I varen passar les hores...

Un relat de: Korogami

Van pasar les hores, vaig perdre la noció del temps. Els sorolls no cedien, al contrari, es feien més forts. El pom de la porta s'obria lentament, però el pastell continuava passat. S'havia que tothom dormia, sabia que això no podia ser real. M'intentava auto convèncer de que era fruit de la meva imaginació desbordant, de que res d'allò succeïa a la vida real.

Feia dies que quasi ve no dormia; el cos no em responia bé, els pensaments venien tan ràpid que m'eren difícils que controlar, i encara més de canalitzar i dur-los a la pràctica. Necessitava tenir algú al meu costat, necessitava notar el contacte humà i el caliu de l'amor. Però res d'allò tenia en aquell instant, pensar en tot això no m'era útil.

Ja estaven aquí. No els podia veure, no els podia tocar.
Durant uns minuts, o això crec que va ésser el temps que va passar, els sorolls es varen rendir. Silenci, tranquil·litat. Sentia com diversos objectes queien, seguint una continuïtat prou marcada com per barallar la possibilitat de que ja se'n anaven. Devia d'anar al menjador, si continuava quedant-me al lavabo em tornaria boig; em faltava l'aire, necessitava l'inhalador, fet que els pulmons no m'aguantarien gaire més.
Obrint el baldó de la porta en compte, vaig veure que tot estava per terra; tindria feina en recollir-ho tot, no volia que mons pares veiessin aquell desastre, fet que es preguntarien com un noi de setze anys hagués pogut crear aquell caos.

No recordava el passadís com el llarg camí que em semblava recórrer, molts varen ser els muts esglaïs que es desprenien dels debilitats recipients d'aire, dintre meu sentia com el cor s'empetití, com si d'una esponja sense aigua, que es tornava rasposa i punxant dintre meu es tractés.
Avançant, tot salvaguardant la meva esquena, vaig obrir la porta de vidre de color groc cristal·lí, i el pànic que em consumia l'esperit va seguir corroent-me durant la resta de la matinada, fins que els primers raig de l'alba es colaven per les escletxes de la vella persiana de fusta; per fi un nou dia naixia davant el meu més que acovardit ésser.

El vidre s'esquerdà, i jo, ajagut en un racó quelcom infant vaig ser antany, notava com l'efecte del medicament començava a fer la seva funció, tornava a respirar amb quasi completa normalitat, però això, de consol no li servia pas a un adolescent que ratllava la petita franja invisible, però existent, entre la realitat i el surrealisme, més propi de la follia que del jove despert i intel·ligent del que es tractava.

En l'instant en que em vaig omplir de coratge auto imposat, més propi d'un acte desesperat que d'un altre fet, vaig barrar la porta amb tot el que disposava al meu voltant, i accionar l'antiga i pesant cadena, perquè la llum envaís l'obscuritat que m'envoltava, va ser la meva millor elecció. Vaig veure les coses més clares, tot i que l'estrany i pacient ésser que assolia impassible darrera la porta ja es cansà d'esperar i decidí acostar-se, d'una forma més pròpia de un depredador que de una bèstia salvatge; vaig subjectar el telèfon mòbil davant el meu rostre, ja que si aquell era el final del meu trajecte, el viatge no hauria sigut pas totalment en va; algú prou intel·ligent investigaria les causes de la meva desaparició, i trobaria les imatges enregistrades del meu telèfon, que seguidament vaig llençar lluny de mi.

L'ésser em traspassà. Una sensació inexplicable va recórrer fins al més insignificant indret de mi...
Vaig obrir els ulls. Sí, era el sostre de la meva habitació el que veia aleshores.
Era...tot un somni?
No. Més aviat el pitjor dels malsons que havia tingut en tota la meva vida.
Vaig dirigir els meus passos cap al lavabo, per rentar-me la cara i refrescar-me al mateix temps. Aleshores vaig anar al menjador per esmorzar, però un cop allà, vaig donar-me compte de que era massa d'ora, les agulles del rellotge marcaven just les cinc del matí, i quan tornava a la meva habitació per dormir la resta del matí, vaig veure el meu mòbil sota la butaca, amb unes esgarrifoses seqüències enregistrades, i, llavors, un soroll agut va despertar-me els sentits: el vidre de la porta es va trencar, i les ombres seguien de nou endinsant-se en el pitjor dels terrors...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Korogami

Korogami

9 Relats

13 Comentaris

7839 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Jo sóc en Korogami, així em faré dir en aquest petit però no menys interesant indret cibernètic. Fou la meva jove moller qui descobrí aquesta pàgina, i també qui em va donar ànims a seguir en la creació d'un projecte que tinc en ment; publicar un llibre. No espero fer-me famós, no espero fer-me ric. Espero ser feliç, i fer feliç a tots els meus lectors llegint els meus escrits.