Cinc mil carícies

Un relat de: Manu Cabrales Iraltza

No et demano cinc mil carícies,
ni que perdis la vida per mi,
ni tan sols fer l'amor
després dels últims sospirs.

No et demano que m'esperis,
ni que, quan em vegis, corris cap a mi,
ni tan sols abraçar-me
quan saps que no em sento aquí.

No et demano ni un sol mar,
ni cap terratrèmol que t'acosti a mi,
ni tan sols desitjar-me
aquelles nits lluny del teu llit.

I em paro, m'aturo, no em crec.
Sento el vent despertar els meus cabells,
i la gent que camina, segueix, i camina...
fins arribar a enlloc per arribar a ser res.

No em crec, m'aturo, i em paro.
Sento el món com es mou dins el meu cos,
i com perdo la noció d'estimar, de tenir-te, i estimar...
no et demano gaire més, que sentir-te...

o això, o les cinc mil carícies.

Comentaris

  • Mai perdem el que una vegada hem tingut[Ofensiu]
    Lèvingir | 11-09-2009 | Valoració: 10

    encara que sigui només per un instant viscut.

    Lèvingir

  • cinc mil[Ofensiu]
    nana_17 | 11-09-2009

    maneres de fer saber algú que t'importa
    cinc mil maneres que te el teu cap de recordar-te que no l'oblides,
    cin mil maneres que podria trobar per dir-te que m'ha encantat.

    Però a vegades, amb tan sols una ho pots deixar realment clar, no?

    M'ha fet somiar!
    gràcies.


    una abraçada.

  • Eskerrik asko[Ofensiu]
    Ilargi betea | 19-09-2004 | Valoració: 9

    ...per aquest poema tan bo, tan realista i sobretot tan clar. M'ha encantat.
    I bé, moltes gràcies també pel teu comentari. M'ha agradat molt perquè no t'has limitat a dir-me que està bé sinó que m'has dit també allò que no et feia el pes. Està molt bé que hi hagi aquest tipus de comunicació i siguem capaços de criticar allò que llegim, sempre que ho fem de bones maneres, com has fet tu. Això sí, volia aclarir-te una cosa, amb el meu relat no pretenia fer una apologia del suïcidi (ni molt menys!), simplement vaig escriure una història i li vaig posar el final que en aquell moment se'm va acudir; em va semblar una bona manera de demostrar que no està bé jutjar a la gent sense saber res d'ella, que mentre un estudiant pensa que la seva vida és una merda perquè ha d'aguantar els professors la persona a qui enveja viu relament un infern que ja no és capaç d'aguantar ni un sol dia més. Però...eps!que encara que el personatge es rendeixi, l'autora és una defensora de la vida!

    Apa noi, fins aviat!

    Una abraçada i molta màgia!

  • MARoTERRA[Ofensiu]

    Bona vesprada, Vicenç.
    Merci pels comentaris, de debò que ajuden a seguir publicant.
    Si, la foto és de Donostia... qui no ha vist algun cop aquest trosset de la ciutat que el mar li roba a la terra?

    Cinc mil gràcies ;-)
    Manu.

  • Benvingut, Manu[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 18-09-2004 | Valoració: 9

    Comences inspirat! M'ha agradat molt aquest Cinc mil carícies. I és ben cert que moltes vegades no demanem el món en safata; demanem coses molt més senzilles; una abraçada, un petó, una paraula... I les demanem sense demanar-les de veu, sinó amb una mirada, un somriure.
    Poema molt bonic. Jugues molt bé amb les paraules i, com bé diu en Marc, ets un nou valor per descobrir. Celebro haver-ho fet. I més tenint en compte que hi ha tants, tantíssims autors en aquesta pàgina.
    Gràcies pel teu comentari a Humanitat inerta.
    Per cert, la foto és de Donostia? Es preciosa de totes maneres.
    Molta sort i endavant!!!

    Vicenç

  • Bones, Marc.
    Doncs moltíssimes gràcies pel comentari.
    El poema us el vaig enviar des de Sabadell, que és on hi tinc la família.
    Ara us escric des d'Euskal Herria, doncs ja fa més d'un any (no gaire més...) que visc a Donostia.

    Agurrak ta eskerrik asko adoregatik, egun on pasa ezazu!
    Manu.

  • CINC MIL RAONS[Ofensiu]
    Marc Freixas | 17-09-2004 | Valoració: 9

    Deu haver-hi cinc mil raons ( o més ) per pensar que el teu primer poema a relats és un bon començament.

    Bones maneres, millors paraules, energia d'un nou talent per descobrir,...

    Benvingut a la gran família de relataires;
    aquí hi trobaràs relats de molta qualitat, que fan d'aquesta pàgina una meravella per a poder disfrutar llegint i escrivint.

    Gràcies pel teu comentari.

    Però ara vull fer-te una pregunta :

    des d'on ens escrius?

    EI, UNA ABRAÇADA!!
    ESCRIU I NO PARIS MAI!!!

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Manu Cabrales Iraltza

Manu Cabrales Iraltza

9 Relats

40 Comentaris

13818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
De pare gallec i mare basca, vaig néixer català. Fa vint anys que sento com se'm barreja la sang de tants llocs per on la meva gent ha anat passant, potser per això porto ben endins el sentiment d'odi cap a aquells que neguen el dret a qualsevol llibertat.

M'asseia a les aules d'Història fins que vaig adonar-me que més que aules el que m'envoltava era el bar. A segon, vaig decidir penjar les classes i dedicar-me a viure la vida, lluny de casa i tot sol, en un pis al centre de Donostia. Avui, sóc jo fent sortir notes de l'acordió de l'avi, passejant pels carrers sense preocupar-me si algun dia arribo tard per dinar, o escrivint tot el que sóc i el que no sóc, aquell Manu que un vespre es va quedar mort i aquest altre que encara somriu perquè vol somiar. I el millor de tot és que puc pagar-me la vida gràcies als petits treballs (molt esporàdics...) fent de cambrer.
A voltes romàntic, d'altres utòpic, masses cops crec sobrepassar la línia que separa allò real del que no ho és.

Baixo a Catalunya bastant sovint, sobretot per veure a la família i retrobar-me amb el grapat d'amics que hi he deixat. Però m'agrada viure arriscant, i de moment me n'estic sortint prou bé!