Pressa

- Perdona... però tinc pressa.
- A reveure, doncs...
No vaig tornar a saludar el meu amc Fabià fins al cap d'un parell de mesos. Jo sortia de la boca del metro i ell hi entrava, corrents, amb pressa.
-Perdona que no m'aturi, saps... és que faig tard.... Ja ens veurem un altre dia... Saluda a la teva muller de part meva... Adéu...
- Adéu...

En Fabià era un bon amic meu, de la meva edat, més o menys. Era un home actiu, que treballava bé, i amb presses... sempre amb presses. Tot ho feia el més bé que podia, fins on li permetia la seva apressada vida.
Tenia cotxe, com tothom, però el seu era maquiavèlicament poderos. No el passava ningú, ni per ciutat ni per les carreteres. Tanmateix, com que tenia pressa, sempre arribava a les visites obligades amb una mica de retard. El perquè era pura obvietat: el seu caràcter li permetia fer més coses de les que bonament podia, i, com és lògic, qualsevol insignificant contratemps en un afer li desequilibrava el seu planejament general, la seva agenda, vaja.

Un dia estrany vaig poder aturar-lo i fer-lo asseure amb mi a una terrassa d'un bar. Era l'estiu, feia calor, i una cervesa ens refrescaria. Se'l veia abatut, preocupat, rar. Després d'insistir, vaig aconseguir que s'explaiés contant-me els problemes que el capficaven.

- Veuràs, Miquel... ha estat a punt de morir. I he pensat que la pressa em durà un dia a la mort...
-Quines coses més estranyes de dir, Fabià...
-Estic francament preocupat del meu propi caràcter, que no em permet atendre degudament, amb el temps necessari, els afers a que em dedico. El fet és que, aplicat aquest principi al meu ofici de conductor, ahir, una vegada més, vaig estar a punt de perdre la vida... Per les presses, sí... les meves absurdes presses...
Es va beure la cervesa en quatre glops, s'aixecà, i amb una mà, sense dir una paraula més, em féu adéu.

Al cap de tres dies vaig rebre una carta d'ell. Deia això:

"Amic Miquel: He meditat el meu problema, i l'he resolt. Ja no condueixo: m`he venut el cotxe. Abans, tanmateix, he volgut deixar constància de les ocasions que se m'han presentat en les quals m'he salvat de miracle. Em refereixo, com pots suposar, als possibles accidents que no es van produir, ben bé perquè Déu no volgué. Creu-me: si he deixat el cotxe no ha estat voluntàriament, sinó per salvar la meva família del perill que corrien quan m'acompanyaven, que era ben sovint.

1. Un dia tornava cap a Barcelona amb la meva família. Érem a prop de Vilafranca. La carretera antiga, d'aquells tamps, quan no n'hi havia d'altra, era estreta. Jo tenia pressa per arribar a Barcelona per algun afer especial, suposo. Al meu davant hi trobo una mena de camioneta antiga, vella, destartalada, que devia anar tranquil.lament a deu per hora. Jo, intranquil, en veure que no s'acostava a la seva dreta per deixar-me pas tot i que li feia senyals amb els llums, li vaig tocar el clàxon amb insistència, dues o tres vegades. I res. Però, de sobte, la camioneta es col.loca ben cap a la seva dreta i jo, creient que em deixava pas, accelero com jo sé fer tan bé. El passo, i en el moment de passar-lo veig, astorat, que el conductor no s'havia posat a la seva dreta per deixar-me passar, sinó per entrar a una mena de camí de carro que s'obria a la carretera per la nostra esquerra. Jo vaig frenar com vaig poder, però el cotxe va relliscar i, trontollant, se'n anà pels camps de la dreta, saltant per sobre d'una insignificant cuneta. Si en comptes d'uns camps sembrats, els camps haguéssin estat boscos, ni jo ni ningú de la meva família ens hauriem salvat d ‘una gran morrada.
No ens vam fer res, però amb admiració, en tornar el cotxe a la carretera, vaig contemplar admirat, que la carretera, en el tros del possible accident, amb costa i canvi de rasant, tenia al mig una ratlla contínua!
Moralitat: Conduir amb presses no és recomanable.

