Olor a medicament

L'Isabel aparca el cotxe en doble fila i truca a l'intèrfon del centre.
-Sí? -demana una veu esquerdada però amable.
-Sóc l'Isabel -diu ella, assaborint els últims moments en que està sola, com fa habitualment.
-Ah, hola -sent un timbre conegut. Ella obre les reixes de la porta i passa cap al jardí -. Endavant.
L'Isabel trepitja fort en aquell caminet, envoltant de plantes, que finalitza a les portes del centre de dia. En entrar-hi sent una punxada al cor: ja fa temps que hi ve però encara no s'hi ha acostumat. A l'entrar a la sala menjador una olor de medicament l'envaeix. I veu desenes de vells que ja no es poden valdre fent activitats diverses: uns jugant a cartes, altres esforçant-se per muntar un puzzle de vint peces, alguns fent gimnàstica, un parell que estàn mirant un punt infinit, immòbils, uns mirant una película en blanc i negre i altres, més entenimentats, jugant al dòmino. Tots fent coses només per no pensar I fer córrer les hores. Però cada dia estàn més a prop de la mort.
La Isabel s'estranya. L'ha buscat per la sala però no troba a la seva mare. "Segurament estarà al labavo", pensa. I es distreu en les seves cavil·lacions. No sabia per què, però feia uns anys no hauria pensat mai en portar a sa mare aquí. Ella vivia amb el seu marit, discutien bastant però s'hi sentia més o menys bé. Però quan va complir els trenta-set anys, ell li va fer un regal descarat: va convidar una noieta jove, de vint-i-pico anys, i se la va presentar. Aquella era amb qui havia estat aquells últims mesos, era molt més feliç amb la rosseta que amb ella, i volia el divorci. Ella, amb llàgrimes als ulls, cridant, el va fer fora del pis, insultant-lo. No creia que fos una broma, el seu exmarit mai no en feia. Els fets ho van confirmar: al cap de dos dies li va arribar una carta de l'advocat i a la setmana ell la va fer fora del pis, que estava al seu nom. Amb les maletes a la mà, de sobte, es va presentar a casa de sons pares, els va abraçar i plorant, els va explicar què havia passat. Sa mare, la Jacinta, la va acollir i li va dir que es podia quedar fins que ella volgués. Només entrar a la casa, ja va veure que hi passaven coses estranyes: alguna vegada, quan preguntava a sa mare la data per posar-la en un paper, ella li deia una que no era, s'equivocava en els mesos i a vegades en els anys. La Isabel ho atribuïa a que estava pensant en altres coses. Quan sortia (alguna vegada per mes), l'havia d'acompanyar el seu marit, en Macià, perquè ella es perdia. "És clar", pensava ella, "com que surt tan poc...". Llavors ella, l'Isabel, estava buscant pisos de lloguer. Decidí quedar-se quan la Jacinta començà a oblidar-se de com es feia el menjar, posava la planxa al congelador, les ulleres a la banyera... L'Isabel, llavors, ja no estava segura de que fos tan passatger. Però desitjava pensar que allò no era res, i no se n'adonava que la mare anava empitjorant. Fins que un dia, al bany, amb l'assecador connectat, la Jacinta el posà a dins de la banyera. En aquell moment en Macià s'estava banyant. La descàrrega elèctrica va provocar una petita explosió i va fer saltar el diferencial. L'Isabel se'n va anar corrents al bany, obrint-se pas entre el fum. Allà va veure el cadàver del seu pare, nu, espurnejant, a la banyera, i a sa mare plorant i dient que ella només volia assecar l'aigua, que estava molla...
L'Isabel va plorar com mai aquell dia, i va portar a sa mare al metge. Ell li va dir que tenia el mal d'Alzèimer. Va veure a la Jacinta tan enfonsada... De sobte ho comprenia tot. Decidí quedar-se a la casa, amb ella, ja que el mal anava empitjorant. Però mentre ella era a treballar, sa mare li feia malbé les coses, amb bona intenció. S'adonà que no la podia deixar sola a casa i la portà en un centre de dia, on era ara, perquè la poguessin atendre fins que ella acabés de treballar. Li havien alentit el procés, però ja li havien dit que era irreversible, que la Jacinta tard o d'hora acabaria com un nen petit. Ella havia canviat les seves habitacions per una de sola, amb dos llits i un llum al sostre, on sa mare no pogués arribar, i s'hi va fer instal·lar un pany. Allà dormirien elles dos. En aquella habitació buida, gairebé sense res, sa mare no podia fer res a la nit, quan ella dormís.
