Por

Por? Jo no n'he tingut mai diu en Met.
Ho diu en una reunió de joves granats, d'aquells que ronden els "quatre vints", i que amb força salut acompanyada de forces limitacions, es creuen immortals. En Marai va dir que ..."si un dia arribes a entendre la veritat, aquell dia t'haurà arribat la vellesa i la mort". Devia tenir certa raó perquè els nostres tres personatges no entenien res de res, i menys encara, naturalment, res que s'assemblés a la veritat; en part perquè mai l'havien cercada. Eren, doncs, tres personatges normals que feien temps esperant l'hora de sopar, asseguts a l'entorn d'una tauleta d'un cafè -
que ja no té el nom de cafè, però que ells segueixen anomenant així- fent petar la xerrada amb temes intranscendents transcendents, que en deien ells.
Celebro conèixer un home valent de debò. Haig de confessar-te, tanmateix, que jo no crec en la valentia, sinó en la inconsciència  comentà en Quim.
De la por se'n parla, però gairebé ningú no la coneix comentà el tercer contertulià, de nom Cesc. Se'n pot dir por, però no ho és. Pot tractar-se d'alguna cosa que hi tingui quelcom en comú, com, per exemple, basarda, espant, prevenció, o simple temor. La vertadera por, l'autèntica, el vertader pànic, només es pot conèixer en alguna ocasió especial. Un dia, si estic en vena i de bon tarannà us explicaré un cas de por, viscut per jo mateix ja fa molts anys, que recordo, emperò, per la profunda impressió que em va produir, com si sigui ara.

Per què no ens l'expliques ara, que es fa fosc, per ajudar-te d'algun element natural? preguntà, mofeta, en Quim.
No ho faré contestà, molt seriós, en Cesc. Explica tu, avui, alguna història de por, i podrem comparar-la amb la que us conti jo al seu dia.

En Quim agafà la paraula.

Jo n'he patit de por, contràriament al que diu en Met, però no us explicaré per què. Ni contaré, de moment, els meus casos. Prefereixo contar-vos algun cas que jo he vist de gent que la patia i les seves conseqüències.
Féu una pausa, medità com si volgués recordar temps molt llunyants, i proseguí:

Jo era a la guerra, aquella guerra que em van fer fer de nen uns militars que deien voler salvar la seva pàtria. Uns bojos, com la majoria de mortals. Havíem arribat a les quatre de la matinada a un turonet -que en aquell temps en deien "cota". Formàvem una companyia de ninots de cervell obnubilat que obeïa ordres: érem, doncs, un trosset d'exèrcit. Això sí: jo anava amb els bons!. En arribar, esgotats per una llarga caminada nocturna, un tinent es va acostar a un soldat després d'un altre i, mormolejant, ens digué que calia fer unes rases que ens cobrissin almenys el gruix del cos perquè aviat dispararien els canons enemics, que en deien "la loca", amb obusos que apareixien de quatre en quatre... Que traguéssim immediatament els estris -pic i pala- i a treballar! ràpid! Al meu costat hi tenia un soldat ben vestit (tan ben vestit en comparació amb els altres, que feia goig), que es va posar a plorar... com ho sentiu.

Je ne suis pas venu en Espagne pour fer de tranchées... Je suis volontairement venu pour vous aider en la cartographie... pas pour dévénir un souris qui se doit cacher sous la terre... On va nous faire des petits morceaux... J'attend pour demain mon retour a Bruxelles...

Deixa de ploricar i treballa, cony! que li dic jo, en veu alta: fes-te la trinxera que et manen! I oblida la por!

En aquell instant "la loca" es despertà i engegà una andanada de quatre projectils. Sentírem els xiulets que s'acostaven. Jo em vaig arraulir dins el tros de rasa que ja m'havia excavat. El belga s'havia posat a córrer cridant de por... Un obús explotà al seu davant, destroçant-lo. Pocs segons després, un tros de crani sanguinolent queia a dins mateix de la meva rasa... No arribà el seu demà, com esperava, a Brussel.les... La por li ho impedí.

En Met, el qui mai havia tingut por, volgué intervenir.

Parles d'un temps del qual ens està vedat de parlar. D'aquells temps - temps de por- qualsevol record va unit amb la por que tothom duia dins seu. No obstant això, jo vaig viure - vull dir que vaig ser testimoni- d'un cas en què es difícil de creure que la por pugui ser superada.

