Pètal Caigut

Avui és disset de maig. Ara, de dia. Les dotze del matí. I, a més, és diumenge. El cel està esplèndid, es podria dir que en molts dies no ha fet tan bon temps com avui. I és que, a més, tampoc fa calor: fa aquell ventet que et passa pel clatell i, si el saps escoltar, t'explica d'on ve i les coses que ha vist, temps ençà, lluny enllà.
Però en Mateu no notà en absolut la grandiositat del moment. Està immers en els seus projectes; bé, en el SEU projecte. Només n'hi ha un. Un de darrer. Sabeu aquells moments en què, saps que quan acabis allò que tens entre mans, et veuràs alliberat de tota tensió i tota obligació? Doncs aquella era la sensació de Mateu aquell preciós matí, aquell diumenge disset de maig.
Duia una flor, una rosa de color blau a la mà dreta. Mateu caminava. Acabava de sortir de la parada de metro, línia groga. Normalment es fixava en la gent que l'envoltava, al metro, les noies boniques que semblaven mirar-lo de reüll quan, en realitat, era ell qui les mirava; els vells sonats que no paraven de repetir una frase, com parlant a la persona del davant que evidentment no hi era; o es fixava en aquells graciosos músics del metro, em refereixo a aquella bona gent que es posa a tocar l'acordió en una cançó que tothom coneix, però ningú canta, per respecte o dignitat, o vés a saber què.
Aquell dia, no obstant, Mateu no es fixà en ningú. Era com si no hi hagués ningú i, a més, semblava com si per la gent, ell tampoc hi fos. Semblava que hagués creat una àura de separació del món: ni ell sabia què succeïa fora, ni a fora què s'hi coïa dins. I, probablement, i per trist que sembli, si haguéssin sabut què pensava fer tampoc hi haguessin fet res. La gent és així.
De manera que aquell matí de diumenge, Mateu estava decidit en acomplir el seu objectiu. Ho havia promès; temps ençà, lluny enllà.
I, per fi, arribà al lloc. El lloc era un edifici en construcció que, de fet, feia un parell d'anys que encara ho estava, i s'havia quedat estancat en un punt des de feia molts mesos, i no s'acabava de constuir mai. Li portava molts records.
Hàbilment, saltà la valla protectora per l'escletxa que ell mateix havia fet feia dos mesos justos. Des d'aleshores no havia pogut tornar a entrar, però encara li'n quedava força traça per fer-ho.
-Jo puc. Ho he de fer per tu...- Digué per si mateix, en veu baixa. -No és tan complicat, puc fer-ho. La clau és no pensar-hi massa. Serà així.
En dos minuts va estar a damunt del pis 21, aquell pis. La casa en construcció no tenia encara parets, i estava tot tan abandonat que, fins i tot, havien tret les xarxes protectores. Era com un conjunt de replans paral·lels, amb vistes a la immensa Barcelona.
Deixà aleshores la rosa blava que duia a la mà dreta a la vora del pis 21, allà on el terra finalitza per trobar-se amb el buit. Tenia tot un toc de cerimònia, com molt solemne. Tot havia de ser perfecte.
-Tot ha de ser perfecte. -pensà en veu alta Mateu. -Tot fins al final.
Aleshores, Mateu s'atançà fins la vora, just a l'esquerra de la rosa blava que havia dut a la mà dreta, i amb les puntes dels peus sortint lleugerament del terra. Estava nerviós i el cor li bategava tant que podia escoltar-lo.

Inclinà el cap per mirar el terra. Era molt lluny. Hi havia restes de material d'obra que s'havia quedat per allà. Recordava la mida que tenien en realitat i, des d'aquell pis, semblaven joguinetes. S'avançà una mica més, la meitat dels peus era ja quasi tocant només aire. Encara tenia equilibri. Com més s'acostava, menys por li feia tot plegat. Estava tot com molt mecanitzat, com si ja ho hagués fet un miler de cops. El cert és que ara, ja no hi pensava. Estava, per primera vegada en tot el dia, en calma absoluta.
Aleshores, un sentiment recorregué tot el cos de Mateu. Era com un llampec, com una fuetada de càstig. Com aquella sensació de recordar haver oblidat alguna cosa important; com si estigués ja caient per la vora del pis 21 d'aquella construcció inacabada. S'adonà de què estava a punt de fer...

