Petites històries del mirall del labavo

Diuen que els humans som els animals més perfectes i més correctes que existeixen. Tots tenim a casa nostra un paradís privat, on ens podem tancar amb balda: el labavo. Què fem allà, que necessitem aquesta intimitat? Si intal·léssim una càmara a dins del mirall del labavo d'una família qualsevol, segurament hi veuríem un munt de coses...

Potser veuríem el pare, preocupat per la panxa cervesera, posant-se de perfil al mirall i amagant-la. Se li redueix força, però, cansat de l'esforç d'aguantar l'aire, la torna al seu volum. Se l'agafa amb les dos mans, preocupat; potser hauria de fer gimnàstica, però li fa una peresa...

Qui sap si veuríem a la mare mirant-se i remirant-se les arrugues, fent l'esforç d'acceptar que els anys passen, però no en va. Després s'omplirà la cara de potingues que anuncien a la tele, que li han costat un ronyó, i sortirà esperançada, veient-se un pèl més guapa, encara que no hagi canviat en res.

Segurament veuríem a la filla adolescent depilant-se amb cera, ella que diu sempre que no li fa por, amb una cara de fàstics i de dolor insuportable...

O descobriríem al fill petit, a qui li han regalat un condó a l'escola, emprovant-se'l amb cara de preocupat perquè li fa bossa.

Potser enxamparíem el pare, a la dutxa matinal, fent-se una palla i assaborint-la.

Qui sap si veuríem la mare, amb les cames ben obertes i un consolador a la mà, gaudint dels moments de tranquil·litat en que tothom dorm.

Potser veuríem la filla, la que tothom creu que és tant estreta, fent anar els dits amb cara de plaer mentre s'imagina la seva amiga, la Carla, fent-li un petó i acaronant-la.

Podríem descobrir el germà petit, una mica grassonet, tocant-se els pits i movent-los en cercles imaginant que són els d'una dona.

Potser veuríem el pare esforçant-se en no esquitxar la tassa del vàter mentre pixa.

O sorpendríem la mare, amb la cara vermella de l'esforç, cagant. Segurament fulleja una revista.

Potser veuríem la filla adolescent turmentada perquè quan el xoriço ha caigut, se li ha esquitxat el cul amb l'aigua del vàter.

Podríem veure el fill petit que, després d'anar de ventre, mira un segon el que ha fet abans de tirar la cadena.

I descobriríem el pare fent el mateix que el fill. És que necessitem veure'ns reflexats en la pròpia merda, per recordar realment què som i d'on venim?

Potser veuríem la mare intentant enfundar-se en el vestit nou, intentant creure que és la secadora qui ha encongit el vestit, i no ella que s'ha engreixat.

Qui sap si descobriríem la filla adolescent petant-se els grans davant del mirall.

Potser enxamparíem el fill petit amb el dit al nas, o, si és més net, amb un tros de paper de vàter entremig per treure's els mocs.

I potser també ens veuríem a nosaltres mateixos cagant, burxant-nos el nas, masturbant-nos, preocupant-nos pel nostre físic, fent ganyotes davant el mirall... Totes aquelles coses que tant crítiquem i ens fan fàstic, però, qui de nosaltres no ho fa?
I qui llanci la pedra, que no amagui la mà.