Precocitat

PRECOCITAT
I
La naturalesa, de vegades, és traïdora. I si no, preguem al Tobies de cal Cec que ens expliqui la seva vida.
-Jo no us l'explicaré pas. Jo la sofreixo, i ja en tinc prou...
Sí. La vida... la sofria. Ja de ben petit. Era un al.lot precoç. De manera que a l'any ja caminava, als catorze mesos ja parlava amb un notable lèxic i facilitat de paraula per a fer-se entendre. Als sis anys dibuixava bé, i als vuit dibuixava molt bé. Si li deien: Tobies, ¿em vols dibuixar un voltor que s'acosta a un cèrvol per atacar-lo?, el noi no contestava, però agafava el primer llapis que trobava i qualsevol paper al seu abast, feia quatre ratlles amb una rapidesa incomprensible, i cinc minuts més tard entregava el dibuix, un admirable dibuix. Si li deien: Tobies, ¿per què no ens dibuixes la dona d'en Popei?, ell es posava a dibuixar-la i l'entregava immediatament.
Cursà primer ensenyament, l'acabà, i son pare, després, el matriculà de batxillerat, als seus deu anys. L'ingrés, com precoç que era, l'aprovà amb nota. I féu el primer curs amb notables i excel.lents. I seguí, fins a fer el sisè als setze anys, aprovant-ho tot i bé, i amb premi extraordinari.
Setze anys, amb estudis, i amb vicis. Perquè ell sabia dibuixar, i quan en tenia ganes, es posava a dibuixar dones nues. Les posicions que adoptaven les dones eren les que ell volia, o s'imaginava que eren possibles. I quan una dona de les seves li agradava molt, se la mirava una estona, i imaginava coses que el duien massa precoçment a situacions ambigües...

II
No parlava del què li passava ni del que feia, però n'abusava perquè en Tobies era extraordinàriament tímid. Fins que una veïna notà en ell qualque cosa que li agradava, i s'hi acostà. Ell s'acostà també a ella, i li féu galantejos. Ella acceptava les galanteries, i tot i que els primers dies no feia res per respondre a les carícies masculines, als poc dies ja s'atreví a posar la mà a prop de la cosa que l'obsessionava de nits, i fins arribà a tocar aquella cosa un poquet poquet. I el noi, precoç que era, tingué una ejeculació precoç. La noia, estranyada, s'enorgullí de la seva capacitat sexual, però li sabé greu que el joc durés tan poca estona, com a ell mateix. Però l'organisme d'en Tobies era precoç, i la precocitat no té medecina que la retardi. De manera que la veïna i en Tobies jugaren dies i dies el joc dels disbarats. La veïna durà mentre li durà la paciència, ja que degué trobar alguna cosa més duradora que la cosa que en Tobies li mostrava i que es diluïa tan precoçment en matèria inerta.
En Tobies anava vivint la seva vida d'estudiant, estudiant molt, i somniant molt. La seva cara no era de xicot molt sà, però ell anava resistint els avatars de la vida. Fins que arribà la seva salvació, segons cregué endevinar. Una dona -i quina dona!- s'enamorà d'ell, o millor diríem del seu cervell. Es feren molt amics i es feren aimadors de les seves qualitats i dels seus atributs corporals. Tan amics, i tan aimadors, que un dia, no sabien com, es trobaren junts i sols a un vestidor d'una piscina. Ell admeté que l'aimadora s'oferís. L'acció durà mig minut.
-¿Ja estàs, Tobies? - preguntà la noia, plorant del disgust...
Per la noia, na Martona estimada, allò devia haver estat una anormalitat degut a les mancances que patia la joventut, sexualment parlant. I decidí seguir amant l'amant i cercar alguna altra ocasió per demostrar-li el seu amor. L'ocasió, si es cerca, es troba. I la trobaren a casa d'una amiga d'ella que els invità a berenar, i els deixà sols una estona. Els digué que no s'ho prenguéssin malament, perquè un afer l'apressava i no podia retrassar-se. Tornaria d'aquí a mitja hora. Que prenguessin, mentres, una altra cervesa...
