Cercador
I el coixí m'escolta
Un relat de: Deepangel- Compartir:
Hi ha una distància entre jo i el món. A vegades, sola, mirant els carrers buits i cantant, em sento més plena que rodejada de gent. És com si tot em sobrés. Com si no necessités ningú per inspirar-me sentiments: en el fons, això és el que busquem quan acudim a altra gent.
Jo hi creia, en el món, en la gent, fins que em van fallar.
Nit rere nit, desengany rere desengany, llàgrimes vessades. El coixí mut m'escolta. I com a mut, inanimat, hi resta impassible. Res, silenci. Només el soroll de líquid que cau. El temps s'atura, i allò en que creia desapareix amb les llàgrimes absorvides pel coixí. Així em vaig buidant per dins, com una font que raja: res ni ningú en què creure. Només buidor. És com un forat negre que se'm va empassant les il·lusions, i em deixa aquí sola sense saber què fer.
Mai ningú sentirà el dolor que jo sento, ni em pot compendre del tot: només una mica, si ho vol de debò. Tothom té la seva vida, i porta aquest pes damunt com una motxilla. Mai ningú sentirà tot el que jo he sentit, ni ha viscut el mateix que jo. Aquesta és la desgràcia o la sort de l'ésser humà. Està sol per sempre, i això no es pot remeiar.
Ja no em fa por la solitud: l'he viscuda tant, l'he patit tant, que ha deixat de ser una enemiga. A vegades la busco, i ella m'escolta amb el silenci. És quan de debò sóc jo, sense màscares.
Ja no em fa por la mort: no sé si és un final, o si hi ha quelcom a l'altre banda. Però, hi hagi el que hi hagi, no pot ser pitjor que el que ja tinc. A vegades, passa de ser a una por a un remei, i l'acaricio, temptada, a punt d'entrar a les seves portes. És suau com si fos de vellut. Però no té camí de retorn.
El que de debò em fa por és el que em trobaré demà. Més silenci, més buidor, i més normes que haig de seguir: estúpides, inútils, i que no em tenen en compte per res.
Qui sap? Potser algun dia m'atreviré a creuar la barrera de vellut.
I si algú em busca, potser el coixí li parlarà en silenci, com jo li he parlat a ell durant tots aquests anys.
Comentaris
-
Realista[Ofensiu]xavier figueras garcia | 14-04-2005 | Valoració: 7
Hola,
La gent somriu i per dins plora a cascades. I aquesta trista realitat ha estat ben reflectida en aquest escrit.
El sentiment de solitud i buidor interior descriu perfectament el que tots sentim algunes vegades.
M'encanta la idea del coixí, ja que és precisament allò que sempre tenim i mai valorem ni donem importància, ben al contrari de les coses superficials. També crec que és un element força interessant i encertat per ser personificat.
Admirable el contrast d'allò que diem i allò que realment sentim. Molt convincent.
Adéu. -
un crit que surt de dins...[Ofensiu]ROSASP | 13-04-2005
Aquesta sensació de estar sol entre la multitud, dóna més sensació de buit que la d'estar sol amb tu mateix.
El demà és incert ara i sempre, això és ben cert, però els colors dels dies van canviant, encara que moltes vegades sembla que no ha d'arribar mai...
El relat és intens, toca molt fons, vessa una desesperació que mulla l'ànima.
Una forta abraçada!
-
i el coixí t´escolta...[Ofensiu]Capdelin | 13-04-2005 | Valoració: 10
en silenci, xop de les teves llàgrimes amagades... és inert... no et parla... només endolceix els teus somnis... t´escolta en les nits negres del teu pessimisme... et comprén en cert modus... voldria dir-te que a més de pous profunds també hi ha cims on l´aire fresc i pur reanima l´ànima... que també hi ha gent bona que per tu, encara, no té ni cara ni nom... i el teu coixí, inert... espera amb delit que... una nit... li donis la volta i miris amb uns altres ulls la vida... i que ja que no pots canviar les coses, la gent i el món... pots canviar la manera de veure les coses, la gent i el món... i llavors, apareixeran colors preciosos en la negror oceànica que ara t´enfosqueix...
ànims! tots em passat per rius bruts sense peixos de colors... però hem arribat a l´altra vorera del riu... i hem tastat la senzillesa d´una nova primavera...
escrius molt bé... i espero algun relat teu on hi dibuixis un somriure!
gràcies pel petó que em vas enviar en un comentari a un relat de la IRIS... te´l torno, dolç, carinyós i ple de bons desitjos per a tu...
un petó i una abraçada!!!! -
ei![Ofensiu]iris | 12-04-2005
No saps quants cops m'he sentit com tu... Tal i com ho descrius en aquestes línies...paraules exactes. Només que sàpigues que no ets la única! i moltes gracies pel teu comentari, m'ha fet moltissima il·lusió!
l´Autor
10 Relats
38 Comentaris
21251 Lectures
Valoració de l'autor: 8.88
Biografia:
Què dir de mi? De què serveix dir l'any en que vaig néixer, resumir la meva vida? de què serveix saber quan em poso a escriure, o potser el que vaig fer ahir?De res, absolutament de res.
No som el que ens envolta, som els nostres pensaments i sentiments. El que ens diferencia, el que és nostre per sempre i no ens poden pendre. Escriure és com compartir una minúscula part del nostre interior. I traduir-lo a paraules és cosa ben difícil.
Espero els vostres comentaris.
Muassss!
Deepangel_@hotmail.com