Precipitant-me, potser.

I aquí estic. Esperant que et connectis, com una idiota. I sé que no ho faràs, però jo esperaré fins que els ulls se'm tanquin i em venci la son.

He volgut continuar la meva vida com si tot allò que havia sentit per tu no hagués existit mai. Com si m'hagués auto-enganyat totes les vegades que m'he preguntat si estava enamorada de tu, i la resposta resultava afirmativa.
He intentat reenganxar el fil del passat per suprimir tot aquest tram en el que hi apareixia la teva cara. I no m'ha costat gens.
Gens...fins que, de nou, et vaig tenir davant. I em vas somriure.
Aquell sentiment que creia oblidat uns segons enrere, tornava a rebrotar amb més força que mai. I llavors?
Aquell retorn que he fet, de que ha servit?
Torno a estar al mateix punt de partida, però molt més desconcertada i confusa: enamorada el doble de tu per una banda, vivint de nou el meu passat, per l'altra. El per què, ja l'has vist.
Realment creia haver-te oblidat ràpidament. Però no. Una vegada més autohipocresia barata. Et tenia allà costat, i res més m'importava. Sentia com em costava respirar, com em posava roja per moments...
Potser em vaig precipitar. Potser em vaig creure capaç de realitzar allò impossible. No obstant, l'únic impossible aquí, ets tu.
Qui sap si no val més la pena seguir en la mentida, fins que m'oblidi del que desitjo en realitat, i em resigni al que, voluntàriament, he escollit.

I aquí em tens. Esperant que et connectis...per no dir-te res.