I la cervesa, amb les ànsies de sexe d'en Tobies i de na Martona, es convertí en quelcom diferent. Unes carantoines ben distribuïdes van donar lloc a que tot el delit, i les ànsies mútues es fonguessin en el no res. Amb l'agreujant de l'espectacle depriment d'un home que no sap estimar perllongant carícies i fent d'estímul a les ànsies femenines d'amor. Na Martona féu un crit de vexació, i plorà uns plors continguts de dona escarnida. - -Mai més!,- cridà. - Ets un inútil, Tobies!
-Ho lamento... -s'excusà en Tobies. -No sé contenir els meus desitjos, el profund, l'exagerat amor que tinc per tu, Martona. Si hi tornessim d'aquí una estona petita, ja veuries com ho faria durar...
Però la bogeria d'una dona en un moment d'exaltació sexual, no és per tornar-hi. I na Martona no hi tornà. Li girà l'esquena i cercà la cervesa que havien oblidat de prendre. Passà una estona en absolut silenci. I la dona, de sobte, s'aixecà, agafà lel seu moneder i, sense ni dir bona tarda, se'n anà. En Tobies quedà de pedra. No podia seguir-la demanant-li perdó, ni podia anar-se'n sense demanar una excusa a l'amiga que els havia invitat a berenar. Esperà, doncs, ben preocupat, que l'amiga retornés.

No havien passat deu minuts que, tot rient alguna frase que va dir i que en Tobies no va entendre, l'amiga, de nom Cèlia Marc, entrà a la sala d'estar on havia deixat els seus amics. -On és na Martona?- va preguntar. -No us haureu pas barallat en els deu minuts que us he abandonat, oi?
- No-, contestà, mig empegueit, en Tobies...- És que na Martona és molt sensible a les paraules, i ha cregut que s'havia d'ofendre pel que jo li he volgut insinuar... tan sols insinuar... Ja saps, Cèlia, els homes no tenim aturador amb ses ganes de fer feliç una dona... El sexe és, en el fons, mala cosa...
-Mala cosa, dius?. Jo diria que és cosa bona i que més valdria no tudar-lo quan el tens a l'abast. ¿Tu saps, Tobies, quantes dones hi ha que pateixen ànsies d'abstinència forçada? Tu saps quina cosa és sentir-se sola, sense un home que et faci sentir allò que una dona voldria sentir cada dia, a cada moment? No... Els homes no ho podeu saber perquè per vosaltres el sexe és lliure, i la vostra llibertat hi és amb això i amb tot. En canvi, per nosaltres, les dones soles, les que tenim recança d'oferir-nos a l'home que ens agradaria, la vida - creu-me - és un suplici difícil de resistir... Oh, Tobies, si tu sabessis el meu patiment d'ara mateix, amb un home com tu a la vora, un home que admiro per com és, i pel que és, un home sà i fort que em podria abraçar... Però ni ho puc dir, jo, això que dic. Tu ets l'amic de na Martona, i jo sóc amiga seva. I les carícies no es poden repartir...
Na Célia es posà seriosa. En Tobies es posà seriós. S'acostaren mútuament. Es miraren, ella posà els ulls en blanc com si s'anés a desmaiar, i ell la despertà besant-la amorosament a la boca. La seva boca tenia uns llavis grossos, de llaminera de golosines. La llengua es movia inquietament, nerviosa, cercant altres besades. La dona fremí, s'agità, i féu un gest semblant a una entrega amorosa. En Tobies, aleshores, actuà com sabia.
-Oh!, Tobies, Tobi meu... Que n'ets de caritatiu amb una dona que demana!. Em dono a tu... Em vols?...- li deia mentre els seus pecaminosos atributs s'unien. - Això és benaurança, Tobi... retornar a la vida...- Es movia nerviosa , massa nerviosa, i en Tobi sucumbí aviat, massa aviat
-Però què m'has fet, Tobi?, preguntà, plorant - No em diràs, Tobies, que no t'agrado, ara que m'he ofert a tu... Què has fet, tan aviat?!... Quin horror!... Ara em deixes, ultratjant el meu abandó i les meves renúncies a l'amistat per na Martona, i a la meva pròpia dignitat! Ara que començava a intuir que gaudiria unida amb tu, Tobi, te'n has anat deixant-me amb el gust i les ganes... Jo volia que durés, Tobi! Volia seguir... Tobi... Ves-te'n... Ves-te'n... Deixa'm tota sola i d'aquí una estona voldré oblidar la teva presència nefanda a la meva vida... No em diguis cap paraula... I si em tornes a veure un dia, no em saludis... No vull tenir relació amb sàdics ni amb botxins...
