Cinc mil carícies

maneres de fer saber algú que t'importa
cinc mil maneres que te el teu cap de recordar-te que no l'oblides,
cin mil maneres que podria trobar per dir-te que m'ha encantat.

Però a vegades, amb tan sols una ho pots deixar realment clar, no?

M'ha fet somiar!
gràcies.


una abraçada.

...per aquest poema tan bo, tan realista i sobretot tan clar. M'ha encantat.
I bé, moltes gràcies també pel teu comentari. M'ha agradat molt perquè no t'has limitat a dir-me que està bé sinó que m'has dit també allò que no et feia el pes. Està molt bé que hi hagi aquest tipus de comunicació i siguem capaços de criticar allò que llegim, sempre que ho fem de bones maneres, com has fet tu. Això sí, volia aclarir-te una cosa, amb el meu relat no pretenia fer una apologia del suïcidi (ni molt menys!), simplement vaig escriure una història i li vaig posar el final que en aquell moment se'm va acudir; em va semblar una bona manera de demostrar que no està bé jutjar a la gent sense saber res d'ella, que mentre un estudiant pensa que la seva vida és una merda perquè ha d'aguantar els professors la persona a qui enveja viu relament un infern que ja no és capaç d'aguantar ni un sol dia més. Però...eps!que encara que el personatge es rendeixi, l'autora és una defensora de la vida!

Apa noi, fins aviat!

Una abraçada i molta màgia!

Bona vesprada, Vicenç.
Merci pels comentaris, de debò que ajuden a seguir publicant.
Si, la foto és de Donostia... qui no ha vist algun cop aquest trosset de la ciutat que el mar li roba a la terra?

Cinc mil gràcies ;-)
Manu.

Comences inspirat! M'ha agradat molt aquest Cinc mil carícies. I és ben cert que moltes vegades no demanem el món en safata; demanem coses molt més senzilles; una abraçada, un petó, una paraula... I les demanem sense demanar-les de veu, sinó amb una mirada, un somriure.
Poema molt bonic. Jugues molt bé amb les paraules i, com bé diu en Marc, ets un nou valor per descobrir. Celebro haver-ho fet. I més tenint en compte que hi ha tants, tantíssims autors en aquesta pàgina.
Gràcies pel teu comentari a Humanitat inerta.
Per cert, la foto és de Donostia? Es preciosa de totes maneres.
Molta sort i endavant!!!

Vicenç

Bones, Marc.
Doncs moltíssimes gràcies pel comentari.
El poema us el vaig enviar des de Sabadell, que és on hi tinc la família.
Ara us escric des d'Euskal Herria, doncs ja fa més d'un any (no gaire més...) que visc a Donostia.

Agurrak ta eskerrik asko adoregatik, egun on pasa ezazu!
Manu.

Deu haver-hi cinc mil raons ( o més ) per pensar que el teu primer poema a relats és un bon començament.

Bones maneres, millors paraules, energia d'un nou talent per descobrir,...

Benvingut a la gran família de relataires;
aquí hi trobaràs relats de molta qualitat, que fan d'aquesta pàgina una meravella per a poder disfrutar llegint i escrivint.

Gràcies pel teu comentari.

Però ara vull fer-te una pregunta :

des d'on ens escrius?

EI, UNA ABRAÇADA!!
ESCRIU I NO PARIS MAI!!!