Plou

En plena solitud, et trobes asseguda davant algun paisatge que t’impressiona més que cap altra cosa. Instantàniament, t’infiltres en la teva ment, reflexiones. Els ulls, la mirada, és fixa a un punt, fruint d’aquell plaer visual. Res no ho pot parar. Respires profundament, somrius. Forçadament, potser? Tant se val... Fa un dia radiant, i desitjaries que plogués a bots i barrals perquè t’encanta contemplar la pluja des de darrera la finestra i, sobretot, sentir-la. La pluja ens diu coses, podem saber com es sent pel ritme o per la força amb què cau. Però no, el sol brilla fort i t’enlluerna. Sols creure que ets una persona pessimista, o és normal que t’agradi més que plogui que no pas que caigui aquell sol estrident sobre les pedres? A més, quan l’aigua cau et fa sentir bé. No t’agrada pensar això, però ho fa. Per un moment penses que tothom es troba en el mateix estat que tu, i és una espècie de consol. Tens ganes de fer coses, i escrius. Però no saps ben bé sobre què escriure; tens idees i moltes coses a dir, però sovint no saps com has d’emprar les paraules per a transmetre allò que voldries. Les persones som constantment estúpides. T’has parat un moment a pensar i és la primera frase que se t’ha aparegut, és ben curiós el pensament. Però és cert que no parem de veure estupideses per tot arreu i, el pitjor, de fer-ne. La vida en si podria ser estúpida, qui sap. I parlant d’escriure, ara m’he recordat d’aquella cita de la Virginia Woolf en que diu que les dones per a escriure necessiten diners i una habitació pròpia. No li falta raó, almenys en l’habitació. Què faria jo sense el meu propi espai? Crec que és una de les coses que més necessito i valoro; en especial, a les persones que gaudim eternament passant estones i més estones soles, ens és imprescindible. El meu petit refugi, com l’aprecio. Més d’una persona m’ha comentat alguna vegada que no sap estar sola, i que admira a les que saben fer-ho. Doncs jo no podria viure sense els meus instants de solitud. Reconec que quan tinc qualsevol problema, el que faig no és acudir ràpidament a un amic o amiga, sinó refugiar-me en mi mateix i veure-hi les possibles solucions. O no veure-les ni intentar-ho, és igual, però és a mi a qui em necessito en primer lloc. Pot sonar egoïsta o jo que sé, solitari? Una vegada, una persona em va dir: “No saps el què t’has perdut!”, parlàvem de tenir germans, i jo sóc filla única. Una altra va afegir: “El meu germà petit és el millor regal que m’ha fet la vida”, i encara una altra: “Un germà és allò que més t’estimes”. Sincerament, em va doldre; és a dir, què significa això, que la meva vida no té cap mena de sentit? Que a mi la vida no m’ha fet cap regal? Què no puc estimar a ningú, o què? Hi ha persones que no cal que siguin germans de sang per a que s’hi converteixin... El cas és que, sembla que tothom necessita contínuament del consell dels altres; jo, en canvi, tracto de trobar-los en mi mateixa, com si de ningú me’n fiés. Més aviat, crec, em dóna la sensació que si els expliqués què em passa no m’entendrien i, directament, m’abstinc de fer-ho. He de reconèixer que m’encanta ser així d’autosuficient, sinó, no seria jo.


Com es nota que plou!