de canal.

-Un festí. Si senyor.

Diu quan ja és a taula i esmuny una llima a sobre l'arròs que fumeja.

Sempre ha pensat que el dia que s'adonen els restaurants cars que existeix aquesta delícia, es faran d'or cobrant un Potosí als guiris i als castellans per aquesta menja que val de fer quatre perres.

Ben menjat i tot escurat, a les sis de la tarda, Vicent ha decidit eixir de casa.

No és normal. Perquè sempre aprofita l'eixida del matí per trobar tot el que li calga per a la resta del dia. Però ha pensat que li aniria bé prendre's un cafè.

Anirà a una d'aquelles terrasses vora el riu i, de camí, comprarà tabac, perquè a penes li'n queda.

Però que siga ell qui us ho conte, que jo parle massa i tot ho deixe perdut d'adjectius i fullaraca.







No tinc canvi. Redell !!
Només, aquest bitllet verdós de 200 euros de merda.

" Agotados los billetes de 20 y 50 euros.
Sólo se expenden billetes de 200 euros.
Disculpen las molestias".

Això m'ha escrit a la pantalla el caixer automàtic, després de prémer les tecles encara apegaloses de no sé quina, ni vull saber-ho, substància fosca i enganxosa.
Que no netegen açò, els cabrons?
Amb els diners que guanyen de furtar-nos, els fills de la gran puta i ho tenen així?
I què punyetes faig jo ara, amb un bitlletot d'aquests?

Vull fumar redell i ja vaig per la sisena botiga demanant canvi.
Ja m'ho espere, com no! Em diran una altra volta allò de :

-Ai no, rei. Si et canvie em quede sense menuts. Perquè no vas allí enfront "bonico"? ... Ves-hi, rei. Ves i prova-ho. Sempre hi tenen més comboi ....carinyo.

I aquell carinyo i la seua entonació ja comença a tocar-me els collons.
Com si totes les botigueres conegueren el que em va passar despús-ahir l'altre, a la meua ex casa, amb la meua ex dona, a l'hora de dinar; quan aquella santa descobrí que ja feia tres setmanes que fingia anar a treballar.
I tot, perquè la figamolla de la Marisé li havia preguntat a Super G, que com s'havia pres que em despatxaren. I també, no m'explique com ho va saber, que la nit abans no estava fent-li el torn de nit a un amic al que li devia un favor, sinó que - Desgraciat de merda!!!, (paraules textuals)- estava de pet amb els amigatxos de puticlub en puticlub.
Hòstia, que no ho portaré escrit a la cara?

Mentre faig cas, una volta més, i creue el carrer mullat i oliós, enfilant-me a una altra tenda, em crida l'atenció el seu nom escrit a sobre de la porta amb lletres daurades:

"EL TEU DESIG. Amb tu des de 1856".

M'agrada, té cosa aquest nom.

A banda i banda de l'entrada, hi ha dos finestrals voltats que mostren a qui passa pel davant, com jo, tota classe de trastos inversemblants amuntegats de qualsevol manera, sense concert ni ordre.
M'ature i d'una ullada endevine nines de plàstic, nines de porcellana, un baló de Nivea, tres balons de cuir enfosquit pel greix. Aquells vells cotxes de carrera fets de llauna. Perols de ferro colat, filaberquins de mà, llaunes d'antics tabacs de pipa, mocadors de seda, mantons de Manila. Hi veig, també, orinals decorats, ventalls de tota classe i ramellets acolorits de flors seques A un prestatge, filigranes de metall a dojo i un violí de fusta color embero que penja del sostre amb fils de cànem. Un grapat de culleres de plata fosca, una sopera preciosa ...
És un aparador caòtic, però cridaner. Totes aquestes coses desprenen un aire antic, usat, valuós, de melangia.

Curiosament, aquesta tenda, no té les típiques reixes metàl·liques del barri per protegir-se.
Desprèn un no sé què de fràgil, d'innocència, de, què punyetes pinta açò ací ?.

En espentar la porta, sona un xerric llarg com el moviment de la porta i a sobre meu el tentineg d'una campaneta tremolosa i delicada.
A dintre, la penombra quieta és travessada pels darrers raigs del Sol i les petites partícules de pols ballen enlluernades i lliures saludant la meua entrada, com agraïdes pel moviment de l'aire nou que jo els porte.

Taules, ximfoniers, aparadors, miralls, cossis, aranyes sense llum, paraigües, figures de bronze, un casc mil·lenari, llibres amuntegats... Centenars d'andròmines petites i grans, que omplin l'interior de la tenda en una escampadissa que només respecta una estreta senda cargolada que porta fins un obscur mostrador de fusta treballada, però que sembla més be una taula llarga de despatx.

