Pluja

Plou,
el teu record es despinta,
es desfigura
i pren formes aberrants.
la pluja de vidre
et mutila la cara,
ja no sembles tu.

Plou,
i el teu cadàver
s’esmuny i s’oculta
dins les fotografies
que fan vessar
els calaixos.

Plou,
els núvols sagnen
i no hi ha refugi
per la ferida
del nostre adéu.

Plou,
una cortina de llàgrimes
ens oxida la pell
i podreix el silenci
que la cobreix.

Plou,
i no n’hi ha prou
milers de traus
entre els nostres ulls.
estigmes que s’encallen
a la tràquea,
paraules que mullen.

Plou,
un discurs de cicatrius
que es precipita
dins l’aire buit
que esquiva,
esquiva.


Plou,
interrogants segats,
aroma d’asfalt moll,
records que s’estoven
dins la pell arrugada.

Plou,
el lament de les hores,
l’alarit de la natura
que ens rovella
els ossos.

Plou,
la carn putrefacta
de l’ahir.

Plou,
l’hòrrida pols molla
de la incertesa.

Plou,
el coàgul de paraules
que ens embussa la veu.

Plou,
deflagració de silencis
en col·lisió.

Plou,
i la pluja ens apallissa

Plou,
amalgama de records esmolats.

Plou,
ja no semblo jo.

Plou,
ja no sembles tu.