-No puc fer-me enrere. Fa molts dies que hi dono voltes. No hi ha res que m'impedeixi fer-ho... -es digué a si mateix. -He de ser valent. És per tu.
-Notes aquest vent de color groc? -de sobte, una veu semblava que li parlés. -Si l'escoltes, t'explica d'on ve; les coses que ha vist; les persones que ha sentit... és tan maco el vent de color groc...
Mateu se sobressaltà de mala manera; tant, que quasi perdia el control sobre l'equilibri, va estar a punt de caure daltabaix. Una noia era just al lloc on havia deixat la rosa blava que duia a la mà dreta, que feia només uns segons era ajaguda al terra.
-Què... però qui ets tu? Com has arribat aquí sense que me n'adonés? -Mateu estava esmaperdut, garrativat. No sabia què pensar ni què sentir.
-Sóc un pètal caigut. -La noia, de complexió prima, tenia els cabells llisos i llargs fins la cintura; duia un vestit fosc, poca cosa, i anava descalça. No s'atreviria a jurar-ho, però semblava que tingués tot un to blau fosc, de fantasia que encara no abastava a comprendre.
-Tu... ets... -Mateu sabía que no la coneixia, però la seva presència li era del tot familiar.
-Vull que sàpigues que això no canvia res. Els teus pantans de fulles seguiràn essent iguals; vint-i-un pisos no ho poden canviar. Podries intentar mirar quin bon dia que fa. No et farà mal, ja no.
Mateu alçà el cap i veié l'esplendorosa ciutat. Mai li havia agradat les vistes, i aquella era la segona vegada que cregué que no hi havia res més preciós al món.
-Aquest dia... és per mi? L'has fet tu, oi? Sara? -El nom sortí de la seva boca com una bala rebotada, perduda en la immensitat del camp de batalla. No se'n sabia avenir que hagués pronunciat aquest nom, tant de temps ençà.
-Els dies no es fan ni es desfan. Però avui em sento bé; potser això respon alguna de les teves preguntes; però no t'hi amoïnis. És una qüestió de predisposició, només. Mira-ho dins teu: trobaràs allò que no estàs buscant
Aleshores, Mateu no ho aguantà més i caigué de genolls, just a la vora del terra, a punt de caure, a punt de quedar-s'hi. No se sentia lligat a cap dels dos mons, ja no sabia què se suposava que havia de fer. Finalment, trencà a plorar, i les seves gotes caigueren sobre la rosa blava, que era ara damunt del terra, a la seva dreta, on sempre havia estat. De cop, obrí de bat a bat els seus preciosos ulls marró clar, i se n'adonà de tot. Agafà la rosa amb molt de compte, i n'arrancà un pètal. El posà meticulosament a la seva cartera, per a què aguantés sencer i, tot seguit, marxà, com avergonyit del què estava a punt de fer.
-Ho faré per tu. -Digué en veu alta, a tota la ciutat; era tal la convicció d'aquelles paraules, que tota Barcelona des d'aleshores ho va notar; i aquelles persones que eren aleshores allà, se sentirien per sempre més alliberades de qualsevol patiment banal. Després, posà el peu en el primer graó camí cap a casa i desaparegué d'aquell pis 21 que ningú, mai més, tornaria a trepitjar.
Cinc mesos després, aquella casa va ser demolida. Algú pagà un preu més alt per impedir que allí hi vivís la gent. Ara és un solar, on els nens hi van per jugar. Els nens sempre són feliços; aleshores, qui notaria la diferència?
Pel que fa a Mateu, les nits de lluna plena encara resta immòbil, observant les dobles llunes: la de dins i la de fora; totes dues plenes. En aquelles nits, no pot reprimir-se mai el plor.
Heu observat que la lluna, si t'hi fixes sense mirar-la, té com un to difós de blau fosc? És perquè li recorda el seu pètal caigut.