Primavera

Primavera.

-No tornaràs, oi?-
El seu fil de veu nomes va esquinçar lleument el silenci que omplia l’habitació. Vaig allargar la ma fins a frec de les seves espatlles sense gosar tocar-la. Dempeus rere seu la mirava expectant, glaçat. Sense poder dir res. La única resposta possible ens faria mal. La seva silueta es dibuixava emmarcada al trist contrallum de la balconera oberta sobre el parc de Ueno. Era fràgil com la d’un àngel. L’aire portava l’aroma dels cireres florits que pintaven el fons del llenç amb pinzellades de colors pàl•lids. Els pètals de sakura(*) queien dels arbres amb la cadència d’una nevada primerenca. Aquella imatge melangiosa es va clavar al meu record. Es podia palpar el nostre silenci. Eren quasi les vuit del mati i ja ens ho havíem dit tot. Podia endevinar el seus pensaments mentre ella s’esforçava en comprendre una situació que ens superava a tots dos. No vaig ser capaç de trobar una paraula que li acaronés el cor. Maleïda ineptitud! Podia sentir les llàgrimes besant-li el rostre quan vaig tancar la porta darrera meu.
En sortir al carrer, l’aire era pura aroma de cirerer. El taxi m’esperava nevat de pètals, com tot allò que ens envoltava. Les rodes dels cotxes ferien cruelment la catifa d’un blanc rosat, que a poc a poc anava cobrint els carrers evocant la robeta d’un nadó.
- “Narita?”- Va repetir el taxista assentint tot movent el cap quan li vaig dir el nom de l’aeroport. En mostrar-li el rellotge de canell, l’home va entendre que anàvem tard i va emprendre la marxa amb prestesa. El cel brut de la metròpolis enfosquia la primavera mentre el taxi s’obria pas pels populosos carrerons adjacents al parc. El meu avio sortia a les 11,38h. Ens calia travessar Tòquio, deixar enrere la ciutat i enfilar l’autopista cap a l’est per mirar d’arribar amb prou temps a l’aeroport.
Aviat seria molt lluny d’ella. Vaig reclinar el cap al respatller protegit amb un cobertor blanc de punt de ganxet, dels que usualment decoren l’interior dels taxis japonesos. Amb els ulls tancats em concentrava en percebre la tremolor dels pneumàtics fregant l’asfalt. En un intent de no pensar en res mes, provava d'imaginar com la ciutat s’anava quedant més i més enrere a cada volta de roda, mentre el cotxe avançava carretera enllà, tot escurçant el futur. La silueta d’ella però, es feia present fins provocar-me una sensació de vertigen. Llavors obria els ulls angoixat i amb l’alè entretallat perdia la mirada a l’horitzó. No em seria fàcil oblidar-la. Potser ni tan sols ho volia?
Vaig decidir fer una aliança amb el temps. Nomes el pas lent dels dies arribaria a fer-me immune al dolor que em rosegava.
No. No tornaria.
Això pensava...

(*) – En japonès, la flor del cirerer.