Sorpresa?

No s'ho esperava pas. Restava pacient, asseguda a la vorera del carrer, sola. Ells passaren pel seu costat, i no li prestaren ni una mirada d'atenció. Recolzava els colzes sobre la seva pròpia falda, indiferent. Anhelava el final d'aquella nit, que acabés ja. Es sentia falsa, no havia actuat amb valentia, sinó emprant la hipocresia. Per què? Es preguntava ara... No havia tingut motiu per a fer-ho, però li havia sortit així. Ella era realment encantadora, la noia perfecta, inclús més del que mai s'havia esperat trobar-li per a ell, però hi havia alguna cosa que no li agradava en tot allò. Es sentia estranya, no es feia la idea que realment estés succeïnt. Tanmateix, tenia la certesa que tot plegat acabaria aviat. Es sentia dèbil i impotent, alhora que contenta -potser perquè ho havia d'estar, simplement...-. En realitat, se'ls veu feliços, es deia a si mateixa per calmar-se.

- Aixeca't, marxem.

En sentir aquella veu mig apagada pels sanglots, aixecà ràpidament el cap veient com el noi es desfeia en llàgrimes.

- Però què...?!

- Mira al teu davant...

Un moment de silenci.

- Puta!