Nina esquinçada

Llàgrimes salades recorren la cara, tallada per mil gotes abans vessades. La salabror cou a les ferides encara obertes, i finalment, la llàgrima mor als llavis, deixant un gust amargant.

Ella es belluga entre silencis i ombres, i frega, cus, planxa, escombra... No para mai quieta, sempre amb aquest dolor, aquest silenci que li xiula al cor, esborrant tot el que hi romàn, excepte la por.

Sent la porta de casa obrint-se, i la seva ànima tremola tota, inestable, com la fulla a punt de caure de la branca. S'eixuga les llàgrimes que encara suraven amb el drap de la pols, amb un gest ràpid. Ja ha entrat el terror en el seu cor, i a partir d'aquell moment, calcula tots els seus moviments, intentant no fer-ne ni un en fals, intentant que no trobi cap motiu pel qual cridar-la, res mal fet.

Calcula cada gest, cada fet, intentant no deufradar-lo, però és inútil.

Ell l'escridassa perquè encara no li ha planxat la camisa, i ella es mossega els llavis, intentant no plorar, no donar-li més mostres de feblesa. Ell se li acosta. Un sol soroll, un sol cop de puny, que rebota a la seva cara i que ressona per les parets de l'habitació, testimonis muts de la seva desesperació. Ella s'aguanta el dolor, intentant recompondre els mil bocins de l'orgull que encara deu tenir, que cada dia està més trencat. No cridaré, no li deixaré veure que m'ha fet mal. Podria haver estat pitjor, em podria haver pegat més, dir-me inútil o refregar-me els meus defectes. Però no ha fet res de tot això, es repeteix una vegada i una altra. Podria haver estat pitjor.

Però s'equivoca de mig a mig. Ell necessita calmar la seva set de violència, i beu del seu dolor, del dolor que li fa a ella. Li arranca la roba, en un moviment ràpid i indiferent, com un dependent treient-li la roba a un maniquí. Ella murmura un "no, siusplau", que mor en la seva boca abans de ser pronunciat. La té encadenada, encadenada a ell; perquè no vol fer-lo enfadar més, és incapaç de plantar-li cara sabent ja qui guanyarà, sabent que contariar-lo significaria més por i més dolor i més crits i més llàgrimes vessades.

Llençada damunt la taula de la cuina, ell l'embesteix amb duresa, amb repugnància. El dolor l'esquinça des de baix fins al cor, no pot reprimir un crit de mal. La dignitat es parteix, i quan ell ha acabat d'injectar-li el seu verí (com aquell qui aboca la brossa al contenidor), es queda allà tirada, al terra que fregava, ara esquitxat d'una sang que no sap d'on ha sortit. Li tremolen les mans mentre recull la seva roba, mísera nina trencada, oblidada, oberta de cames i violada nit rera nit.