.
III
En Tobies, sense culpa, se sentia culpable. ¿Per què li passava allò que li passava a ell, i sols a ell? Havia de fer alguna cosa per curar-se, perquè allò era una malaltia, i, d'altra banda, una malatia que ofenia les dones que s'oferien a ell. No podia seguir d'aquella manera la seva vida en companyia femenina. No podia seguir ofenent una i altra vegada a persones volgudes. I si es casés? I si la dona de cada dia sabés guarir-lo del seu mal? Pel compte que li tindria, és evident que ho procuraria fer... Però encara falten un parell d'anys per acabar la carrera de Físiques...

Deixà de mirar el no res. Els seus ulls s'obriren a l'espectacle de la ciutat. Una ciutat bruta, poc civilitzada i incòmoda. Aquest carrer per on passava era estret i de cases amb molts de pisos. No hi entrava el sol en aquella hora, ni devia entrar-hi en tot el dia. Les dones a les qui agradava xerrar feien tertúlies a algunes portes de cases. De què devien enraonar? Semblava que ho fessin totes alhora, tot el ramat de comares del barri. En Tobies desvià la vista i esguardà la llunyania. Cases, més cases, balcons, molts balcons, i mitgeres d'obra vista, d'un vermell brut, d'argila mal cuita. La insanitat de l'urbanisme vigent, sempre en marxa errada, el mig preocupava. Però ell no hi podia fer res... La física a la que es dedicaria tampoc seria intervencionista amb les ciutats. Intrevendria en la tecnologia que avança amb força per dur més llarga vida i més saniat i comoditats a la vida... Amb quins resultats? No... No filosofaria. Estudiar, això és el que faria, i ajudar als investigadors...
Havia arribat a ca seva. Una casa luxosa en un barri benestant de la ciutat. El seu pare era el Sr. Lleonard Cec i Mira, amo d'una dotzena de marisqueries de la ciutat. La seva mare era doctora en Ciències Físiques, professora d'Institut, Dra. Mildred Clivella i Farelló. Ell, fill únic, es preguntava, de vegad
es, com podia ser fill d'un matrimoni que no s'entenia. Es devien entendre vint-i-un anys enrera, una sola nit, potser, i el van encarregar en aquell moment d'entesa? Pare i mare dormien en cambres separades, i tots dos feien la seva vida sense comentar-ne mai res a taula. En Tobies sempre havia pensat que el matrimoni dels seus pares era, especialment, un contracte. Però no sabia per què servia ni per què perdurava. Es portaven bé tots dos, això sí, amb discreció i elegància, es comportaven bé amb ell, el fill, atorgant-li tots els favors que podien i tots els beneficis que els demanava. I, no obstant, mai feien un viatge junts, mai comentaven cap projecte, mai esmentaven res del seu passat...
¿I si expliqués el seu problema a sa mare? En Tobies no podia fer el comentari amb son pare, perquè amb ell mai no hi havia pogut parlar de res. Però sa mare era més comprensiva i més oberta. S'atreviria, ell, el fill, a parlar d'un tema tan abstrús a sa pròpia mare? Esperaria la ocasió, en tot cas.
I l'ocasió es presentà al cap d'un mes, si fa no fa. Fou ella qui inicià la conversa un dissabte a la tarda, sols tots dos a casa seva.
-Et trobes bé de salut, Tobies? -li preguntà. -Fas mala cara i se't veu ullerós. Per què no m'expliques el teu problema, si és que el tens?-
-El problema existeix, mare, però és un problema tan personal que és difícil que jo tingui prou confiança per a poder-te'l exposar.
-Un problema de sexe, suposo.
-Sí, mare. Tinc ejaculació precoç amb qualsevol relació personal, i en somnis nocturns, malsons especialment. El resultat és debilitat, suposo, per excés de secrecions hormonals, o cosa semblant.
