Plors

Plors… plorar… abans de plorar per algú t'has de preguntar si realment val la pena... o a vegades pensem que plorem per algú, però realment l'únic que fem és plorar per nosaltres mateixos! ja que més que trobar a faltar algú, el que tenim és que ens sentim sols...
M'ha agradat molt com has escrit aquest poema... ja que comença amb tristesa, però una tristesa tendre, i mica a mica va pujant la intensitat, i la força dels sentiments... fins als últims tres versos on ho dius tot! m'ha agradat molt.
He trobat encantador el segon paràgraf... ‘el viatge del sospir'... impressionant, preciós!!

una forta abraçada,
Jordi.

PD: regala'ns més poemes, si us plau!

es imprescindible, ni lo suficientment important per fer perdre els sentits.
Hi ha persones maravilloses per tornar a sentir l'amor i la tendresa un altre vegada.
Un petó tendre i una abraçada que t'acaroni l'ànima.

M'ofego només de llegir-lo. Aquesta sensació de tornar-se el cor de pedra i tu un tros de gel insensible, és tan forta.
Realment, hi ha moments en que no saps com tirar endavant i la tristor et bloqueja, però n'oblidis que el més important ets tu i cal desfer aquest gel i donar vida a aquest cor. Sempre s'obren nous camins.

Apa, molts ànims i una abraçada!

Merci pel teu comentari, de tot cor. Necessitava paraules com aquestes per respirar fons i, en fi, tornar a començar un nou viatge. Per què és tan complicda la vida?

Gràcies Llibre,

Una abraçada

...cada sospir, els records, la necessitat del contacte... aquestes estrofes en duen, a poc a poc, al missatge del teu poema, aquell que ens diu: "El meu cor a poc a poc es va tornant de pedra al no tenir l'escalfor d'algú a prop seu.. i aviat, ni tan sols servirà per estimar; morirà.. mentre jo visc convertint-me en un tros de gel insensible"

El moment del plor és el moment de sentir això. Després cal aixecar-se i comprometre's de nou amb la vida. I pel poc que t'he llegit, tu ho saps fer.

Endavant!

LLIBRE