Cròniques de la rosa desfullada

Perquè pare, perquè m'has deixat? Creia que t'agradava tot el que m'ordenaves; et vaig entregar cada petit racó del meu cos, però això no ha estat suficient.
Què té ella que no tingui jo? Si fins i tot sóc més gran que aquella malcriada, aviat ja em començaran a sortir els pits, i tu no els voldràs tocar, ni pegar-los amb el cinturó tal i com feies amb altres parts. Mai estaves a casa, i poques vegades havies jugat amb mi de petita; però això que em feies, tot i que no m'agradava, al menys...així em sentia atesa.

Ara sento cada nit els crits de la meva germaneta, i no ho puc sofrir, no ho puc consentir. Vull que m'estimis només a mi, a mi i prou! Si no pot ser així, no podré mantenir la promesa. Em vas dir que seria un secret entre nosaltres dos, i que si ho feies és per què m'estimes, a canvi jo no diria res a les meves germanes petites ni a ningú de fora.

Anys més tard ho vaig comprendre tot; perquè la mare ens havia deixat, perquè passaves tant temps fora de casa i ens deies que no parléssim amb estranys.
Vaig agafar el pot de pastilles que empraves antany, el qual deies que eren les pastilles per estar tranquil del pare i que no devíem tocar, i m'he les vaig prendre totes acompanyades d'un bon glop d'aquell bodka que tan t'agradava.

A la teva salut, pare.