-Aquest problema no et diré que sigui greu, però sí que és preocupant. El conec bé perquè el teu pare el va patir. I jo en vaig ser una desgraciada conseqüència. T'explicaré uns pensaments i uns records que són difícils d'emetre, donat el seu caràcter mig secret, segons la nostra civilització cristiana. Però el tema no mereixeria ésser tan secret. El món humà es desenvolupa per una necessitat sexual imperiosa dels homes i de les dones. Som més de sis mil milions al món, i els nens no neixen per generació espotània. Homes i dones tenen com a primera i imperiosa mancança la llibertat sexual. Homes i dones, en major o menor intensitat, tenen, àdhuc per davant de tenir cura de la pròpia supervivència, absoluta necessitat de procrear. I la procreació necessita la unió sexual, i aquesta requereix que homes i dones dormin junts. Hi ha, com em penso haver dit, gradacions en aquesta necessitat procreativa, independentment del sexe. I aquesta diferent gradació produeix, Tobies, grans desgràcies en les parelles, i grans fracassos en les pròpies vides. En el teu cas, com en el mateix cas del teu pare, una excessiva compulsió us aboca a una ínfima quantitat de temps per a sentir-vos disposats a ejecular, a complir la vostra obligació procreativa. I ella? I la dona? I si la dona, en comptes de estar disposada en un moment a sentir necessitat d'un orgasme, necessita llargs minuts, o llargues estones, de jocs sexuals? Aleshores la dona se sentirà menyspreada perquè no podrà complir la seva natural comesa. I els menyspreus continuats, Tobies, no són bons... Ton pare i jo vam separar els nostres llits, com tu saps, des que tu eres ben petit. Ell fa la seva vida sexual, i jo la meva. Tots dos no podem fer-la junts per la nostra disparitat de constitucions. I aquest problema, resolt civilitzadament, no és cap problema. Oblidem els manaments religiosos i intentem viure amb dignitat.
Resoldre el teu problema no és qüestió de metges, com jo sé ben bé, sinó qüestió de medecines. Cerca, Tobies, una dona compulsiva com tu, o gens compulsiva, i ompliràs la teva vida sexual de felicitat. Però si la teva companya d'amors és una dona sexualment exigent, mig absessionada pels jocs sexuals, una dona amb furor uterí, com es diu vulgarment, o, civilitzadament, una nimfòmana, aleshores la teva vida serà un infern perquè transformaràs en un infern la vida sexual de la teva companya. ¿M'has ben entès, Tobies?
-Si, mare.
L'havia ben entesa, però no havia quedat explicat cap episodi indesxifrable de la seva vida matrimonial.

IV
La Vida d'en Tobies Cec i Clivella seguí. Amb dalts i baixos funcionals, però seguí. Com anècdota curiosa de la seva vida amorosa, ( que ell mateix feia més important que la seva vida d'estudiant) relatarem per sobre una ensopegada inesperada.
Conegué en una festa familiar, a casa d'uns amics de la facultat, una damisel.la encantadora. Ni alta ni baixa, ben feta, poc pit, molta humilitat, cara sense gens de maquillatge, sabates sense tacó alt, caminar de model que exhibeix un vestit a la passarel.la, mans plegant-se sovint una sobre l'altra... una perfecta noia educada en un collegi de monges de reglament preconciliar, però amb moviments corporals de dona pervertida. Es deia Florinda, i estudiava el primer de ciències exactes. Quan es van presentar, la senyoreta quedà un moment encantada mirant-se la cara d'en Tobies. En Tobies digué quatre vulgaritats i la noia, sense fer cap observació, seguí mirant-se en Tobies, ara, ja, de cap a peus. Se servien pastes i unes begudes. En Tobies passà la plàtera a la Florinda, i ella agafà una pasteta i una copa de whisky, cosa que sorprengué, particularment, al Tobies admirat. Parlaren , en Tobies i la Florinda, ja separats del grup, de matemàtiques i de física i dels avenós socials que produïa la tecnologia puntera. I de sobte, na Florinda li preguntà: -Tu ets casat? -No- ,contestà ell- per què m'ho preguntes?. -És que diumenge a casa meva celebrem una diada especial i invitem a nois i noies, però solters, saps? Per això, donada la casualiatat d'haver-nos conegut i d'haver-nos agradat, acceptaries de venir a la festa?