2. Em penso recordar que el viatge que feia un estiu de fa anys amb la meva muller i els nostres tres nens, per les costes del Nord, es va retrassar, no sé per què, i vam arribar a un poblet, ja fosc del tot, que era Zarauz... o potser un altre de proper. Jo havia posat els llums llargs, i, malgrat això, hi veia ben poc. Volia sortir de la carretera per entrar al poble, i no hi veia. Tot eren tenebres. Ni un sol fanal, i la cosa era estranya. Vaig canviar de ruta per seguir el que em semblava un camí secundari, i res: no es feia la llum, ni es veia un senyal, ni un arbre, ni un signe de vida, ni cap tanca, ni cap construcció. Allò era conduir a les palpentes. Enfadat, i rondinant, vaig aturar de cop el cotxe, vaig posar el fre de mà, obro la porta, i baixo.
Contemplo el meu entorn, amb la celístia per única llum, i ...horror! El cotxe s'havia aturat a dos o tres metres d'un moll! Sense cap protecció! El Cantàbric al meu davant, negre com una gola de llop, i nosaltres , ben a punt de sumir-nos-hi de ple!
Moralitat: Conduir sense veure bé el camí és una temeritat.

3. Jo acabava d'estrenar un nou cotxe, adquirit a la fira de mostres d`aquell any per recomanació d'un bon assessor i client meu. Era un descapotable de marca ASA, una mena de filial de la Ferrari, un cotxet de prop de cent cavalls que es podia conduir fent filigranes, amb quatre marxes, que eren sis comptant les que s'obtenien amb un "overdrive" d'una patent anglesa. El cotxe hagués estat una meravella si no hagués estat per una fallada incomprensible: sense saber com, ni quan, ni per què, la bateria, de vegades, deixava de funcionar i, està clar, el motor es parava en sec. El representant del cotxe - o qui s'ho deia- va arreglar, no em va dir com, el defecte, i el cotxe reemprengué el seu rodatge.
I jo, un diumenge, tot sol, hi pujo i em dirigeixo a Sitges per les costes de Garraf. No eren unes costes per anar a rodar un cotxe, com jo feia. A mig camí em repenso què faré... i decideixo tornar-me'n cap a casa. Era a Vallcarca, on hi havia dues carreteres quasi paral.leles, una que passava per baix, amb un paviment antic i fet malbé, i l'altra la bona, per on jo conduïa. Vaig pensar que, per a canviar de sentit el millor era desviar-me cap a la carretera antiga, cosa fàcil, i maniobra fàcil. Però, com podia passar, en el moment de fer noranta graus i entrar al camí antic, el cotxe se'm para enmig de la carretera i a la sortida d'una corba sense gens de visibilitat, per la qual podria venir qualsevol cotxe d'un moment a l'altre. Sense perdre un moment, baixo del cotxe, el desfreno, i l'empenyo... I ZZZ...SSS... em passa a cinc centímetres un cotxe que feia camí de Sitges a Barcelona, dirigint-me tot d'insults com "animal!", o cosa semblant. Vaig tornar a néixer aquell dia...
Moralitat: Rodar un cotxe nou, sense absolutes garanties de seguretat, no és aconsellable.

