Bonior

En Daniel mira silenciós i pensatiu el cotxe, amb el renou de veus que es barregen entre sí fins a formar un soroll incomprensible, indesxifrable, llunyà. Són els qui l'animen, o bé que animen els seus rivals. El sol es reflecteix en el retrovisor i el fa aclucar els ulls, enlluernat. Un munt de persones estàn esperant que hi pugi i s'exhibeixi, però avui no en té gaires ganes. Després del greu accident del seu amic Pau, ara veu tot això del rallye com un espectacle, un circ. La gent va al circ per a veure algú fent el triple salt mortal, o bé com el domador es tanca a la gàbia amb mitja dotzena de lleons. Sempre el mateix: el risc, l'emoció de la mort. Aquí al rally la gent venia per veure córrer els cotxes com a desesperats, potser per fruïr-ho, però potser esperant que en caigui algun, per explicar-ho als amics i exagerar si cal l'ocorregut. Però en el que de debò no pensen és en que es deu sentir mentre et caus, ja tenen prou feina en fixar-se en la forma dels revolts que has fet, com d'abonyegat està el cotxe o si t'has fet mal. A ell no és precisament que l'entusiasmi massa fer el boig per aquelles carreteres. Ningú no valora prou l'entrenament o l'angúnia que tens després d'un accident de cotxe. Et fa por el volant i vas tremolant tota l'estona. Però res. T'hi has d'acostumar aviat per a poder tornar a les pistes de competició. Tots t'esperen a la pista per que guanyis. La resta, els hi és igual.
Ell no ha tingut cap accident, però en Pau sí, va estar en coma dues setmanes. Sort que se n'ha sortit. Encara que físicament es recuperarà del tot, enfrontar-se amb la mort l'ha cambiat i ja no tornarà a ser el mateix. Ni ell tampoc. Ja no veu aquest món com abans, i s'ha plantejat deixar-lo. Seguramet aquesta serà la seva última cursa. I no pot evitar pensar en el Pau, que li ha promès que el seguirà per la televisió.
Obre la porta del cotxe ple d'anuncis de Repsol, Martini, Malboro i de Telefònica, i puja al cotxe. El Jaume, el copilot, ja fa estona que hi ha pujat i l'espera en silenci. Ell posa les claus, les gira i es prepara per a la sortida. Es corda el cinturó. Està pendent del senyal de sortida.
Ja l'han donat. Condueix el cotxe que marxa volant i prem amb força l'accelerador. Ha de passar endavant de tots aquests. Avisa a en Jaume i agafa amb força el volant. Ja n'ha passat un, ara l'altre... el públic el mira al·lucinat. Però el que va en primera posició està tan amorrat a ell que li priva tota la vista. Està una bona estona així. Al final se'n cansa, ell està per guanyar i guanyarà. Decideix adelantar-lo. Prem més fort, gira i aconsegueix posar-se al seu costat. El contrari reacciona corrent més. La carretera es fa estreta i decideix arribar a la màxima velocitat que li permet el cotxe. Ha costat, però ara ja està pràcticament davant del rival. Però no té temps de reaccionar. Hi ha una corba molt tancada.
En Jaume reacciona ràpidament cobrint-se amb les mans el tors. Però el Daniel no, ell continua al cotxe, sense reaccionar, cridant desesperat mentre el cotxe fa dues voltes de campana i cau amb un cop sec i dur que li fa menjar el volant.
Tot s'atura en sec. El remor del públic s'allunya cada vegada més, ja no sent dolor. Tampoc ganes de continuar allà. Escolta el batec del seu propi cor.
Bum-bum... bum-bum... bum… bum… bum…... bum…………………… .