Pèrfida Bondat Sincera (Tarjeta de visita)

Escampes amargor, inconscient del camí sense sortida al qual vols que t'acompanyin els altres. La teva bona fe és un recurs utilitzat per fer mal, evitant que et reconeguin agressor. Subtil, afalagant, poses trampes i fas que hi caiguin. Només un dramaturg que fos anglès t'enxamparia. Fas trontollar de dubtes, infons desànim ben revestit de lògica objectiva, consumeixes amb la teva por el que t'envolta. La teva mort, la por a la teva mort, ja vols que sigui la dels altres. Acostumat a viure en el teu cau pudent, el vols per tots i així emmetzines de covardia tot allò que és bo. No ets l'únic culpable, abans has estat tu el que ha patit, cop rera cop, t'han malmès. Aquests hipòcrites, aquests indiferents t'han cuit en una salsa d'ignorància i brutalitat. Trenques tot allò que encara et queda com a teu. Sòrdids pensaments et fan esquerp i acabes per creure't la víctima de tots. T'enganyes, ets víctima del teu fracàs - aquesta paraula temuda - Qui et pot rescatar? Mires enlaire i, en un moment de lucidesa, demanes un llamp que se t'emporti en un segon, indiferent a allò que deixes per fer, podrit per la ràbia i per l'enveja. Raones si la vida mereix viure's . Astorat pel cúmul de despit que et surt de la ploma, et preguntes si has fet mal de debò a algú i repasses la llista. Els més llestos eren els que et menystenien. Vas fer l'únic bo no agafant-te a algú feble com tu per destrossar-lo. Vas preferir ser víctima que reconèixer-te com agressor i passeges la teva temperança com una medalla, quan és solament una tapadora del disbarat i de la dimissió. Vols viure robant l'oxigen als altres? Em preguntava si potser era un esparcidor de malastrugança, volgut o involuntari, del gafe, del malaverany del mal rotllo. Aquesta mirada esmolada, talladora, que tens , aquest rostre en permanent enuig, enfurrunyat, aquest anorreament..., qui pot sobreviure al teu bombardeig?. I diré més, aquesta ferum de penis mort, aquest somriure complaent quan algú falla, és molt pitjor que la mala sort que acompanya el personatge de Salman Rushdie en el "Cabell del profeta", on provoca un vent d'involuntària desgràcia contrari totalment als seus desitjos.
Per això els gats et fugen com d'un Tsunami, els gossos s'esveren i mig emporuguits, a la mitja fugida es giren, amaguen la cua i ensenyen els dents amb un intens grunyir. Serà el fracàs i tot el que l'acompanya, llavors, una senyal diabòlica i asocial? Desitges vivament que al senyor dels anells sigui, guanyin els dolents i perdi Tolkien. Salvat de tota llum en coves prens resguard. Sabrem alguna vegada la veritat? És bo el que ho és per dins o el que externament sembla bo i actua com a bo?