Pensar en tu...em cansa

faig una parada a BCN entre Londres i Peratallada, i em trobo al notes aquest, altra vegada, fent-te escriure poemes-meravelles, i estroncant-te les estones que podries estar vivint, i disfrutant, i rient!!!
trenca aquest llapis brut, i agafa'n un de coloraines, a veure si fan alguna cosa més animadeta!!!!
m'ha encantat el vers:
"Tot, tot...
tot el que penso
és per què vas negar
la història
que ens hauria fet

Perfectes."

genia, estic totalment d'acord amb en CEsk, i les seves paraules...
bé cuca, ens veiem aviat, o xerrem via mail, eh!?!?!?!
cuida't, enterra, el passat, si pesa massa per caminar cap al futur!!!
PD: no tenia calerons per contestar-te, perdona reina!!! va anar pse, ja et dire...
salut i revolta companya!
a tirar la paraula endavant!!!
muakssssssssss

poden ser condiments, adornaments, aperitius... però quan falla el plat fort... les paraules molesten, emfarfeguen, distreuen, no treuen la gana...
riu amunt... hi ha el neixement... un brollar d'aigua pura i fresca... l'inici d'un nou camí... bombolles d'aigua sense paraules ensabonadores...
un petó i una abraçada!

ja no tindràs respostes del perquè de tot això...
És molt difícil poder arribar a entendre com es pot passar de la perfecció al buit en un sol pas. És realment incomprensible...

Ens fem forts i creixem, però inevitablement hi ha moments en que hem d'aturar a pensar i és aleshores que ens adonem que segueixen allí, les coses que ens fan mal. I pensar-hi no ens porta enlloc...

Tens raó quan dius que hi ha tantes coses per dir, tantes coses que no es van fer com hagués calgut, tantes maneres..

I fas bé de no seguir per aquest camí, seguir baixant empentada pel riu i remontar....

Ànniiiiiiiimssss maca!!
Des de l'altre banda del riu (Llobregat)...

Pensar en tu... em cansa. Certament, cansa pensar en algú, quan ja fa temps que et va rondant pel cap constantment sense deixar-te respirar en cap instant, i no n'aconsegueixes treure res.

Cansa lluitar sempre per un mateix somni, que t'acabes adonant que no té sentit. Que vas observant al pas del temps que no avança. Que es manté sempre en el mateix port. Cansa veure que les paraules són buides, que no hi ha res capaç d'omplir-les...

Pensar en aquest algú que t'apassiona fins al punt d'avorrir-te... cansa...

Si, tens tota la raó... però desgraciadament (o afurtunadament, no ho sé...) aquella esperança perquè tot canviï no es perd, o triga a marxar...

Bonic poema!

Bon estiu!
Gemm@

valent, si, i clar. Com les teves paraules: tallants com un ganivet esmolat, posades a on han d'estar, però sorprenents alhora....
Sentiments intensos. Paraules per quan no hi ha paraules.

M'agrada!

Oooh!

Que bé que expresses el cansament de pensar en allò que no et porta enlloc, però que costa tan deixar enrere...

Massa coses per dir, massa paraules que no direm, tot allò que es perd quan el que podria ser acaba per no ser res.

M'ha agradat molt!

P.D: Ja tenia ganes de llegir el poema del qual sabia el títol! jejeje ;)