-A mi, com a tants, se'm va tancar a un camp de concentració. En deien "camp", però era un convent. Em van encabir en una nau d'uns deu metres per trenta, juntament amb - potser- més de mil altres soldats, en la qual no hi cabiem estirats a terra. Dormíem asseguts, formants rotlles de vuit o deu, recolzats l'un amb l'altre. Però això era el de menys. Si em fessin descriure en quatre paraules les meves impressions d'aquells dies terribles, que foren mesos, tan sols diria aquestes: cues a les set del matí per rebre un plat de líquid negre i un panet negre, contemplant com els panets desapareixien devorats en mig minut per cossos famolencs; a les dotze en punt, drets (i ferms) per acomiadar un nombre indeterminat -cada dia- de taüts de fusta blanca que sortien de la infermeria portats a les espatlles per companys, els que morien de gana; a la una en punt, cues per dinar un plat de suc transparent; a les tres, arribada d'un escamot que es quedava a la porta gran, des de la qual un sergent cridava uns noms que feien aixecar-se els acusats -que no sabien de què-, i que s'enduien; a les set en punt, cues per aconseguir, per sopar, un altre plat de suc; i, especialment, a les cinc de la matinada, soroll de dispars de fusell, acompanyats, de vegades, d'un dispar més, que devia ser el tret de gràcia per l'infeliç condemnat.
…-En aquell ambient, que em reservo descriure en detall, jo tenia al costat -sempre al costat- un home desesperat que em parlava. Dia i nit, plorava i somicava mentre repetia: "Demà em tocarà. Demà...Jo no he fet res... Que ho demostrin, però no... Jo no vull morir... Qui em pot ajudar a fugir?... Tu no pots, oi? Per favor... ajudeu-me...Demà em tocarà, ja ho veuràs... Demà!" La cara de desesper d'aquell home, un mort en vida, de color gris de cadàver i d'aparença feréstega, em feia estremir de nit, a la claror dels llums de petroli que il.luminaven la gran estança, quan se m'acostava per repetir-me que ja eren allí els que ell esperava...

…-Quan em van alliberar del camp, l'home seguia encara allí, esperant. Ignoro què se'n devia fer d'aquell desgraciat. No oblidaré mai, tanmateix, el desesper d'un home que no volia morir i que esperava que l'anessin a cercar d'un moment a l'altre...

…-Era això por? Jo crec que sí, amics meus. ç

No contestà en Cesc. La vertadera por, la més terrible, només es pateix davant d'allò que ens és desconegut del tot. Ara us explicaré el meu cas.
I el dit Cesc, recolzant-se millor del que ho estava en la seva butaca, mirant el cel un instant i després dirigint la mirada al buit, parlà així:

Fa uns vint-i-cinc anys jo era feliç, casat amb una bona noia que la sort m'havia ofert. Fèiem un matrimoni singular, d'aquells que sembla que mai no han de trencar-se. I, sense trencar-se, -coses que passen- vaig conèixer una amiga seva, una dona extraordinària, de figura arrogant i decidida, morena, riallera sempre amb rialles franques i sonores. El joc es complicà, com es complica sempre, sense voler. No tenia importància, però, era tan bonic el joc!, que vaig comprar un casalot a un poblet del Maresme per seguir fent el boig amb tranquil.litat, un casalot al cim d'un turó mig perdut pels seus encontorns per aconseguir la màxima discreció.

