Peus de fang

el comentari de Salgado. Em sembla un relat meravellosament tendre...

Un petó bonic al teu melic, i un cafè al Paradís

Interessant i original plantejament d'una relació sentimental, tot contrastant interessos i gustos inicialment poc compartits.
M'ha agradat el planteig de la situació entre els dos joves però m'he quedat amb les ganes d'una sortida, d'un final.
Felicitats.

Karles

i la gran vida de l'esportista...mare meva...també em va costar molt d'entendre i de viure. Tot el que m'agradava era per altra banda el més dur de soportar, les dues cares de la mateixa moneda, no et sembla?
El més important: saber que no és ni millor ni pitjor, sino vides diferents.
M'ha agradat trobar aquest "peus de fang" tan ben escrit i xop a sota de la pluja...

Arreveure Gypsy!!!

Perunforat

una pregunta contundent, sens dubte...

comprenc molt aquest relat tan humà i m'identifico més amb el teu company que no pas amb tu (o amb el teu personatge si ho vols dir així)...

perquè encara que ens costi hem de procurar lluitar fins al final, fins aconseguir el que volem, encara que això impliqui el risc (?) d'estar sol/a

i a vegades els solitaris són les persones més interessants de coneixer...

bueno, tot i que em sembla que no t'havia comentat mai, m'agraden els teus relats i aquest, particularment, m'agrada molt.

ens veiem al sopar... xD

ixnuir

a compartir la vida amb una altra persona, entenent les diferències i respectant els espais de cadascú és una de les assignatures més difícils d'aprovar. Potser encara és més complicat quan un mateix no ha aprés a gaudir dels seus propis espais i pretén que dos individus es converteixin en un de sol.
El teu relat m'ha transportat a una situació que m'ha resultat creible, humana i per tan real. M'ha semblat magnífic.
Una abraçada

He entès el relat, des de la meva condició d'excorredor de fons, activitat que vaig haver de deixar per una lesió. Ara em comformo amb la bicicleta. Però no és de mi que et vull parlar, ni tan sols dels corredors de marató. Per a mi, el nus del relat és la pregunta: - No saps estar sola? Aquest és el bessó, tant de l'èxit de la relació d'aquesta parella com de l'èxit íntim i personal de cadascú. Per què ens fa por estar sols? Tenim por d'enfrontar-nos a nosaltres mateixos?

Tot plegat, un relat força interessant.

...i el 'yang' -sense entrar en el sentit de la civilització oriental-, els oposats, que no opostos; el 'masculí' i el 'femení'; la contraposició de desitjos, delers i metes.
Això és el que he vist, a més d'una prosa encantadora i ben cuidada.
Salut i rebolica, xicona!

Uses aquí el tòpic de peus de fang en el sentit invers a l'habitual: aquí els peus de fang parlen d'una natura forta i de solidesa, de decisió i coratge, també, i també de la poca comprensió que solen tenir els forts d'esperit: "que no saps estar sola?", li etziba ell a ella.
Molt aconseguit el retrat, evocatiu i amb el to just de melangia i nostàlgia envers aquella joventut "enllustrada". Amb regust de fang nou.
Una abraçada,
franz

Gent indomable , dura , que lluita pels seus somnis, i no defalleix.

Gent que veu el mon des de el fang i el vent
amb una perspectiva mes lliure i mes neta.

Gent que no es doblega per el riu de la hipocresia, i la vanitat.

gent que fa de la vida una voluntat, un premi,
un destí, i que sovint la solitud acompanya.

Avet

Vaig llegir-te aquest relat al repte de la pluja i em va semblar fantàstic. Amb poques paraules crees un sentiment profund i molt maco.

Una abraçada, Xavier

Gypsy, és preciós! m'encanta el sentiment que transmet el relat. m'agrada també desconectar de relats irònics i poesies eternes. m'agrada aquest teu gènere. et seguiré llegint!

PD: has llegit algun dels meus relats?

ferrys