Darrere d'aquell estrany mostrador hi ha una butaca d'orelles color vinagre, i al seu davant una altra exactament igual.
No s'hi veu a ningú.

-Avee!. Qui està ací? - cride amb la veu més amical que tinc.

No sent cap resposta i després d'una pausa educada i de fer-ne una mirada rodona, curiosa i apreciativa per tota l'estança, insisteixo, ara una mica més contundent:

-Aveeee !!!!! Quisssstàcííí?

Mentre pense si no hauré cridat massa, de darrere l'estrany mostrador, una mà tan blanca com la lluna, surt i enretira delicadament la cortina gruixuda i pesada que cobreix tota la paret. I seguint aquella mà apareix, com si ho fes a un escenari, un homenot alt, estirat com el frac que porta.
Una cara ampla de faccions fermes i solcades pel temps i l'experiència, emmarca uns ulls blaus, vius i intel·ligents. Al seu voltant una llarga i estorinyada cabellera blanca li dóna un aire de marcada genialitat i, alhora, de follia.

-Bon dia senyor. Li demane disculpe
s, però d'altres assumptes em tenien distret..... Si té la bondat de seure, l'escoltaré i donaré, tan ràpidament com puga, bon compliment als seus desitjos.

M'acaba de dir, aquell personatge, entre gestos antics i amb veu pausada, amable, fonda, bonica.

-Ai, no! Perdone. Jo només volia...

-Per favor, sega. Prengui per ses cul -m'atura delicadament, però amb fermesa, amb aquella frase feta de les illes, que em fa somriure i a ell, en veure'm, també.

Un dit llarg i blanquíssim m'assenyala la butaca que és a la meua dreta.
Atabalat m'assec, però amb desgana, ben a la vora, i prove d'explicar-me.

-Mire, jo només volia.... - Però no hi ha mans.

-Tinga la bondat d'acomodar-se. Vol prendre alguna cosa? Cafè, té, licor, alguna menja lleugera? Una frígola, pot ser?

Punyetes on he entrat? Però, també, aquest lloc em fa sentir estranyament segur i deslliurat. S'està a gust i tranquil.
Així que, com que comença a picar-me la curiositat i com que no tinc, estranyament, cap pressa....
Perquè, en última instància, sempre podré comprar-me alguna cosa increïble i, a més, és ell qui convida ...
Em quede, no me'n vaig. Li seguiré el joc a aquest pobre vell senil .
A veure en què acaba la cosa.

-Una frígola estaria bé. - li dic.

-Una tria encertada senyor. Si em permet dir-li-ho així. Un cordial digestiu per després dels àpats i ... Sóc atrevit si endevine que vostè hui ha dinat més tard que d'habitud ?

Dic que sí, sorprès, i mire de reüll amb un pessic de vergonya a les galtes, si a sobre la camisa hi ha alguna taca recent del putxero.
Està ben neta.
Com ho ha sabut?
Deu ser una bollà d'avi observador i desqueferat.

De sobte, a sobre la taula hi ha una botella de Frígola Mayans i dues copes de cristall de Burano enormes, iridiscents, exquisidament treballades.
Redell, no he vist com ho ha tret i note una onada calenta i freda que em recorre des de l'engonal fins el clatell, un calfred que em ressegueix tota l'esquena.

-Ho prendrà amb dos glaçons, com sempre, el senyor? - Diu el vell que continua, deixant-me bocabadat i un poc més intrigat i nerviós.

-Doncs sí, si fa el favor. - Li conteste intentant controlar-me i no perdre el domini.

"Clinc, clinc".
Sonen, entre harmònics, dos glaçons perfectament cúbics.
Primer dintre d'una copa i després, de l'altra.
Jo no aparte els ulls admirant cada moviment d'aquelles mans tan delicades.
Es mouen com seguint una dansa exacta i equilibrada. Primer, agafen amb pinces de plata ben polida el gel que brilla, talment com diamants preciosos i, després, a la justa velocitat, mesuren, amb precisa magnanimitat, el dolç licor color taronja.

Açò és l'hòstia! I aquest tio sembla endevinar tots els meus pensaments.

-És tot al seu gust, senyor? Desitja alguna altra cosa?

-Què..? O, perdone. Què m'ha demanat?

S'està tan bé ací, que he tancat els ulls i l'oïda, repapat a la butaca mentre assaboria el licor dolç i magnífic.

-Sent haver-lo trasbalsat senyor. Li preguntava si tenia necessitat d'alguna altra cosa. Conversa i consell, pot ser?