- "Si, accepto, agradosa amiga"-. Eren a un racó on se'ls veia poc i en Tobies, vist que li havia dit que s'havien agradat, s'acostà a la noia i, dient-li "si em permets", l'abraçà ben fort i li féu un petó a la boca, un petó dels de cinema d'avui dia, no dels de cinema del temps dels avis. Ella acceptà el petó, obrí la boca, féu treballar la seva llengua per conèixer tots els gustos que pogués guardar la boca d'en Tobies, i es mig desmaià de plaer. Revinguda, a sol.licitud d'en Tobies, la noia obrí els ulls desmaiadament, se'l mirà amb insistència, i mormorejà una frase especialment estranya en una noia com ella: -Tobies... no t'agradaria que fos teva, ara mateix? -Sí, dona, però... -Si és que sí, vine amb mí, que conec la casa...- I l'acompanyà a una habitació petita al fons d'un passadís fosc. La noia entrà i, sense més explicacions, preparà condicions, es col.locà l'atribut d'en Tobies, dreta com estava, dins d'ella, i es mogué com una experta. En dos minuts, quan en Tobies ja estava a punt de fer el que no havia de fer, la noia es posà a panteixar i a sospirar, li agafaren símptomes orgàsmics, i fou tan aviat feliç com el propi Tobies. Respirà profundament una estona, es tornà a col.locar les peces que s'ahavia baixat, pregà al Tobies que s'arreglés, i, com si res no hagué passat, tornaren tots dos a la festa.
En Tobies recordà un dels comentaris de sa mare, i pensà que tenia raó, que al món hi havia de tot, i gent de tota mena i amb tota mena de nessitats vitals, lentes i ràpides... Amb una dona com na Florinda, donaria gust tenir-hi relacions cada dia! Li proposaria quan vingués a tomb! Ara no podia ser perquè, sense saber la manera com hi havia fet coneixença, en aquell moment la Florinda estava aclucant els ulls amb un desmai real al davant d'un jove que en Tobies no coneixia, i amb qui na Florinda sortí al cap de mitja hora vers racons incògnits...

V
Sense especials novetats, en Tobies seguí els seus estudis , acabà la carrera i fou honorat amb premi extraordinari. Sense admiració de ningú, perquè ja era sabut qui era en Tobies Cec, concursà per un càrrec molt important d'una empresa d'elevada i moderna tecnologia, obtingué el número u, i li fou concedit el càrrec.
En Tobies pensava, raonava i arribava a conclusions. Pensava en el passat de la ciència. En el segle XX, els investigadors han postulat la necessitat que les lleis fossin universals, sense pretendre de voler-les vàlides al marge dels observadors humans. S'intentaren fórmules vàlides per diferents que fossin les circumstàncies. La noció d'universalitat ha canviat de sentit... Un univers totalment determinista, com l'imaginava Laplace, implicava que tot el que feia l'home ja era predeterminat, per la qual cosa durant el segle XIX l'home no inventà ni afegí res al món, perquè tot estava condicionat pels fets passats. Aquesta hipòtesi de que la natura funciona per un camí predeterminat, ha estat eliminada el segle XX. Totes les hipótesis noves no es conceben sense la consideració, en cada càlcul, d'un element d'atzar imprevisible. El físics moderns no han vist cap possibilitat d'afermar una teoria que els permeti de fer previsions exactes en el camp dels infinitament petits... La zona d'incertitud que necessàriament acompanya les previsions ha estat formulada clarament, tan clarament com abans s'havia afirmat el principi de certitud. La situació actual permet llançar una idea i comparar el resultat dels càlculs amb la natura, efectuant experiències per tal de concloure si els raonament són o no vàlids. Els resultats negatius qualifiquen la falsedat de la teoria... L'home s'ha de resignar a no poder arribar fins a la summa intimitat de l'essència de les coses...
En Tobies Cec, conseqüent, seguia estudis, noves teories que es promovien mundialment, i treballava al seu laboratori amb eminents investigadots. Tenia un bon sou, i una vida plena i feliç davant seu... Si no fos... Sí: s'havia de casar amb una dona d'aquelles que li havia aconsellat s
a mare: una dona compulsiva com ell, o gens compulsiva...
Però la dona no sorgia. Les proves eren fracassos i progressives depressions. Fins que el dia arribà.

