EL SAQUET

EL SAQUET
A casa es parlava sovint de la tia Àgata, una dona estrafolària que tenia fama de ser bona fetillera. Tot un misteri aquesta dona. Recordo que quan era petit ens visitava sovint . Portava sempre el mateix vestit florejat, cenyit al cos i unes botes amb cordons fins a mitja cama que li donaven un aire de ballarina del Far West. Sempre anava acompanyada de l’Ullal, un enorme gos negre que li faltava un ull i que no es movia del seu costat.
Aquella dona em feia por. M’incomodaven la mirada penetrant que em perforava el cervell i les mans seques de dits llargs i ungles pintades de negre.
Ser policia em ve de família. El meu avi ja ho va ser i el meu pare és l’inspector en cap de la brigada d’investigació criminal de narcòtics.
Jo estic en període de formació, sota les ordres de la inspectora Gálvez, una dona que no sabria com definir i amb qui no em sento gaire còmode. Tenim assignada la missió d’enxampar, in situ, una banda de narcotraficants establerta en un pis del barri vell.
El pare em va dir, “ves a veure la tia Àgata”. La veritat és que em va sorprendre que un home de la categoria del meu pare confiés en una fetillera.
Si la tia es va alegrar de veure’m no ho va demostrar, va anar directe al gra: Escapça noi! Murmurava una espècie de cant mentre escampava les cartes per sobre de la taula. Tens bona estrella. Dit això, em donà un saquet. Posa’l al costat del cor i que et toqui la pell. Si es desintegra voldrà dir que has atrapat el culpable, i penja’t aquest medalló. L’has d’acaronar si et trobes en situació de perill.
L’endemà amb la Gálvez entrem sense dificultat al pis dels narcos. L’instint fa que acaroni el medalló. Sento com el saquet em crema la pell. Sobre la taula hi ha la mercaderia. Gràcies Stuar! -diu la inspectora tot disparant l’home que ens ha obert la porta. El saquet em crema, però no s’ha desintegrat. Ara l’arma apunta cap a mi. La bala rebota sobre el medalló i s’incrusta al front de la inspectora. A l’instant el saquet es desintegra.


Marcelina Viadiu