Una altra furgada, però aquesta vegada més fonda, em fa trontollar del tot l'oremus.

Qui és aquest individu?
Perquè, de sobte, m'adone que porte una bona estona contant-li tota la meua vida, fins i tot, els detalls més íntims de la meua persona, aquells que jo només coneixia.

-... I ací em té vostè. Sense faena, sense amics, sense casa, sense dona, sense autoestima i a la flor de la vida. Què li sembla?

L' home em mira als ulls.
No s'ha mogut des que he començat el meu relat estúpid i pense que insufrible. Perquè li ho he abocat a sobre com qui no pot aguantar-se més, i bossa allò que li fa malbé l'estómac.
Em mira directament als ulls enmig del silenci. No sembla un jutge, més bé una estàtua viva. Es mou per fi, s'allisa la melena, desplega les mans i els dits tan llargs i diu, com un oracle:

- Circumstancial monsieur, circumstancial. Crega'm.
Però, abans d'oferir-li la meua humil opinió, permeta'm de fer-li una apreciació:
El senyor ha fet ús d'una expressió força imprecisa, en extrem ambigua.
Ha esmentat "a la flor de la vida".
Aquesta manifestació és del tot carencial, no concreta la durada. Si més no, fomenta l'aparició de preguntes com: és única? o pel contrari, existeix la possibilitat d'altres floracions? Quina n'ha sigut la seua qualitat? O, si més no, és millorable?.
M'atreviria a suggerir-li, si m'ho permet, que hauria de considerar seriosament l'oportunitat de dignificar-se i defugir les frases fetes no pròpies ni experimentades. Refusar vigorosament vestuaris mentals manllevats. - Ací fa una pausa que m'esvera, i afig - Opine, agosaradament tal volta, que el senyor deuria creure's com una mena de déu i, com a tal, donar-se una altra vida. Hauria de crear-se, recrear-se si n'és el cas.
Ummmm. Dispense'm, però, ha provat mai a donar-se una besada?

-Co....Co.....Co..Collons !!

He dit, sense encertar a encendre'm el cigarret Camel que he agafat, mentre me l'escoltava al·lucinat, d'una petaqueta de plata que ha aparegut només he sentit la necessitat de fumar. Tot i en companyia d'un cendrer de pedra i aquesta preciosa mistera Dupont.
Entre botiges i esmaperdut, li pregunte:

- Què vol dir, amb això de donar-me besades?

-O! Disculpe senyor. Tal volta he sigut massa atrevit, he suposat massa i no m'he explicat amb claredat i nitidesa.
Excuse moi, monsenyor. Provaré a ser més didàctic:
Com bé deu conèixer sa Senyoria, en situacions com la que l'atabala, tot comença sempre per un mateix. Comença per descobrir, per conquerir el misteri del nostre ésser. Allò que hom anomena la "opera magna".
Es fa del tot necessari aleshores, lliurar la batalla definitiva contra les màscares protectores ben atemorides i inservibles.
Igualment, és del tot imprescindible escometre decidit l'empresa, sense recança, sense cap temor a les pèrdues inevitables, puix totes elles seran aparences falses.
Cal escarbar les corfes que el temps ens lliura a sobre, arrencar-les, retornar a la carn viva, arribar al principi, a la darrera cambra, la segellada, el "postremus limen".
Una vegada allí - i em fa un somriure- Una vegada oberta la porta clausurada. Cal que travesse el mirall sense recel, sense prudències fruit de la covardia i que es llance a dintre, talment com els cavalls que viuen lliures per les llargues praderies, córrer cap el retrobament.
Aleshores senyor, la podrà contemplar esplendorosa i podrà fruir del plaer de besar-la. Diria més, de fondre's amatent .....- i fa una pausa un xic dramàtica-..... amb l'ànima.
Qui, sinó? L'ànima que allí jeu tremolosa, l'ànima abandonada tan llargament. - i afig canviant de registre i expressió instantàniament-
Però, ara tal volta he sigut massa apassionat o críptic?

Això em pregunta a mi, aquell avi que jo creia senil, i ho fa amb una ombra de preocupació que li ennuvola la cara.

-No, no. Continue. - Li dic encisat, corprès per la veu i les paraules.

-Bé doncs. Sent així, i acabe, li explicava al senyor que, una vegada s'arriba a aquella última cel·la on jeu desesperada i sola la veritat perduda, cal enfrontar-la, deslliurar-la, reconèixer-ne la nostra paternitat i sortir després a la llum, tan blanc, tan fràgil, però vigorós com el dia primer...