Aquell any, però, havia empitjorat. Moltes nits les passava desperta. Amb una cara estranya, amb els ulls sortits, la Jacinta li deia que hi havia una girafa que s'estava rient d'ella, que l'espantés. L'Isabel intentava convèncer-la que allà només hi eren elles dos, però tots els esforços eren en va. Per sort només tenia un parell de dies dolents, com aquell, al mes. Els altres la seva mare es portava bé, com si encara estés, més o menys, serena. Però hi havia dies en que no sabia qui era ella, i eren els que se sentia pitjor.
"Com deu estar avui, la mare?" es pregunta l'Isabel, observant el rellotge. Ja fa cinc minuts que l'espera i encara no ha sortit. Que és estrany. Per fi la veu sortit del bany amb una de les cuidadores.
-Hola, Isabel -diu la dona que els cuida.
-Hola -saluda la Jacinta, alegre.
-Hola -la Isabel es mira amb atenció la seva mare-. Caram, mare, sí que vas maca avui.
La Jacinta es posa vermella. La cuidadora, simpàtica, diu:
-Oi que sí? Avui ha volgut que la dutxessim. També ha insistit perquè la pentinessim ben maca. I has vist quin maquillatge porta? Ja feia temps que no se la veia tan guapa. Oi, Jacinta?
La dona somriu.
-Bé, era un secret, però em sembla que vosaltres ja ho podeu saber. Avui ve el meu novi a buscar-me.
La cuidadora mira amablement la velleta. Els ulls antics li brillen i li fan pampallugues.
-Es diu Macià i és molt guapo... Ja veureu com us agradarà.
L'Isabel baixa la cara i s'entristeix en recordar el que va passar amb el seu pare. La Jacinta segueix somniant.
-És tan alt i ben plantat... Hi havia una altra noia que el rondava, però ell ha decidit festejar amb mi.
-Mare -diu la Isabel, i l'altra se la mira una mica estranyada-. Em sembla que hauríem d'anar passant cap a casa. És tard i encara tinc molta feina.
-Però, i en Macià?
-No pateixi, ja l'he avisat que vingui a buscar-la a casa -diu l'enfermera.
-Ah, que bé! Així em podré posar un vestit ben maco per rebre'l. I després anirem a "La Paloma" a ballar...
-Sí, és clar. Ja li he preparat el conjunt de fil verd. És el seu preferit, oi?
-Sí -contesta la Jacinta.
-Doncs vagi passant cap al cotxe, que jo ara vinc.
-Sí, ja hi vaig, no sigui cas que m'estigui esperant...
L'Isabel i l'enfermera esperen a que marxi la Jacinta. Feia temps que no la veien tan il·lusionada... encara que sigués en va.
-Com ha anat avui? -pregunta l'Isabel a l'enfermera.
-Ha estat bé. Estava molt serena i volia que l'empolainéssim. Fins hi tot a reconegut unes fotos teves de quan eres petita. Avui he tingut la sensació de que estava al corrent de tot, tranquil·la, i que estava arreglant la seva vida amb cura -veu a la Isabel que la mira atenta i una mica sorpresa-. Ai, perdona, no sé què m'empesco. Però sí que és veritat que avui no sembla que estigui mal·lalta, menys per allò d'en Macià. De tota manera, és bo que no recordi què va passar...
La Isabel, en sentir parlar del seu pare, s'esborrona i decideix marxar.
-Bé, Clàudia, si no hi ha res més...
-No, vés vés, Isabel. I pensa en donar-li les cinc gotes a la teva mare aquest vespre.
-Sí, me n'enrecordaré. Adéu...
-Adéu.
La Isabel se'n torna cap a la porta d'entrada al centre, trista. Ja feia dies que no pensava en com va morir el seu pare. Va mirar de reüll la seva mare, que l'esperava a la porta del cotxe mentre comprovava que la manicura estés ben feta. Sent pena per ella. A vegades es pregunta si no seria millor que es morís, en ves d'estar així. Retira immediatament el que a pensat, segura de que l'ha matat amb el pensament. No, no, pobra mare... A més, ella l'estima, encara que estigui malament i que a vegades no la reconeixi.
