Perduda al laberint

Un relat de: aigua de mar

Els laberints són camins sense sortida que no et duen enlloc, cercles viciosos, peixos que es mosseguen la cua... eternament. I no en pots escapar.
Ho sé perquè hi he viscut llarg temps i, potser encara avui, hi estic instal·lada sense adonar-me'n.
Tot comença com un joc innocent, sense importància ni transcendència. I, quan vols reaccionar, ja estàs enmig una teranyina d'emocions i raons, de sentiments que t'arrosseguen com un huracà cap al sense sentit.
Les voltes i voltes les fabriques tu mateix, sense voler, però tampoc sense poder fugir-ne. Són pensaments innats que brollen de la teva intel·ligència ja fracassada i que es barregen i contradiuen entre ells formant un magma tan espès que no el pots empassar, però que per molt que t'hi esforcis, no pots vomitar-lo. Llavors et converteixes en un volcà en erupció contínua. Erupció contra tu. Erupció contra tot. Erupció contra totes aquelles persones innocents que assisteixen atònites al teu espectacle involuntari.
I l'angoixa t'impedeix veure que allí al davant teu, a poques passes, es veu una escletxa de llum: és la porta de sortida. Tothom ho veu. Tothom t'ho crida en veu alta. Però tu ets incapaç de caminar, de tirar cap endavant. No veus la porta. No pots veure-la. No vols veure-la. La desitges però la tems. La tems i la desitges. Vols i no pots. Pots però no vols.
I tornes a endinsar-te dins els teus propis cercles viciosos ara ja desprovistos de cap sentit ni de cap vestigi de realitat. Només tu t'entens... I ni tan sols això. Només tu... Només tu coneixes la teva lluita interna fratricida, suïcida... Només tu caus al pou més profund... Només tu contemples com el teu món interior, com el teu món exterior es desintegra. Res no importa. Res no té sentit. Res no val.
El teu laberint omple tota la teva vida. Tots els teus minuts. Totes les teves hores. Tots els pensaments, sensacions, sentiments, totes les teves forces estan allí dins, segrestats. Tot tu hi estàs tan impregnat que la teva desesperació sobresurt de cadascun dels teus porus, s'escapa a través de les teves llàgrimes, es llegeix a través dels teus ulls...
I, llavors, un bon dia, quan sembla que ja no pots continuar malvivint, sense saber com ni perquè, després de tan de patiment inútil, et trobes davant la porta. La veus. És allí. La pots tocar. La serenor t'acompanya, fent-te sentir estrany. I l'obres a poc a poc, sense pressa. No sents res. Estàs buit...
L'obres i veus que hi ha vida a l'exterior, que el sol brilla, que el món t'espera...
L'obres i vols sortir tancant-la suaument, a poc a poc, deixant-la mig oberta, simbolitzant que res no es destrueix sinó que es transforma, que tot pot modificar-se i parlar-se i viure's d'una forma civilitzada sense guerres ni batalles... inútils.
I, de cop, es gira un vent fred que mai no havies conegut, que mai no havies imaginat, que mai no havies sentit ... i.... txàs!, la porta es tanca de cop, retronant tot el teu món intern, tot el teu món extern, tot...
I sents que ja no hi ha res a fer. Que ho has intentat. Que ja has fet tot allò que estava a les teves mans...
- Ja està.
I les llàgrimes t'acompanyen en el dolor de l'adéu.


Comentaris

  • Aniversari[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: