Cercador
Ja pot valdre la pena
Un relat de: The Poet and the Pendulum- Compartir:
Què és el que passa el dia que, tu mateix, trenques tots els esquemes sobre allò que havies cregut que era el que realment volies? A partir d'aquí, has de replantejar-t'ho tot? En aquests instants em trobo submergida en aquests dubtes.
Fa cosa de tres dies lluitava per recuperar alguna cosa per la qual creia no poder viure sense aquesta i, en qüestió d'hores, va canviar tot per complet. De cop i volta, allò que em mancava va deixar de tenir valor -si més no, no tant- i passar una mica a segon pla. La meva il·lusió ja no es cenyia sobre allò que semblava imprescindible per a la meva vida, sinó que ja hi començava a pensar com quelcom semblant a un record, un record passat. No semblava això un fet negatiu, al contrari, era el que havia estat buscant durant aquest últim temps, perquè sabia que sinó podia parar boja. Però... El preu a pagar a canvi que això fos de tal manera, era altament car. Sí, ho era. Em vaig començar a adonar que l'únic que havia fet havia estat intercanviar una necessitat per una altra, per dir-ho així. Tot i que aquesta, possiblement, aparentés ser exactament el que jo buscava. Però la situació no havia deixat de ser la mateixa. Potser era per això que ara veia com un passat el que feia tres dies era un present ben viu, perquè havia aconseguit trobar-li substitut, i ara tenia noves esperances, altres maneres de veure-hi més enllà, que m'havien quedat absolutament restringides fins ara.
Fos com fos, el cas és que pel preu de tenir aquesta nova visió, havia de pagar el d'abandonar l'anterior, definitivament. Ara ja no existien peròs que valessin, tot s'havia acabat perquè així ho havia decidit jo. La qüestió era: val la pena?
I és que... Val la pena de debò engegar tot allò que un ha estat i ha tingut fins ara a canvi d'arriscar-se a guanyar quelcom nou -qui sap si millor o pitjor-, però desitjat? La resposta tal vegada seria sí, vista des de fora, però jo sé molt bé de què parlo, i no ho veig tàn facil. Tanmateix, sigui com sigui, ara per ara ja no hi ha marxa enrere, és a dir que hagi fet bé o malament la cosa anirà endavant i que passi el que hagi de passar... Al cap i a la fi, què seria la vida sense deixar-nos dur i apostar pel futur, deixant d'agafar la maneta al passat?
Fa cosa de tres dies lluitava per recuperar alguna cosa per la qual creia no poder viure sense aquesta i, en qüestió d'hores, va canviar tot per complet. De cop i volta, allò que em mancava va deixar de tenir valor -si més no, no tant- i passar una mica a segon pla. La meva il·lusió ja no es cenyia sobre allò que semblava imprescindible per a la meva vida, sinó que ja hi començava a pensar com quelcom semblant a un record, un record passat. No semblava això un fet negatiu, al contrari, era el que havia estat buscant durant aquest últim temps, perquè sabia que sinó podia parar boja. Però... El preu a pagar a canvi que això fos de tal manera, era altament car. Sí, ho era. Em vaig començar a adonar que l'únic que havia fet havia estat intercanviar una necessitat per una altra, per dir-ho així. Tot i que aquesta, possiblement, aparentés ser exactament el que jo buscava. Però la situació no havia deixat de ser la mateixa. Potser era per això que ara veia com un passat el que feia tres dies era un present ben viu, perquè havia aconseguit trobar-li substitut, i ara tenia noves esperances, altres maneres de veure-hi més enllà, que m'havien quedat absolutament restringides fins ara.
Fos com fos, el cas és que pel preu de tenir aquesta nova visió, havia de pagar el d'abandonar l'anterior, definitivament. Ara ja no existien peròs que valessin, tot s'havia acabat perquè així ho havia decidit jo. La qüestió era: val la pena?
I és que... Val la pena de debò engegar tot allò que un ha estat i ha tingut fins ara a canvi d'arriscar-se a guanyar quelcom nou -qui sap si millor o pitjor-, però desitjat? La resposta tal vegada seria sí, vista des de fora, però jo sé molt bé de què parlo, i no ho veig tàn facil. Tanmateix, sigui com sigui, ara per ara ja no hi ha marxa enrere, és a dir que hagi fet bé o malament la cosa anirà endavant i que passi el que hagi de passar... Al cap i a la fi, què seria la vida sense deixar-nos dur i apostar pel futur, deixant d'agafar la maneta al passat?
