PUGEM

PUGEM
Estan en el refugi i fa tres dies que esperen per poder pujar. La Sara es desperta primer i juganera treu la roba a l'Oriol i se li asseu sobre el ventre.
Està feliç, fa un any que es prepara; a les sis del matí surt a córrer. Cada dia fa el recorregut amb menys temps i menys esforç. A la tarda fa spinning, peses i gimnàstica. Està segura que està més que preparada per pujar.
L'Oriol està seriós, ahir va escoltar el temps i aconsellaven no pujar.
Surten, van ben equipats: piolets, grampons, cordes, anorac de plomes...
—Sara, no m'agrada aquesta boira— diu l'Oriol, seriós; farem una cordada.
—Ets com un vell rondinaire; si et fa por pujar me’ n vaig sola. D'acord farem la cordada. Diu la Sara.
Al cap de tres hores de camí, la Sara es queixa:
—Oriol, estic cansada, em falta l'aire i queda molt encara. Agafem aquest corriol de l'esquerra, sembla que el camí és més curt.
—No, Sara, no deixem el camí. Aquest corriol és un penya - segat, si rellisquem és perillós.
—Doncs jo estic farta d'aquest camí, se'm fa pesat.
Agafen el corriol.

Un any més tard, un home gran, abatut, empeny una cadira de rodes. Asseguda a la cadira, hi va una noia entregirada, prima; porta un ull tapat i la ma dreta agarrotada reposa sobre la seva falda.
—Pare, deixem aquí, vull anar sola.
— Sara, si quasi no t'aguantes dreta! Deixa't ajudar.
— No, tot el que no em vaig esforçar a la muntanya m'esforçaré ara; encara que deixi la vida hi vull arribar sola.
Es posa dreta; porta un ramet de flors de la muntanya a la mà esquerra, la dreta la té morta. Ara un pas, ara un altre, arrossega les dues cames. El cos no l'obeeix. El vell si acosta.
— Marxa, pare!!
Arrossegada per terra amb l'ajuda dels colzes i dels genolls, arriba a la paret nord del cementiri de Chamonix. Nombroses rajoletes són allà en record dels qui la muntanya va engolir. En un raconet hi ha el rajol que busca: Oriol Fuster (1985-2019).
El ramet ha arribat bé. Ella...El seu pare la carrega a coll i surten del cementiri