Problemes d'adolescència

Era d'hora, molt d'hora. Sentí com si el pas del temps fos nul per a mi. No aguantava més tota aquella gent insuportable, parlant de les seves ximpleries; tenia ganes de matar-los a tots, no es mereixen viure, ni tan sols existir. Què cony els hi fet jo perquè em menyspreïn així? Jo sóc superior a ells en tots els sentits. Puc ser no només l'últim a escollir quan es trien els grups per a fer esport, sinó que a més es discutien perquè no em volien en cap equip "Si no fossis aquí, no hauríem perdut, és culpa teva imbecil!", però això no significa que valgui menys que ells.

Ells no entenen res. No sé qui es pensen que sóc, ni les raons que tenen per tractar-me així. No com objecte, ja que ells tenen la sort de ser ignorats. No com un esclau, ja que al menys ells tenen a algú a qui servir. Com alguna cosa pitjor fora de la meva imaginació.

Ja és hora de marxar, i millor que m'afanyi. Corro. Corro fins que els pulmons em supliquen que pari d'una vegada, però jo no els faig cas, de la mateixa manera que "ells" no em fan cas quan els demano que em deixin en pau; i a canvi, m'arravaten l'aire. Desprenc un crit mut que augmenta la meva angoixa, tinc nàusees, fa dies que no menjo res, però vomito igualment; vomito fins a expulsar fins l'última gota d'aigua. Ja no puc plorar més, ni tan sols em surten les llàgrimes. Tan de bo em desmaï, així al menys podria descansar, fa molt que no dormo. No sento bé el que em diuen, però no crec que sigui important. Presto atenció i confirmo la meva deducció, només són uns crios intentant riures de mi. Avanço uns deu metres i recolzo el cap en una paret vella, on no hi sol passar ningú, i m'estic allà fins que es comença a fer de nit.

Las nàusees no se'n van. Torno a vomitar, però en sorpresa meva aquest cop ja no tinc res per treure. I fa mal. Molt mal. Sembla que hagi d'expulsar els òrgans per la boca, i estic espantat, molt espantat; no vull morir, no encara. Estic segur que un dia trobaré algú amb qui poder compartir moltes coses, i que de tot això ja ni me'n recordaré, les llàgrimes es convertiran en somriures i els cops en abraçades.

Torno a casa, però res de bo m'espera. Crits, mentides i maltractes, sens tenir un racó per poder estar tranquil, encara que sigui només un instant. Ja és de dia, ja és de dia un altre cop.

I així el malson es repeteix consecutivament, esperant a que un dia em desperti i s'acabi.

Records de l'adolescència perduda que mai tornaré a tenir.


Korogami