HAN ENTRAT FANTASMES

HAN ENTRAT FANTASMES
Marcelina Viadiu
Els oncles materns, la Salut i en Peret, amb molta recança, l’havien acollit a casa seva. Tenien set fills i una boca més no deixava de ser un problema.
Vivien en una masia aïllada i en estat quasi ruïnós. Conreaven els camps, tenien vaques, algunes gallines i feines per a tirar endavant.
La tia li va dir que no veuria més els seus pares, no sabia ni quan ni com ni a on, però ben segur que estaven mort.

Quan l’Arnau va arribar a la masia, li va semblar que entrava a la casa de la por i els set cosins que el van rebre, bruts i amb cara de fàstic, li van semblar set nans aprenents de bruixot.
Per sobreviure a la situació, l’Arnau es va exiliar en el seu propi món del que només en sortia quan sentia la veu de la Salut, sempre increpant-lo.
—Arnau! Sembles encantat, somiatruites!, sempre estàs ala lluna! Només vagueges! S’han de netejar les corts, a què esperes!
El noiet feia tot el que li manaven, per no fer enfadar sobretot a l’oncle. A en Peret li agradava una mica massa el vi.
Els cosins li feien la guitza, se’n reien, li amagaven les eines, li prenien el pa sec que es guardava per menjar a mig matí... Per tant, mentre feia les tasques del dia a dia s’imaginava històries:
Quan netejava la cort, imaginava que trobava un tresor. Mirava el pa sec i el convertia en una ensaïmada, el sagí era un tros de xocolata... I el que més el divertia era somiar que a la tia li creixia el nas, a l’oncle les orelles i els cosins quedaven plens de berrugues i camatorts.

Però el somni de veritat tenia lloc a les nits. Mirava per la finestra, veia les estrelles i somiava que un dia, dalt d’un estel gegant, hi veuria venir els seus pares i marxarien tots tres.

Com cada dia, cansat de molt treballar, l’Arnau dorm a cor ple. De sobte, sent una veu dolça a cau d’orella.
—Arnau, soc la mare, vesteix-te que marxem.
—Tia, oncle, ajudeu-me si us plau!!, hi ha fantasmes a la meva habitació.
El somni s’havia fet realitat.