Cercador
Aparentment desconeguda
Un relat de: The Poet and the Pendulum- Compartir:
Ahir vaig contemplar fins a quin punt em tens calada. I és molt més del que m’esperava, segueixo en estat de xoc.
El fet de fer-te passar per una altra persona i que et descobreixin encara seguint-te el joc resulta del tot desconcertant. Coneixia la teva ment privilegiada, però no fins a aquest punt. Bé, ara ja sé tot el que em feia falta saber; res de nou, per això. Si una cosa m’ha quedat més que clara és, en primer lloc, que amb tu no es pot jugar. I en segon i últim, que segueixo tant boja per tu com sempre. Literal i no literalment. Em pregunto què passarà a partir d’ara. Avui suposo que toca una conversa d’aquelles intenses –o això desitja el meu subconscient- però en realitat el millor seria que ens l’estalviéssim. En definitiva, em trobo aquí asseguda igual que el dia que ho vaig fer perquè tot s’havia acabat. I no sé què és més trist, potser l’ara. Em va agradar, he de dir, el detall del “fa poc” que vas tenir ahir. No suporto quan fa unes setmanes o uns mesos d’un succés i la gent ja diu que “fa segles”. Per a mi, una cosa que m’ha afectat de tal manera, poden passar anys que seguirà sent com si hagués estat ahir, i aquesta no n’és pas una excepció.
Ara bé, el que més em preocupa de tot és que sóc capaç de seguir amb anades d’olla tal com aquestes. Ara doble identitat, què serà el pròxim? Segrestar-te? El millor de tot és que em dóna la sensació que no t’has sorprès per a res, com si en part ja t’ho esperessis. Serà que saps quant de boja estic? És possible, sí. Vas saber desconcertar-me fins al punt que em delatés. I ara no puc mentir, no, no puc tornar-ho a fer. Mai m’ho perdonaries o, pitjor, mai m’ho perdonaria jo mateixa.
El cor em va força de pressa, la sang em bull, i l’ansietat es fa present perquè sé que en qualsevol moment m’ha d’arribar un missatge teu... o no. Però juraria que sí, i la meva intuïció no sol fallar. Tal com anit, esperant a veure què et deia la imaginació que posessis com a nou estat, i “voilà”.
Rellegeixo la conversa una i altra vegada, com esperant trobar-hi quelcom de nou, però sembla del tot normal. Ahir el pols m’anava a cent, com l’instant que m’acaba d’aparèixer en ment: tu fent-me jurar que no mentia la nostra última nit. Agafant-nos fort la mà i mirant-nos als ulls, i jo interiorment dient-me una i altra vegada “Sang fred Núria, sang freda...”; inútilment, però es va intentar.
Ja només em queda dir que d’aquí en endavant temo per la meva integritat física i mental si hem de seguir així... Sobretot per la segona. Jo volia ser un vegetal. O una pedra.
El fet de fer-te passar per una altra persona i que et descobreixin encara seguint-te el joc resulta del tot desconcertant. Coneixia la teva ment privilegiada, però no fins a aquest punt. Bé, ara ja sé tot el que em feia falta saber; res de nou, per això. Si una cosa m’ha quedat més que clara és, en primer lloc, que amb tu no es pot jugar. I en segon i últim, que segueixo tant boja per tu com sempre. Literal i no literalment. Em pregunto què passarà a partir d’ara. Avui suposo que toca una conversa d’aquelles intenses –o això desitja el meu subconscient- però en realitat el millor seria que ens l’estalviéssim. En definitiva, em trobo aquí asseguda igual que el dia que ho vaig fer perquè tot s’havia acabat. I no sé què és més trist, potser l’ara. Em va agradar, he de dir, el detall del “fa poc” que vas tenir ahir. No suporto quan fa unes setmanes o uns mesos d’un succés i la gent ja diu que “fa segles”. Per a mi, una cosa que m’ha afectat de tal manera, poden passar anys que seguirà sent com si hagués estat ahir, i aquesta no n’és pas una excepció.
Ara bé, el que més em preocupa de tot és que sóc capaç de seguir amb anades d’olla tal com aquestes. Ara doble identitat, què serà el pròxim? Segrestar-te? El millor de tot és que em dóna la sensació que no t’has sorprès per a res, com si en part ja t’ho esperessis. Serà que saps quant de boja estic? És possible, sí. Vas saber desconcertar-me fins al punt que em delatés. I ara no puc mentir, no, no puc tornar-ho a fer. Mai m’ho perdonaries o, pitjor, mai m’ho perdonaria jo mateixa.
El cor em va força de pressa, la sang em bull, i l’ansietat es fa present perquè sé que en qualsevol moment m’ha d’arribar un missatge teu... o no. Però juraria que sí, i la meva intuïció no sol fallar. Tal com anit, esperant a veure què et deia la imaginació que posessis com a nou estat, i “voilà”.
Rellegeixo la conversa una i altra vegada, com esperant trobar-hi quelcom de nou, però sembla del tot normal. Ahir el pols m’anava a cent, com l’instant que m’acaba d’aparèixer en ment: tu fent-me jurar que no mentia la nostra última nit. Agafant-nos fort la mà i mirant-nos als ulls, i jo interiorment dient-me una i altra vegada “Sang fred Núria, sang freda...”; inútilment, però es va intentar.
Ja només em queda dir que d’aquí en endavant temo per la meva integritat física i mental si hem de seguir així... Sobretot per la segona. Jo volia ser un vegetal. O una pedra.
