Poder l'últim Nadal

(En memòria póstuma al meu amic Manel)



Aquesta és una historia que va passar fa quelcom temps, és de gairebé deu anys enrera, en un temps en que la informació i la prevenció del sida era incipient i ambigua, i els tractaments amb metadona o altres substàncies semblants per els heroïnomens començaven a despuntar i encara no hi havia desplegament de mossos a les terres de Ponent. El meu amic es trobava en una caserna de la Guàrdia Civil.
Era un dia de Nadal fresc i assolellat que convidava a sortir al carrer. El meu amic havia dinat amb la família: pares, germans, cunyades i nebots. Per que per molts greuges un fill faci als pares, aquests acaben perdonant, i volien tenir un Nadal de consciències tranquil·les. Però el meu amic va marxar i se'n va anar cap a Lleida a buscar aquell trosset de cel que sempre li feia falta, aquell bé de Deu que era la seva droga preferida, que li deixava fora els neguits i els nervis d'una societat massa competitiva per a ell.
L'havien dut allí per anar indocumentat, clar que si li havien demanat la documentació es que el devien veure sospitós. Ara volien saber del cert que el seu historial de ciutadà estava net.
Ell els va veure venir i va tenir temps d'amagar la papela i la xeringa dins d'una capsa de llums oberta en una farola. A la cruïlla de carrer Cavallers amb carrer Major. Però quan la parella de la guàrdia cicil va veure que no portava el DNI a sobre se'l van endur.
El van registrar i només li van trobar una navalla amb puny de nàcar comprada al carrer Ferran de Barcelona. El sergent va dir amb to intransigent.
-Esto se queda aquí.
El meu amic va arronsar les espatlles, li va doldre de veritat, no tan sols per que li anava bé per la seva feina de lampista si no sobretot per que era l'últim regal de la xicota que ell creia que més l'havia estimat i va marxar de la seva vida deixant-li només aquell regal. Però tenia moltes ganes de marxar d'allí i tornar al carrer Cavallers i poder fer el que havia anat a fer a Lleida i no va ni parlar, tan sols va arronsar les espatlles.
No el van entretindre gaire, van comprovar que el numero, el nom i l'adreça que els hi havia donat eren vertaders i que en el registre de malifetes només hi constaven delictes menors, petits robatoris, que dataven de la minoria d'edat, per lo demés no tenia historia delictiva. De manera que l'únic trasbals que li van fer va ser el prendre-li la navalla i deixar-lo a bastants kilòmetres d'on el van trobar, lluny de la farola que amagava el secret que havia de dur la tranquil·litat al meu amic.
Quan va ser al carrer es va trobar on s'acaba el barri de Pardinyes i tenia un bon tros per caminar. De primer tenia la intenció de fer-ho, de marxar caminant en busca del seu tresos, però en passar-li pel cap allò de que tenia necessitat se li va regirar l'estómac, i tot el sistema nerviós es va quedar trastocat, el que es va traduir en una gran vomitada.
Va vomitar la sopa de galets, el tall rodó i els torrons tot triturat barregat amb cava i amb molt mala olor, va sortir també el cafè i la copa d'anís, tot plegat li va deixar un regust de boca molt desagradable.
Era evident que es trobava malament i decidí tornar a la Guàrdia Civil per veure si li podien buscar un taxi.

Ja he dit que era Nadal, però aquest dia també es menja i també es gasta i per molts és un dia tan bo com qualsevol altre per guanyar-se una mica la vida i no li va ser difícil trobar-ne un de lliure.
El va dur a l'estació d'autobusos de l'Alzina Graells i des de allí tenia el carrer de Cavallers a un pas. En un moment va ser prop del seu tresor que havia de dur-li la calma i tornar-li la salut que necessitava.
No era un heroïnoman convulsiu. No es despertava al matí somiant xeringues, sempre presumia que sabia controlar la seva dependència, però haberla tingut a les mans i no poder sentir-la dins seu el posava veritablement angoixat.
En un tres i no res hi va arribar. Ho va trobar tot tal i com ho havia deixat i va considerar que havia tingut sort d'haver-ho pogut amagar tot, també la xeringa nova per estrenar, per que del contrari hauria hagut de trobar un altre farmàcia de guàrdia o buscar alguna altre persona amb el mateix mal que li en deixés una i tenia present el risc de contagi que volia dir això.
Se'n va anar de cap a un bar-restaurant del carrer Major, el primer que va trobar.
Va demanar un té amb llimona i una ampolla d'aigua natural que ell mateix es va dur a una taula. Va treure la llimona de la tetera, i prenent-la amb ell, més l'aigua i més la cullereta, es va tancar al lavabo sense mirar a ningú.
Va comprovar que la porta del retret quedés tancada amb balda. Es va seure a la tassa del water i va treure la papereta on hi havia embolicada la pols que l'havia de reviure per un temps, que avui no era blanca com d'altres vagades, era d'un color marronet clar, gairebé groc, i la va posar dins la cullereta, va afegir una mica d'aigua i unes gotes de llimona, després, aguantant la cullera amb la ma dreta i amb l'esquerra amb l'ajuda de la flama del encenador, procedí a calentar la barreja per que la dissolució fos més bona, Després ficà un bocí del filtre d'una cigarreta i va anar omplin la xeringa amb avidesa, es va fer un torniquet al braç esquerre, més amunt del colze i quan va trobar la vena es va punxar amb l'agulla. Van trucar a la porta amb força i des de fora de la cambra es va sentir.
-Ocupat!
-S'introduí per la vena poc a poc la solució i va bombejar tres o quatre vegades la sang amb la xeringa. Van tornar a trucar.
-- Ja surto, ja surto!.- Contestà de nou el meu amic.
Ara si estava bé. Ara si que era un bon Nadal que convidava a sortir al carrer. Ara si es sentia ell mateix. Es va amagar la cullera i la xeringa a la butxaca per no deixar testimonis. A fora l'esperava el cambrer.
-Es troba bé?- li va preguntar.- S'ha estat molta estona al lavabo.
-Només era una indisposició del dinar. Però ja estic més bé.
Va pagar les consumicions i va marxar. Tornava cap a Tàrrega.
Jo el vaig veure quan baixava del tren, anava amb els meus fills. Ell hagués volgut saludar-me més cordialment, amb més afectuositat i jo, que li vaig veure els ulls i vaig entendre que duia el seu cos de nou embotit per la heroina no el vaig saludar, vaig passar de llarg negant-li la paraula.
Després ell va quedar en un bar deixant passar les hores tranquiles entre cerveza i cerveza. En un racó hi havia un grup de homes que jugaven a la botifarra i el meu amic, escoltant-los, li semblava que més que apostar per la sort de les cartes apostaven per la vida d'ell mateix, pel temps que li havia de quedar entre els mortals. Va sentir una veu dintre seu que deia: Aquest serà l'últim Nadal!
Des de el finestral del bar veia les famílies que anaven mudades segurament a veure els Pastorets a l'Ateneu; veia nens i nenes amb llaminadures que els hi havia cagat el tió; o d'altres amb joguines que els hi ha havia dut el Pa
re Noel . I mentre els homes jugaven a cartes, aquella frase d'ultimàtum se li va quedar enganxada al cervell i només va sentir pena per la navalla de la seva antiga xicota, que tan ell havia estimat, i ara no tenia ni com a record.