Pensaments en la foscor

Què és el que busco? ...
Malgrat tot, hem continuo sentint sol...vol dir això que he arribat al límit de la meva felicitat?

Crec que no sé el significat d'aquesta paraula...l'aprendré algun dia? espero que si...fins llavors, haig de trobar el meu camí.

Mai he tingut un somni. Diuen que sense somnis no pots ser ningú....significa això que no valc res?
Quines són les meves esperances? És la meva vida un cap de setmana sense fi?... Algú hem pot donar la resposta?

Perquè ja no ser quins llibres llegir-me més, quines pel·lícules mirar-me, perquè he pogut aprendre de les histories que expliquen els mitjans de comunicació, hi he après més del que no hem pensava...

Sempre ric quan hi ha gent, deuen pensar (i la majoria ho pensen) que no sóc res més que una criatura, que sóc molt feliç...però quan estic sol, no puc adoptar aquesta actitud.
Ploro, segueixo plorant sens parar fins que algú hem troba...hem moro de vergonya...li dic que hem trobava malament, s, ho creu (o no), continuo rient...
Té la meva vida sentit? Sóc un més dels que viuen, treballen i moren?
No tinc somnis, ni esperances, ni rumb...
A vegades la gent hem pregunta perquè poso tants punts suspensius en els meus texts, i la veritat no ho sé ni jo mateix.

Sempre tinc alguna per explicar, però ningú a qui puguer-l'hi explicar.
Trobaré algun somni? I alguna il·lusió? Algú a qui poder explicar-li? Algú hem pot donar la resposta?
Mai havia sortit am cap noia. Mai. Sempre havia demanat a noies per sortir, les respostes només hem feien mal. De fet mai havia tingut amics.
Què són els amics? Un amic és una persona a qui poder explicar-li tot, algú a qui poder mostrar-li els sentiments...però, quan ho fas, perquè et deixen? Si no tingués sentiments tot seria molt més fàcil...

Ara que parlo d'això, durant un temps em vaig convertir en una màquina. Sí. Una màquina aparentment sense sentiments, raonava com una màquina, fred i calculador. Fins que va arribar ella...hem va humanitzar.

Tantdebó s'ho hagués estalviat.
El que tinc clar és que necessito un rumb, un camí i unes esperances a seguir.
Vull deixar clar que això va passar fa molt de temps. era una època de obscuritat, un túnel sense fi...

Per fi vaig trobar una espurna de llum. Aquell home hem va ensenyar una raó per viure, per tirar endavant. Pensava que els Jedis sols existeixen en Star Wars.
Estava equivocat.
Hem va ensenyar els camins de La Llum.
Una llum eterna i infinita plena de possibilitats.
Hem va transmetre tots els seus coneixements, que ell mateix habia assolit durant centenars d'anys.
Necessito assolir els meus enfrontaments interiors.
Necessito trobar-me d'una vegada.
Masses anys són els que m'he passat lluitant contra mi mateix.
Ja es hora de donar per acaba la lluita.
Al final de tot, ningú hem pot ni hem podrà acompanyar.
Espero acabar ràpid, sigui quin sigui el guanyador.
El primer assalt el vaig guanyar jo, però no estic segur que qui continui aquesta història sigui sent jo.
Encara m'han recordo de les meves primeres lluites.
Tots contra mi...estava sol, sense ningú que m'ajudés, cada vegada eren més contra mi i semblava que la batalla mai s'acabés.
Al final va acabar. Vaig perdre. Allà hi vaig perdre molt més que una victòria, MOLT més....però això és una altre història que potser un altre dia explicaré.
En la actualitat, una noia m'estima. Sí!!!! M'estima, al menys m'ho està demostrant, és fantàstic! Tot i que no sé quan durarà aquesta història.
Les històries, sempre acaben. SEMPRE. Per sort o per desgràcia és així, no per tothom és bona una història, no tots compartim el mateix punt de vista, i això ha fet i farà que es desencadenin guerres, mortaldat, discriminació, racisme...
Necessitem ara més que mai un líder, algú que pugui guiar, amb mà ferma i la determinació que he buscat tota la meva vida, algú que ens ensenyi lluitar, sense armes ni escuts! Apareixerà un masies així?
Sóc un egoista. Sé que no vull aquest líder per que ens salvi. Perquè sé que no ens mereixem la salvació, ni el perdó, però és que no tothom és així...

Crec que només vull aquest messies per mi sol, perquè vull que m'ensenyi el camí a seguir, i vull ser jo mateix el que jutgi qui és bo o no per salvar-se...
Estic segur que en el fons no penso així, només vull el bé per les persones que s'ho mereixen, tanta nosa faig a la societat? Si no és així, perquè m'han rebutjat tantíssimes vegades?

Només demano l'acceptació de la gent, vull fer saber el món el que valc, vull que m'admirin per qui sóc, i vull que els que m'estimo estiguin orgullosos de mi.
Des de sempre, he buscat l'admiració i l'acceptació de certa persona, de fet, si encara segueixo aquí és per aquesta raó...durant molt de temps he buscat a aquesta persona.
I per fi l'he trobat...No puc aconseguir l'acceptació de tothom, no puc caure bé a tothom, només hem vull acceptar a mi mateix...ara m'he n'he donat compte.
Necessito acceptar-me a mi mateix, a partir d'aquí tothom hem començarà a acceptar.

No sé perquè he volgut fer tantes coses...a qui intentava impressionar? he fet coses que molt pocs farien...però jo que hem pensava que ho feia per algú, i si, de fet si que ho feia per algú, PER A MI.

Volia demostrar a tothom que podia fer el que hem proposava, i potser ho vaig aconseguir, però no tothom està disposat a acceptar que és el número dos.
Sé que hem puc aconseguir tot el que hem proposo, n'estic segur, m'ho he demostrat a mi mateix incontables vegades, ja no hem fa falta demostrar-li a ningú més.
Ara necessito pensar una mica en mi mateix, necessito objectius, somnis, aspiracions...