Preciós aneguet lleig

-Espereu mare, ja arribo!-
crida el petit aneguet.
Tot nedant, a l’aigua es mira,
no entén perquè el veuen lleig.
Se’n riuen els bonics ànecs
al veure’l tan diferent,
plomes grises que no brillen,
tort i petit el bec,
cos que al nedar es desvia
i fa que sigui més lent.

Envoltant tots a la mare,
frec de plomes contra plomes,
ell ve cansat dels esforços
en mig de la espuma blanca.
La mare desplega l’ala
acollint-lo quan arriba;
és el seu aneguet lleig
tan preciós, tan diferent,
que encara que és el darrer,
és el primer que ella estima.