En aquells temps, que per molta gent foren econòmicament difícils, jo vivia com un gran senyor, i feia inversions. Havia aconseguit un càrrec important, de bon sou i dividends extraordinaris, que per poc que es fes es convertien en ordinaris. Ultra aquests avantatges econòmics gaudia de la llibertat que m'atorgava la necessitat de desplaçar-me per fer viatges per l'estranger i per províncies.
La casa que havia comprat al Maresme, amb un extens jardí, rodejada d'un frondós bosc, havia estat una ocasió per invertir-hi uns diners més. El motiu del preu incomprensible que en vaig pagar va ésser -fixeu-vos en l'estupidesa- que era una casa maleïda! Es deia que qui la va construir hi va veure morir la dona en circumstàncies molt estranyes, ofegada en un bassal de reg, i que totes les parelles que successivament l'habitaven eren destruïdes per la fatalitat, d'una manera molt semblant a la primera parella que la va habitar.
Això no hagués tingut cap mena d'importància si el poble no hagués estat un llogarret insignificant, on tothom es coneix i fa per conèixer aviat els nouvinguts. A mi se'm va conèixer aviat com el "castellà" perquè del casalot que jo havia comprat en deien el castell. I se'm va advertir a la primera ocasió que vaig tenir de parlar amb algú, buscant qui netegés i tingués cura de la casa, que el castell estava embruixat i que em guardés prou de portar-hi alguna "entretinguda" perquè la maledicció no perdonava. No cal que us expliqui com em vaig riure de les enraonies i de la credulitat de la bona gent inculta del llogarret.
A la primera ocasió d'un viatge de negocis " ben combinat", na Guida -l'amiga morena i riallera- i jo, vam decidir gaudir de la llibertat de tres dies a muntanya. Jo no sé si haig de referir-m'hi, perquè no en sabria. Alló va ser la felicitat total de dos éssers embogits per la sana fal.lera de l'amor, i, si us sap greu que empri aquest mot, diré que per la fal.era del sexe, pel qual s'arriba al gran amor. Això no ho dic jo. Ho digué un savi fa molts anys:

"La copulation allège le corps et soulage l'esprit, éloigne la mélanconie, tempère la chaleur de la passion, attire l'amour, contente le coeur, console de l'absence et fait recouvrer le sommeil perdu. Bien entendu, que il s'agit de le congrés d'un homme avec une femme jeune...

Semblávem dos infants aprenent de gust els jocs que ensenya
el Kamasutra dels indis. Arrecerats en aquella finca en la qual ningú no ens podia veure, anàvem nus tot el dia, perseguint-nos per als nostres jocs impurs, abusant i tot de la concupiscència que la natura ens atorgà. També ho va dir el savi antic: "Une personne ingenieuse doit multiplier les sortes des congrés car allors, opérées suivant les usages de chaque pays et la fantaisie de chaque individu, engendrent l'amour, l'amitié et le respect dans les coeurs des femmes.

Ens allitàvem feliços i cansats. I potser fou el cansament que la segona nit em féu arribar un malson molt i molt desagradable. Vaig somiar que una imatge de dona vestida amb una camisa blanca, llarga fins als peus, xiuxiuejava quelcom a l'orella de la Guida, i aquesta s'aixecava, nua com anava, sense posar-se res a sobre i sortien les dues cap al jardí... Jo em vaig aixecar per a seguir-les, curiós de saber on anirien, i les vaig veure passar pel davant del gran mirall del saló... Oh, quin horror! Es reflectia la nuesa de la meva amiga i no es reflectia al mirall la dona de blanc, que l'acompanyava... Vaig proferir un crit... La Guida es despertà i em preguntà què em passava... No res... Tenia un malson..." vaig dir-li intentant tornar-me a dormir.
…-Tot el que restava de nit, vaig romandre despert...amb por, ho confesso. El malson m'havia produït una al.lucinació tal que em semblava que la meva visió havia estat real... No ho vaig comentar amb la Guida: per què havia de fer-ho?

…-L'endemà, durant tot el dia veig seguir pensant en el mateix malson. I arribà la nit. Amb por. Tenia por d'allò desconegut, de què em tornés el malson i que l'al.lucinació tornés i es fés encara més real. Una por terrible, malsana, anormal. No m'atrevia a dormir-me. I cansat de donar voltes al llit em vaig aixecar per prendre un tranquil.litzant. Tampoc em feia res, o creia, somiant, que creia que no em feia res. I de sobte, després d'uns rumors d'algú que arrossegava els peus nus sobre el terra de l'habitació, vaig tonar a veure la imatge de la dona blanca ajudant a la Guida a aixecar-se del llit i anar-se'n totes dues, com la nit anterior... Amb la diferència que aleshores la por m'atenallava, i no em vaig poder ni moure per a seguir-les. No sé quan em vaig poder tornar a dormir, ni quan vaig tenir novament el malson. L'endemà al matí, en despertar-me, encara angoixat pel patiment nocturn, vaig notar, a palpentes, que la meva amiga ja s'havia llevat.

No sabia on era. La vaig cercar durant més d'una hora, cridant a ple pulmó. Finalment la vaig trobar... ofegada en un bassal llunyà, al costat del bosc...

- o -