VI
Es deia Maria. Maria de les Mercès Xifré i Caudellops. En Tobies, amb tants de noms a la vista, optà per la simplicitat i li digué sempre Aria, solament Aria. Era filla d'un gran matemàtic que treballava a la mateixa empresa que ell. La va conèixer de casualitat perquè a la noia no se li va posar en marxa el seu cotxe, amb el qual anava cada dia a cercar al seu pare a la sortida del gabinet, donades les dificultats del savi en caminar bé, sense dolors als genolls. A la seva oferta d'acompanyar-los ell mateix a casa i avisar el taller del cotxe avariat, obtingué la confirmació immediata del pare i un dubte raonable de la joveneta, que no s'atrevia a dir que sí, ni a dir que no. Lògicament, guanyà el sí. La noia es posà al davant, al costat d'en Tobies. El savi, al darrera, amb les cames estirades, pensant tot el camí, potser, en el darrer teorema de Fermat, o amb la integral psicodél.lica de Gauss, o amb el sexe dels àngels.
La noia somreia mentre mirava la cara d'en Tobies quan conduïa. Ho feia, el xicot, amb tanta prudència, amb tanta discreció i tant de seny, que la noia, en una aturada per algun semàfor en roig, no pogué fer altrament que formular-li aquesta pregunta: "Vostè no deu haver tingut mai cap accident de cotxe, oi?". El jove se sentí tractar de vostè, sense entendre el doble sentit de la pregunta. Contestà que "no", i que el tractament de vostè li sobrava perquè ... era massa jove per sentir-se honorat amb el tractament de -vuesa-merced- . "Aquí, a Catalunya, li digué, el tractament d'un superior és el de -vós - sense fer més que nosa el castellanisme de -vuesa merced-. Consti, doncs, que el jove que sóc jo, agrairia a la senyoreta que el tractés de tu, amb un nom estrany que és el de Tobies... I el seu, senyoreta, quin és el seu nom?" - "Maria de les Mercès, jove". - "Doncs li diré Aría, simplificant... I, per cert: a què es dedica?" - "A cuidar el pare, la mare, la família i la casa. Els meus estudis, que eren hàbits, els he penjat. La missió de la dona es va desvirtuant cada dia més, i jo, com a mostra de protesta, assumeixo el paper que crec que correspon a la dona, l'autèntic."
Parlaren una mica més del tema, poc més, perquè arribaren a casa. S'acomiadaren alegrement jove i joveneta. El savi matemàtic digué un " adéu-siau i grácies" al Tobies. I fins l'endemà, que es tornaren a veure ell i ella, potser, ja, no per casualitat.

¿Com s'aconsegueix una relativa intimitat en una ràpida coneixença? Ho ignorem. Però el fet és que, aquesta vegada, Tobies i Aría semblaven, al cap de tres dies d''haver-se conegut, amics íntims de sempre. Parlaven de tot amb coneixement i autoritat. Eren, tots dos, intel.ligents, ràpids i murris en el que els interessava de ser-ho. El món era seu. La societat es constituïa, ara, de dos éssers amables, assenyats, sensats, prudents, correctes, seriosos, discrets... i altres coses bones. I passat un mes, ell intentà besar la noia. Ella hi consentí, boca tancada, amb circumspecció absoluta. La derivació del comportament de la noia fou la seguretat de què el sexe, per l'Aria, era un tabú del qual ni es podia parlar, ni es podia esmentar, ni en el qual es podia pensar. Com havia dit un dia la mare d'en Tobies hi podia haver noies "gens compulsives". I l'Aria ho resultà ser, segons s'intuïa. Educada per les monges, creia en la dona com a dona obedient del marit, com a mare amant dels seus fills, com a digna mestressa de casa, però no com a amant -que això era pecat- ni com a col.laboradora en res més que en les feines que es deien feines femenines. En Tobies, després de mig any de tractar la noia, tan assenyada, tan casta, tan pura, i tant poc "compulsiva" com ell necessitava, decidí proposar-li el seu matrimoni. I Aría digué que sí. Es casaren, amb pompa i magnificéncia. Ella, vestida de blanc, amb una cua llarguíssima, cara d'àngel baixat del cel, extraordinàriament bonica, fou l'atracció de totes les mirades. Ell, l'enveja de tots els homes admiradors de la femenina bellesa.
