Primaveres del vint-i-un

Un relat de: Manu Cabrales Iraltza

He estès les ales
quan just començava a caure,
però he recordat que mai he après a volar,
que ni tan sols tinc ales,
que tampoc havia caigut.
I m'he aixecat,
insultant a tothom que passava pel davant,
estripant aquella puta cançó
que em recorda que torno a estar sol,
que et vas emportar una part massa important de mi,
i el que és pitjor,
no vas deixar ni voler que vingués amb tu.
He enviat a la merda
cada un dels cops que t'he estat a punt de trucar,
he maltractat tots els records que em quedaven,
fins a torturar l'última de les nits sense tu,
tardors tristes en primaveres del vint-i-un.
I no penso ferir-me més,
tot el que em sobra de tu és el que no tinc,
no sé que faig escrivint enmig d'oceans,
i buscant-te en somnis d'altres amants.
Deixa'm tranquil,
vull respirar.
Respiro.
Tinc ganes d'escapar.

Comentaris

  • Una fase[Ofensiu]

    en el procés de l'amor que has reflectit amb un poder excepcional.
    Enhorabona.
    El poema sencer està molt i molt bé, però sobretot aquests quatre versos que d'alguna manera el sintetizen i són, en ells mateixos, una petita obra dins una obra més gran:
    "I no penso ferir-me més,
    tot el que em sobra de tu és el que no tinc,
    no sé que faig escrivint enmig d'oceans,
    i buscant-te en somnis d'altres amants."
    Novament, enhorabona, Manu!

    Vicenç

  • Comentari pel Manu[Ofensiu]
    Leanan | 23-09-2004

    Hola Manu, moltes gràcies pels teus comentaris.
    A mi també m'ha passat que he estat enamorada de dues persones, però aquest no era el cas que estava descrivint. Crec que de qui em vaig enamorar -només per un instant-, va ser del record d'una persona que m'ha fet prou mal. De fet, per això et comento aquest poema, perquè m'hi ha fet pensar, perquè a vegades també necessito que ell desaparegui de la meva vida, que em deixi tranquila, -que desaparegui, sí, però només perquè em fa molt mal que no hi sigui-, però per més que ho intenti, no puc, i crec que sol això no es pot fer, o és molt difícil, o jo no puc.

    ànims, i si et sents mai sol -com deies a "grapat de persones"-, no dubtis a dir-ho a algun amic/ga, que per això hi són.

    Leanan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Manu Cabrales Iraltza

Manu Cabrales Iraltza

9 Relats

40 Comentaris

13812 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
De pare gallec i mare basca, vaig néixer català. Fa vint anys que sento com se'm barreja la sang de tants llocs per on la meva gent ha anat passant, potser per això porto ben endins el sentiment d'odi cap a aquells que neguen el dret a qualsevol llibertat.

M'asseia a les aules d'Història fins que vaig adonar-me que més que aules el que m'envoltava era el bar. A segon, vaig decidir penjar les classes i dedicar-me a viure la vida, lluny de casa i tot sol, en un pis al centre de Donostia. Avui, sóc jo fent sortir notes de l'acordió de l'avi, passejant pels carrers sense preocupar-me si algun dia arribo tard per dinar, o escrivint tot el que sóc i el que no sóc, aquell Manu que un vespre es va quedar mort i aquest altre que encara somriu perquè vol somiar. I el millor de tot és que puc pagar-me la vida gràcies als petits treballs (molt esporàdics...) fent de cambrer.
A voltes romàntic, d'altres utòpic, masses cops crec sobrepassar la línia que separa allò real del que no ho és.

Baixo a Catalunya bastant sovint, sobretot per veure a la família i retrobar-me amb el grapat d'amics que hi he deixat. Però m'agrada viure arriscant, i de moment me n'estic sortint prou bé!