Joc vital

Ara sí. Estic atrapada fins al fons, fins al límit, fins a l'extrem....
Intento ser objectiva i em veig asseguda a la taula de joc, apostant en la partida de la vida.
A la mà tinc les meves millors cartes, les més preuades, les que em representen i em marquen, les que em donen la forma i l'esperit, les meves úniques cartes: el cor, el cap, el cos, la butxaca... pocker d'asos, escala de colors... Les cartes que sempre havia guardat per al joc oportú, per a la partida definitiva... Les meves millors cartes.
I, de cop, sento una veu interior que em crida, que m'incita a jugar-me-les totes, a arriscar-me, a llançar-m'hi de cap...
Una veu dolça i segura, que em dóna pau i confiança, seguretat, que m'abdueix... No em puc resistir a la seva força, al seu xiuxiueig que m'embriaga....
I, com un equilibrista que salta al buit sense xarxa, m'hi llenço.
El cor, el cap, el cos, la butxaca... tot allò que em configura resta damunt la taula. Em quedo buida, completament nua...
Me les jugo. Sense garanties. Sense avals. Sense còmplices ni coaccions. Jo sola. Amb les meves inseguretats i pors.
Tot o res.
I em quedo atrapada en la nebulosa del joc, esperant el desenllaç... confiant en aquella veu que em continua animant a seguir endavant...