Intenta pensar en una altra cosa. Ha de recordar en donar-li les gotes a la seva mare. Cinc justes, ha dit l'enfermera? Sí, li sembla que sí. Ha de ser molt meticulosa amb això. Si n'hi donés unes quantes més sa mare podria acabar a l'hospital, o morta... Les enfermeres repeteixen cada dia a la Jacinta el que li pot passar si se'n pren masses, perquè no se n'oblidi. Ara la velleta ja sap que no les ha de tocar.
L'Isabel puja al cotxe amb sa mare. La Jacinta, pel camí, li explica que s'ha de posar les sabates noves, les vermelles que porten una mica de taló, perquè ell és tan alt... També li explica el que ha fet i el que farà amb en Macià, i tots els records es fusionen en un de sol. L'Isabel l'escolta en silenci, pensativa. Quan arribi a casa encara haurà de planxar tota la roba de la setmana i arreglar el pis. Ara la Jacinta li recorda el dia en que es va separar del seu marit i va anar a casa seva a viure. Recorda amb precisió les dates i els fets, no sembla pas mal·lalta. La Isabel està neguitosa, no vol que sa mare recordi tot el que va passar a partir de llavors.
-M'enrecordo que tu buscaves a les revistes pisos de lloguer- diu la Jacinta-, i que te'n vas anar a la nevera a buscar alguna cosa per beure. I a dins de l'ampolla d'aigua de l'aixeta vas trobar-hi el meu anell de casada! No sé perquè el vaig tirar allà. L'hauria de dur sempre a la mà...
La Isabel escolta atentament. Sa mare no sembla pas malalta, però desitja que no s'enrecordi de res més a partir d'ara.
-I l'endemà s'estava dutxant en Macià... Jo estava amb ell al bany, eixugant-me els cabells, xops de l'aigua. Recordo que vaig pensar que si eixugués l'aigua hagués acabat abans. I en aquell moment vaig girar el cap i el vaig veure a ell a la banyera. L'aigua li regalimava pel cabell i per la pell, brillava com si tigués milers d'estels a la carn. Ja no era jove, però seguia éssent tant bell com en els millors temps. M'hi vaig acostar lentament, l'assecador a la mà, funcionant. Ell m'agraïa l'aire calent, perquè el termo no anava gaire bé i l'aigua era més aviat freda. I jo li volia asse
car l'aigua, no volia que s'hagués de preocupar per coses inútils. Jo només volia cuidar-lo. A en Macià li regalimava l'aigua pels ulls tancats. Vaig anar obrint els dits de la mà lentament, fins que l'assecador em va relliscar i va caure a l'aigua de la banyera. Llavors tot va ser molt ràpid. Van saltar espurnes de la banyera, en Macià va caure, electrocutat, jo em vaig apartar espantada i es van apagar els llums. Sortia fum del seu cos. M'hi vaig acostar i li vaig fer un petó, intentant reanimar-lo. Però els seus llavis, ja freds, em van deixar anar una descàrrega. Jo no comprenia res, només vaig saber que era mort...
La Jacinta plora, plora amb ràbia i pena, plora com mai. Acaba de compendre el que va fer. La Isabel plora amb ella, però les llàgrimes no li deixen veure la carretera. Conduiex d'esma, ha fet el mateix camí des de fa tres anys. La Jacinta, entre sanglots, intenta dir:
-Per què no vaig pensar que es podia haver electrocutat? Per què vaig ser tan tonta?
La Jacinta plora, plora i brama, desesperada. A la Isabel les paraules se li ofeguen a la boca, sent una immensa pena en el fons del seu cor. La Jacinta plora fins que el cotxe s'atura al pàrquing de l'edifici.
La Jacinta aixeca el cap i pregunta:
-Per què ploro?
La Isabel no té esma de dir res.
-Ai, ara estàvem plorant i no sé perquè. Au, filla, pugem a casa, ràpid. M'haig de posar el vestit nou abans que vingui en Macià.
La Isabel assenteix amb el cap i pitja el botó de l'ascensor.
Un cop a casa, la Jacinta no diu res més de que s'ha de vestir bé. Sopen una mica a la cuina, mirant el telenotícies. La Jacinta li pregunta a la seva filla algunes coses que no entén. No era Franco el que governava? Qui eren aquests homes encorbatats i engominats? La Isabel li ho va explicant tot acuradament, bastant satisfeta perquè avui es pot parlar amb sa mare més aviat com a una persona normal. Deu ser el primer dia en que la veu tan serena i segura.
Les hores van passant seguint el seu ritme precís. És a la Isabel a qui se li acut mirar el rellotge.
-Mare, miri que tard és. Hauria d'anar a dormir.
-Tens raó.
La Jacinta entra a dins de l'habitació i treu el pijama de sota el coixí del seu llit. La Isabel la segueix, com cada nit. La Jacinta li allarga el pijama.
-Té, no el vull. Porta'm la camisola de punta.
-La camisola de punta? -pregunta l'Isabel estranyada. Aquesta camisa de dormir és la més maca que ha tingut la seva mare, sempre se la va posar els dies importants. Ja fa molt de temps que no la duu-. Però, per què la vols?
-És que vull estar ben guapa per si ve en Macià a buscar-me.
-Però si aquesta prenda només te la poses els dies importants.
-Aquesta nit serà molt important.
-Però…
-Au, vinga filla -la talla la Jacinta-, no siguis pesada. Porta-me-la.
La Isabel accedeix estranyada i se'n va cap a l'antiga habitació de matrimoni. Regira per l'armari, encara noble, de l'habitació. Després d'una estona d'estar buscant, troba la camisa de dormir de puntes. És blanca i fa olor de net. Malgrat que és molt velleta sembla nova. L'Isabel apaga el llum i se'n va cap a la seva habitació. Veu a sa mare que també hi entra.
-Ja la porto -diu l'Isabel.
La Isabel fa asseure al llit a Jacinta i li va treient a poc a poc les peces de roba, fins que li cobreix la nuesa amb la camisa de puntes. Fa molt goig així.
-Escolta, mare, no et treus el maquillatge?
-No, no cal -li respon ella, posant-se a dins del llit-. Bona nit, Isabel. Gràcies per canviar-me, i per tot.
-De res -respon ella plegant la roba i posant-la a lloc. Que estranya està avui la mare, gairebé no la reconeix.
-T'estimem molt tots -li xiuxiueja sa mare des del llit.
-Jo també. Bona nit -la Isabel s'asseu a la cadira que hi ha al costat del llit de sa mare i tanca el llum. Observa a la dona, a les seves arrugues senyal que ha viscut, en la penombra. Els ulls fatigats es van tancant, fins que s'adorm. La Jacinta sembla que dormi plàcidament, mentre l'Isabel li vetlla el son.
Ha estat molt estranya avui, semblava que es comportava amb naturalitat i estava serena. Ha de preguntar-li a l'enfermera a veure si pot ser que una persona es curi de l'alzèimer, perquè avui semblava que sa mare s'hagués curat gairebé del tot. Malgrat tot, ja sap el que li dirà: que no en faci cas, que hi poden haver dies bons, però la majoria són dolents. Demà, la Jacinta li tornarà a demanar-li que li espanti les girafes que es riuen d'ella, i potser ni tan sols la reconeixerà. Però que bonic que ha estat mentre tot tornava a ser com abans. L'Isabel es pregunta quan tornarà a trigar sa mare a tenir un dia bo, com aquell. Semblava tan serena...
Una idea batega amb força al cap de la Isabel. Alguna cosa relacionada amb l'enfermera. Què pot ser? La dona rumia una estona. És clar, les gotes! S'ha oblidat de donar-li les gotes a sa mare. Anirà a buscar-les a la cuina i despretarà la Jacinta perquè se les prengui.
Sense obrir el llum, caminant en la penombra, entra a la cuina. L'ampolla de les gotes està al mostrador. L'Úrsula l'aixeca per posar les cinc gotes a la cullera i s'adona que l'ampolla està buida. I la va comprar ahir...
A l'Isabel se li gelen les mans. Ho acaba de compendre tot. Ja sap en què ha gastat la seva mare la lluïdesa mental d'aquell dia. Torna l'ampolla al mostrador i es dirigeix, lentament i trista, a l'habitació on hi ha la Jacinta.
Immers en la foscor, hi ha el llit on reposa. No se la sent respirar. L'Isabel s'hi acosta a poc a poc, amb les llàgrimes tèbies relliscant-li cara avall. Amb tota la tendresa del món, li fa un petó al front.
-Bona nit, mare.