Perles de menta

El Sol se pon majestuós dins els teus ulls, blaus de mar, i te desdibuixa una petita taca taronja a cada pupil·la. Jo les seguesc, llepant-les amb la mirada, i veig a través de la teva transparència com bull l'aigua salada en acostar-se l'ardent punt singular a l'infinit, que no és res més que tu. Així, tot entra en contradicció: des de la pedra que tens davant, indefinida de roca en un gran entorn i surant en l'aire, fins a la gran bolla que, esdevinguda punt llunyà, recorre el teu esguard i va des de tu fins a tu mateixa en línia recta, caient finalment dins l'horitzó, sotmesa. Tot regat per la sal de la dolça mar, transformada en confitura de fruites arran de la teva mirada penetrant, profunda i sincera.

Les teves fortes mans calmen el meu cor, tacat inoportunament fins a l'agonia en temps ja remots, i el desperten a sensacions abans oblidades o diluïdes. La teva mirada me mira, i me veu, i jo la veig, i la mir, i la mar, i en creuar-se l'una amb l'altra i crear-se el camí entre els dos blaus tots els llums s'encenen de nit. I la Lluna, plana i plena com una pruna projectada bruna dins la teva humida boca, és un ou que eclipsa les estrelles de la nostra sopa celeste, turmentada a l'horitzó. Ara ja puc fondre els meus ulls dins els teus, i cercar-te dins les teves fronteres naturals. Ara ja puc unir mitjançant corbes algebraiques de sal i saliva tots els punts singulars que dissimulen les teves pigues, tan sexuals, invariants i ben col·locades al teu cos infinit. Sé que només en trobaré una més que el grau que marca el termòmetre d'oli que els meus dits engronsen.

La imatge de la mar taronja queda fixada entre les teves parpelles, i tu acluques els ulls per inundar-te una nit més del líquid que te dóna forma i vida. Els meus dits creen damunt la teva pell una fina capa protectora, transparent com el teu somriure, i amb tendres danses i denses carícies jug amb la teva pell, i t'endinses a les meves profunditats com només ho sabeu fer la mar i tu, i amb un suau i refrescant moviment del teu cervell hi espantes les teranyines els dissabtes dematí. I rodolam ennigulats de somriures entre blanquíssims fars i vaixells perduts dins el llit de plaça sineuera i mitja on no hi cabem, cada vegada que obris el teu màgic i inesgotable rebost de mentes per fer-te un collar gola avall.

L'onzè dia de la nostra era ja ets massa enfora perquè te pugui dir que te vull estimar, però tanmateix ja ho saps. Les menudes prunes, que han madurat massa durant la teva estada, se confiten dins la teva boca, tota de sucre com és, i mentre parteixes en coordenades cilíndriques compt amb marginats dits imaginats els segons que han de passar per tornar-te a enyorar, i vénc a acaronar-te i a besar-te, d'amagat i dins el vent com un dolç cap de fibló, per no oblidar la teva flaire. I dorm amb tu, al teu costat més alegre, les nits que fa fosca, sense pensar en res més que en el teu somriure.