4. S'havia inaugurat, feia poc, l'autopista de Mataró. Vint-i-cinc pessetes eren moltes ptes. però em vaig decidir, un dia, a provar-la, perque no es digués que era dels ronyes que estalviaven anant per la carretera de la costa...
Tenir un cotxe que corri és envejable, per algú.
Un dia vaig admirar-me d'un descapotable americà que em volia passar conduint jo per l'autopista . Era el doble de llarg que el meu, el doble d'alt i quatre vegades més car. Li havien posat un nom poètic com, potser, Nighttingale -no ho recordo bé- i, està clar, ni l'home ni el cotxe no podien pas ser superats per un cotxet insignificant com el meu. I jo que veig que l'home, somrient, em passa i em fa un adéu corrosiu, i jo que apreto l'acelerador, i ell que és passat per aquella meva misèria automobilístca... I ja tenim l'home posant el cotxe a cent-vuitanta, i jo darrera... fent-li la punyeta... i ve una corba i, sense cap senyal que ho adverteixi, la flamant nova autopìsta llueix dos carrils tallats, amb dos imbècils que han de frenar i aturar-se a aquelles velocitats... I ell que ho intenta, davant meu, i el cotxe que fa exhibició de frens sense estabilitat, i jo, com un senyor, apreto -dret i tot- el pedal del fre, i em col.loco a cinc centímetres de la tanca de ratlles vermelles i blanques... mentre ell i el seu cotxe van ballant el can- can i es foten de cap contra uns sacs apilats al carril nombre u -el seu- i exhibint trompada amb una magnífica obertura de capó. I jo que el saludo, que de mal no se n'havia fet, i que li dic "Bye-bye"... amablement.
Moralitat: fer carreres és d'imbècils, i nosaltres dos ho érem. Si aquell dia cap dels dos no ens vam matar va ser ben bé per accident.

5. Un dia, i un altre, i un més... jo tenia pressa, com sempre. I si es té pressa és molt difícil aguantar amb paciència la lenta i mala conducció dels aprenents de xofer que es tenen el davant. I què es fa, aleshores? El que feia jo: passar-los. Com podia i quan podia. Fins que un dia "una pareja" de guàrdies civils m'aturen quan passo una carena de la carretera de Garraf. Hi ha lloc per parar i esguardar el paisatge per la banda del nord i per la banda del sud de la carena. Un guàrdia civil em fa baixar del meu cotxe i em fa contemplar la carretera que jo acabava de pujar. Es veien tots els revolts des d'uns quants quilòmetres enllà. I l'home em diu: "Cinco...cinco... veces ha passado usted cinco... cinco coches pisando línea contúnua". La multa, vull dir les cinc multes, foren guanyades amb mèrits, perquè cap vegada vaig xocar amb cotxes que vinguessin en sentit contrari... perquè n'hi havia pocs... està clar.
Moralitat: les multes van ser escarransides pel perill que comportaven les meves trangressions de les lleis de tràfic.

6. No continuo. Jo he seguit conduïnt malament i perillosament. I com que no tinc prou seny per sobreposar el sentit comú al meu eixalabrament, he decidit deixar de conduir.

Un cop llegida la carta, ¿què hi podia fer, jo, i què li podia dir que ho entengués? No hi haguessin valgut els consells, I li vaig contestar amb unes nores. Aquestes:

Amic Fabià: et contesto la teva carta per donar-te una opinió, no un consell -que de poc
et serviria.
Jo crec que no has assolit, encara, ni els valors de la responsabilitat ni de la llibertat. Vius en un món que no entens.
¿Saps què vol dir ser lliure? T'ho diré: ser lliure vol dir ser esclau del seny, del nostre sentit comú, per aconseguir sentir-se igual als demés i, per tant, atorgar-los els nostres mateixos drets, i la mateixa llibertat que tu has assolit. Ser lliure vol dir ser esclau d'unes lleis que exigeixen responsabilitat per tots, per tothom, sense distinció de cap mena. Ser lliure vol dir saber arraconar la nostra vanitat. Ser lliure vol dir saber sotmetre's a tota norma de convivència, és a dir, a tota norma que protegeixi el proïsme de la mate¡xa manera que et protegeix a tu.
Una de les absurdes demostracions dels que es diuen demòcrates, sense esser-ho, és "deixar fer", sense punicions per les contravencions de les lleis. Com si les lleis no les hagués fet el mateix poble per a protegir-se dels irresponsables que malmeten les normes de convivència. I recorda això: creure't prou llest per a poder-les contravenir és signe de la teva mateixa irresponsabilitat.
Pensa en el que, bé o malament, the volgut dir, compleix fidelment les normes que ens manen complir, i si no les trobes bones o poc adequades, intenta que les canviï el govern, i si no ho sap o no vol fer-ho, lluita per un canvi de govern. Que això seria democràcia, i no fer mofa o escarni de la legislació que promou.
Una salutació afectuosa del teu amic Esquitx .