Per la mare

És un tòpic dir : quina llàstima les oportunitats perdudes!
El dolor de la pèrdua d'una relació tan difícil fa veure que l'única cosa veritablement important és "t'estimo, t'estimo molt!" perquè pot conduir a perdonar i personar-se un mateix!
Amb total cordialitat

i difícils de pair, però la vida sempre ens reconforta abans o després. Un poema molt entranyable i sensible.

Salutacions.

Rosa.

Jo tinc una mare a la qual estimo molt, malgrat que a vegades tinguem algun pique d'enfado o de disgust, perquè ambdós som imperfectes i, en algunes coses, som molt diferents, però ens tolerem.

És trist estar separat de la mare, em refereixo al conte (¿potser està morta o ara viu lluny?), però diuen que mai és tard per a la reconciliació i que la persona, si no l'has feta molt greu, et pot perdonar. Bé, això diuen.

Molt ben fet el relat i molt ben explicat, a més d'entretingut. Felicitats, Xunxi.

Ens veurem!!

per expressar sentiments, fins i tot encara que hi hagi la separació definitiva pel mig. El més important és manifestar el que et cou a dins i així, una vegada tret enfora, hi ha cert alleujament. Cal minvar fins on sigui possible els remordiments pel que no es va poder arreglar en vida, i posar-ho per escrit ajuda; el temps farà la resta.

Les relacions matern filials no son fàcils de vegades. Es després de morta quan et venen les ganes de dir tot el què te l'estimaves . Escriure també serveix per això.

Si et ve de gust tinc un poema meu, que parla d'això i es diu L'aixovar.

Gràcies per escriure'l.