I, està clar, el casament implica certes obligacions, i la noia sabia quines eren les seves obligacions. Alegres i feliços arribaren a allò a què s'arriba la nit de noces. I ella, tímida i tremolosa, esperà el marit al llit, abillada amb robes clamorosament atractives. Ell s'hi atançà, ella -de sobines- tancà els ulls, obrí uns deu graus l'angle que formaven les seves cuixes, i li digué: " No em destapis ni em toquis, per favor. Però, si vols, entra'm. Ja pots". Sense més paraula, ulls tancats, esperà. I ell, què podia fer? Intentà amb dificultats obrir una mica més l'angle de les extremitats inferiors de l'esposa, i entrà el que pogué, que fou poc. Quan la dona comprengué que l'acte s'havia consumat, tot i que no s'havia consumat del tot, obrint els ulls, plorant amb llàgrimes grosses, preguntà: "Ja estàs, oi, Tobies?". I el Tobies, sense contestar, es posà al cantó del llit que li pertocava, i es posà a pensar en certes circumstàncies que un home, de vegades, ha d'afrontar. Ella es llevà sense fer gens de soroll i gairebé podríem dir sense moviments, i tornà al cap d'un moment. En Tobies, girat d'esquena, ni tingué possibilitat de veure la seva dona caminant amb camisa de dormir. No havia passat una hora que en Tobies es cregué amb el dret de despertar la seva muller, que ja dormia profundament. -No et sembla, Aría, que aquesta nit hautia de ser una nit diferent de les altres?- Ella, ja desperta, i una mica emocionada, contestà: "Potser sí". Es posà novament de sobines, obrí de bell nou les cuixes, ara, potser fins a quinze graus, i li digué -"Ja pots, Tobies". I ell intentà poder, i no pogué gaire més que la primera vegada. Sentí ben aviat, altra vegada en plors, un "Ja estàs, oi, Tobies", veié com la senyoreta -encara seguia essent senyoreta- anava, potser al bany, es girà, emprenyat com una mona, i intentà adormir-se. Però, està clar, ell no s'adormí fàcilment. Ella, sí. A les quatre de la matinada en Tobies encara donava voltes per adormir-se. No podia. I despertà la seva muller. -"Oh, Tobies, que feliç que em fa sentir-te al meu costat!". De sobines novament, obrí les cuixes uns vint graus, i li repetí: "Sense destapar-me ni tocar-me... Ja pots, Tobies". I en Tobis tornà a provar i tornà a fracassar. La immobilitat absoluta de la dona que complia la seva obligació, manada pels evangelis segons les monges, no li permetia més. El "Ja estàs, oi", acabà, sempre amb llàgrimes, la nova sessió. I acabà la nit de noces.

Al cap de vuit o nou dies d'obertura de cuixes en angles que mai no superaren els vint-i-cinc graus, i amb molta cura en els possibles miraments i en els perillosos tocaments, tots dos van sentir, a l'hora, una rara angoixa després del "ja pots" i abans del "ja estàs, oi". Fou un triomf perquè la dona havia deixat la virginitat, i nou mesos més tard arribaria un nadó. Els vuit mesos primers, tanmateix, no canviaren gaire les nits del matrimoni. Els "ja pots" i "ja estàs, oi" es repetiren sense variació conceptual, sense alteracions posicionals, sense mutacions sensitives, ni al.lusions de cap mena a llur sexualitat. Per ell, en faltava. Per ella, hi sobrava totalment, però les normes obligaven...
Arribà, als nous mesos, una filleta preciosa, i la mare Aría es posà a fer de mare de debò. Una dedicació com aquella podria servir de model a qualsevol escola de maternitat. La nounada se suposa que en fou ben feliç de l'esdeveniment que la conduí al nostre món. En Tobies no en fou tant perquè fins al cap de dos mesos no se sentí de nou, al llit matrimonial, un "Ja pots", i un altre "Ja estàs, oi". I això, un cop setmanal, no més. Amb l'agreujant que se sabé que arrtibaria nou mesos més tard un nou nadó...
Que, en efecte, arribà, per felicitat suprema de la mare, i certa alegria, també del pare, que era pare malgrat totes les dificultats...

