Potser l'hivern no és infinit

Els dies deixen enrere els dies
i el pes de la pols
desborda les hores.
Les fulles dels arbres
cobreixen els nostres camins
de silencis.
Potser ja no som a temps
de tornar enrera.

Els hiverns tremolen
rere la finestra
on les nostres mirades
cauen abatudes.
Un baf encara dibuixa
aquell últim sospir
que va exhaurir
el nostre oxigen.
Potser ja no som a temps
de sobreviure.

De la flama sols queda
el fred i l'ombra
d'un després.
I l'eco de l'adéu
omple la penombra
de fulls en blanc.
Potser ja no som a temps
de tornar a escriure.
-On és la tinta
dels teus llavis?-

Ara que els segons sagnen
les seves estones
mortes.

Ara que el temps tremola
entre la nuesa
dels arbres.

Ara que hem perdut les paraules
i el sol ens deixa la pell
freda.


Potser aquest poema
serà la flama
que farà cremar
una nova metàfora.
Potser som a temps
de ser-hi.
Potser l'hivern no és infinit.