Cercador
La ciutat de les rambles
Un relat de: Manu Cabrales Iraltza- Compartir:
Volto sol per aquests carrers
que d'aquí poc deixaré de veure,
la ciutat de les rambles,
del mar i del món,
mims que, en solitud,
desitjen poder parlar
per explicar que de nit
es prostitueixen
a qualsevol carrer de Marina,
en companyia d'aquells
que han decidit canviar de sexe
i posar preu a operacions
venent-se a cada cotxe
que para i dissimula.
Algú que, des de l'estació,
arranca una cançó de Serrat,
i canta amb les mateixes forces
amb les que odia el seu banquer,
guitarres ressonant
i recordant hipoteques
que el mes que ve
qui sap si podra pagar.
I, els amants, que s'acaben de despertar,
tenen por del dubte,
i els hi entra el dubte de tenir por,
caient avall en aquell últim petó,
entre llàgrimes i sorolls de construccions,
que demà ja hi haurà pisos
en aquell racó verd de la ciutat.
I sé que el metro no em portarà
on més desitjo que pari ara,
al mig del mar,
i nedar i nedar,
ofegar-me i respirar,
i trobar-me que estic buscant
tot allò que encara no he trobat.
Comentaris
-
Molt bé[Ofensiu]AINOA | 23-04-2005 | Valoració: 10
Un bon relat Manu.
Es un homenatge molt bonic a la barcelona d'abans, i a la ciutat capitalista que es converteix dia a dia.
Una abraçada. -
Solitari[Ofensiu]Miquel Bohigas Costabella | 27-09-2004
Manu, segueix nedant, segueix somiant i que l'acordió del teu avi ressoni per tot Donosti.
l´Autor
9 Relats
40 Comentaris
14925 Lectures
Valoració de l'autor: 9.42
Biografia:
De pare gallec i mare basca, vaig néixer català. Fa vint anys que sento com se'm barreja la sang de tants llocs per on la meva gent ha anat passant, potser per això porto ben endins el sentiment d'odi cap a aquells que neguen el dret a qualsevol llibertat.M'asseia a les aules d'Història fins que vaig adonar-me que més que aules el que m'envoltava era el bar. A segon, vaig decidir penjar les classes i dedicar-me a viure la vida, lluny de casa i tot sol, en un pis al centre de Donostia. Avui, sóc jo fent sortir notes de l'acordió de l'avi, passejant pels carrers sense preocupar-me si algun dia arribo tard per dinar, o escrivint tot el que sóc i el que no sóc, aquell Manu que un vespre es va quedar mort i aquest altre que encara somriu perquè vol somiar. I el millor de tot és que puc pagar-me la vida gràcies als petits treballs (molt esporàdics...) fent de cambrer.
A voltes romàntic, d'altres utòpic, masses cops crec sobrepassar la línia que separa allò real del que no ho és.
Baixo a Catalunya bastant sovint, sobretot per veure a la família i retrobar-me amb el grapat d'amics que hi he deixat. Però m'agrada viure arriscant, i de moment me n'estic sortint prou bé!