VII
El fìsic Sr. Cec i Clivella, en les seves hores productives, que no eren precisament les nocturnes, mediatava, estudiava i assistia a reunions i a conferèmcies. En una d'aquestes, tingué la sort de conèixer una dona poc compulsiva, però el suficient per entendre's a meravella en les ocasions en què podien intentar entendre's. Ho intentaren aviat per allò que hem comentat d'altres vegades: la capacitat de dues persones estranyes d'entendre's fàcilment quan s'assemblen en moltes coses, en molts defectes i en moltes qualitats.
Es feia un viatge curt de tres dies, per assistir a un congrés. El vaixell dóna ocasions de solitud. La dona, muller d'un cert personatge important que no devia tenir gaire temps per dedicar-se a cultivar-la com mereixia, es manifestà francament favorable a les adulacions d'en Tobies. Ella era com era i tenia el que tenia. Ell era com era i tenia, també, el que tenia. Ell observà les coses d'ella, i li agradaren molt. Ella veié les coses d'ell i li agradaren massa. Ell s'extasiava. Ella s'alienava. Els sexes s'entengueren i es toleraren les entrades i sortides. Disfrutaven , un temps curt, el mateix per tots dos, i repetien satisfets. Ella es deia Carlota, un nom que en Tobies no podria oblidar mai. Ell romangué en la imaginació de Carlota dies i dies, i nits i més nits. Entendre's sexualment és una joia. Ells dos s'entenien. I l'entesa durà molt.
Durà fins que un dia l'Aría notà que el seu marit feia dies que no li demanava permís nocturn per a res. Semblaven acabats els "Ja pots venir" i el "Ja estàs, oi". Una nit, ella s'atreví, fins i tot ella, la que mai havia dit una sola paraula sobre el sexe, ni sobre les seves relacions nocturnes, s'atreví a insinuar al Tobies la possibilitat de què estigués malalt. -"Per què m'ho preguntes?"- contest
à, estranyat, ell. -"És que mai no em demanes cap congrés nocturn..." -"No sabia que en diguéssiu congrés a la copulació, Aría... Sí que em trobo bé, però es veu que em faig gran i les ganes d'això passen, es veu, amb els anys... No em necessites, les nits, oi Aria?" -"No... Per ara, no..."

Però la dona, que sabia els seus deures, també coneixia els seus drets. I volgué investigar. Ho féu, encarregant la vigilància del cas a una agència especialitzada en aquests afers. L'agéncia trigà més d'un mes, però finalment aportà la seva informació. En l'informe sortia la Sra. Carlota, les trobades i les segures mútues comunions entre ella i el marit Tobies.
L'endemà de saber la tràgica novetat, després de dinar, mentre prenien cafè, ella -l' Aría- dirigint-se humilment al seu marit, li digué aquestes poques paraules: "Tobies, sé que ets un adúlter, i sé amb qui. Si no deixes de veure, des d'avui, la Sra. Carlota, et mataré".
En Tobies, digne representant de la cavallerositat i de la dignitat ofesa, contestà a la seva muller que res del que suposava no era cert. Sí que s'havia vist alguna vegada, per afers professionals amb una senyora que es deia Carlota, però que no en fes cas d'aquestes meres relacions ocasionals, que, d'altra banda, ja s'havien acabat...

Un mes mès tard, tot sopant, aguantant-se els plors, n'Aría digué al seu marit "que li deia per darrera vegada, que si no acabava d'una vegada amb les seves relacions sexuals amb la senyora Carlota, com ella es deia Maria de les Mercès, que el mataria..."
- No diguis barbaritats tan grosses, Aría. No té cap importància el que tu et tems. Tu mateixa saps que les teves relacions sexuals amb mi han estat prècticament nul.les, perquè l'entrada d'un membre a una vagina no és res d'anormal a la naturalesa, i no ha tingut mai cap significació especial per a tu. Tu mai no has necessitat el meu sexe. Si hem tingut relacions que ens han permès tenir dues filles han estat purament ocasionals, sense cap significació profunda de comprensió, de compenetració, de sublimació, d'exaltació, d'unió real entre dos éssers de diferent sexe. No donguis, doncs, importància al que t'han dit. Per tu, no n'ha de tenir cap.

Un mes i mig més tard van trobar mort al seu llit el Sr. Tobies Cec i Clivella. No es va poder saber la causa de la mort. El certificat mèdic parlà d'un atac de cor.

...o...