-I ...? - gose preguntar-li ansiós com mai a la vida.

-I viure monsieur. Viure. Només i tant alhora.

I amb un gest lent, subtil i delicat, m'assenyala la frígola.

-Un poc més de licor, senyor? O tal volta desitja marxar i, mentre passeja sota la lluna, sempre tan inspiradora, meditar sobre la seua circumstància i prendre la decisió que necessita?

Punyetes, les 00:33h marca el meu rellotge digital!!!.
El temps m'ha passat volant.
La foscor s'estén per tota la tenda.
Sobre la taula, a la dreta de la botella mig plena, un canelobre d'or de quatre ciris escampa la llum precisa. Sembla com si el seu cercle de llum tèbia, fóra la única terra sòlida en la negror d'un espai fred i infinit.
Com ha aparegut, n'és un altre misteri que em supera.

Ens alcem els dos alhora i m'acompanya, ert com un fus, agafant-me del braç, fins a la porta.
Amb el canelobre va obrint camí, vessant llum a sobre dels objectes preciosos d'aquesta tenda i que es desperten indolents, entre reflexos, en ser tocats per la llum tan delicada.
M'obri la porta i el seu xerric i el tentinegi de la campana esclaten a sobre meu com l'aigua freda, espavilant-me com un despertador a la matinada.
I el personatge, amb una lleugera inclinació del cap i un somriure reverencials, m'acomiada i em diu:

-Que tinga una bona nit el senyor. Si mai desitgés alguna altra cosa no dubte en tornar. El nostre deure per sempre és acomplir el seu desig.

I tanca la porta amagant la darrera reverència.



I ací em tens a mi, més d'allà que d'ací. Tarumba.
El perfecte estàndard de l'idiota.
Amb la cara marcada per un bon grapat de veritats llençades per sorpresa als morros.
Ací estic. Jo, l'idiota perfecte. De nit. Sol. Amb aquesta cara. Estupefacte.
I , ara què?. Com m'empasse aquest sotrac?





Però ho farà.

Si, sóc jo una altra volta. Que ara és cosa seua i no nostra.
Necessita estar sol.

Només us diré que:
Se'n va pel passeig sense faroles vora el riu.
Se'n va sense pressa.
Se'n va mirant aquella lluna mora que penja de la nit.
Se'n va fumant d'un altre misteriós Camel encès i què li ha aparegut a la mà, de sobte.
Se'n va amb un bitllet de 200 euros a la butxaca que ja no té cap importància.
Se'n va pel passeig vora el riu que porta al port i a la mar.
Se'n va sol, més sol que mai.
Però se'n va decidit, fermament disposat a tenir una seriosa i definitiva conversa amb si mateix. Una conversa que tem i que duu ajornant massa temps.

Com acaba, és cosa d'ell.
Però afegiré que en tirar la primera passa, camí de l'arbreda que perfila el riu, al seu cap començà a sonar l'estimat violí d'
Stéphane Grappelli. I si, en eixe precís moment, s'hagués tornat cap a la tenda, encara hauria pogut veure a la llum del canelobre com somreia aquell increïble personatge, mirant-se'l des de darrere els vidres de la porta.



FI




Comentaris

  • Ha estat una sort[Ofensiu]
    Antoni Casals i Pascual | 20-05-2007 | Valoració: 10

    això de la confusió amb l'oli. He arribat al relat a partir del comentari, que ha sortit notificat a la columna de la dreta. Un relat senzillament espectacular (o espectacularment senzill, que a hores d'ara ja no ho sé). M'ha encantat. Una abraçada.

  • Perdó!!!!![Ofensiu]
    l'home d'arena | 19-05-2007

    Errada catastròfica, el polp es posa amb l'oli gelat!!!! Ara me n'adone, Perdó!!!

  • ginebre | 30-12-2006

    violí d'en Grapelli ja és el súmmum!

  • Xavalet![Ofensiu]
    ginebre | 30-12-2006 | Valoració: 10

    Home de les arenes italianes! M'has deixat molt, molt impressionada amb aquest caldo boníssim, amb els condiments precisos...i primer plat, segon plat i postres. La sal, la pebre, la mica de safrà.... Aliment, aliment per l'ànima, les neurones, el torrent sanguini, ... les tripes, el cor!
    I la preciosa parla surenya!
    Fa estona ja que revolotejo pels teus relats i poemes. Com no t'havia descobert abans?
    Escrius molt bé. Molt vital, lletres, paraules, deixos, eines en definitiva, superbenusades: esmolades, vives ..bla bla bla i
    tutti quanti, alles gute!!
    Salut, un 10 i a preferits!

    Gin