Pedraforca: anada i tornada

5:00 Em llevo però ja m'he despertat a les 2:30 i he comprovat l'hora per si de cas m'adormia. Em prenc un cafè llarg i agafo els trastes que he preparat el dia anterior. He quedat a les 5:25' a prop de casa i no vull fer tard. Porto les botes penjades al coll, ja me les posaré al moment oportú. M'agrada estar una estona despert i no haver de sortir de casa a cuita correns, però aquest cop he de correr. No em descuido la crema solar, ni el bastó, ni la navalla, ni els prismàtics. Agafo el menjar i la veguda. La motxilla és prou plena, 3 ampolles d'aigua, dos bocates, una mica de fruita, etc.

5:25 Arribo puntual amb el cotxe a la primera cita amb E.; ell ja baixa en aquells moments i creua el carrer. En la radio dels capellans sona Domenico Moduño: és un plaer a aquelles hores silecioses de la matinada. Partim cap al segon punt de trobada abans d'enfilar cap a Berga i Saldes i el parking del Gresolet, al costat del refugi Lluis Estasen del Pedraforca.

5:30 Quan arribem ja hi són:R, el seu fill i la dona d'aquest, una parella jove mileurista, juntament amb dos amics més: J. també de la quinta del 53 i un altre de més antic però en forma. Pel camí amb E i J. discutim de política i de les feines, alguns records i els fills. Es fa curt. Recordo que amb les presses m'he deixat la cartera a casa. Jo sóc, però, del sector dels previnguts, porto coses insòlites: un encendor, un cangur extra.,.. avui no fara falta: el dia serà bo i farà calor. Ara bé, si que deixaré l'esparradrap a dalt del Pedraforca a una nena que en necessitarà. La vista de la comarca de Gósol i Saldes és esplèndida, natura viva: a la pujada hem vist un conill travessar la carretera.

7:30 Al parking del Gresolet hi ha ben bé 10 cotxes més, uns d'escaladors i altres dels que hem de pujar caminant. Uns escaladors li diuen al gos que s'ha de quedar allà i l'animal se'n torna una mica trist. Primer ens dirigim cap al refugi on comença el camí, seguint l'altra gent. Ens aturem al lavabo.

8:00 Començem a pujar per la banda del canal del Verdet. La pujada és dura, anem una mica ràpid i el grup s'estira. Hi ha altres dos o tre grups a prop que, com nosaltres, han decidit pujar a aquesta muntanya emblemàtica: cap català sense la seva pujada al Pedra!; la seva imatge inconfusible permet distingir-la de molt lluny. Hi ha dos joves que parlen el castellà, cosa poc freqüent, gent que puja corrent com en una competició. Les fortes rampes les acuso en el ritme cardiac: afortunadament és constant i no s'accelera. Fa olor de resinoses: que em transporten als meus quinze anys quan el Pirineu era una novetat. Pel camí avancem el que pot ser una família o grup familiar sembla que parlen que allò és cansat i que falta encara molt: els confirmem que és així; la noieta fa cara d'avorrida.

9:45 Concluïm el primer tram esmorzant al coll des del qual es veu Gósol al cap d'una hora i mitja o més aproximadament, d'haver començat: avui no fa gaire vent en aquest punt. El Cadí es veu a un costat, cap al nord i per allà deu passar el camí dels bons homes que vam fer no fa ni un any. Em conviden a truita de patates.

10:05 A partir d'ara, uns centeners de metres més amunt, ens espera una pujada en forma de tobogans, pugem fins a tres pics seguits fins arribar al punt més alt. L'ascenció és fa a amb l'ajuda de les mans: noto que tinc que baixar el ritme de tant en tant; la pedra està relliscosa de tant llimada i freda. Més d'un té una mica de temor a l'ascenció - ja li hem dit que es podia quedar al refugi i no ho explicariem a ningú fins que no passéssin trent anys de la nostra mort -, però realment no hi perill; alguns passos prop del precipici i prou. Un noi de dotze o tretze anys ens avança a tot drap la noia d'abans també. Per davant el nostre grup està format pels dos joves i el més senior, V. La musculatura de les noies no sembla ser tan poderosa a primera vista: arredonida però és igualment efectiva per la pujada.

Un gos que es diu Frodo ens avança; puja tan tranquil per aquelles roques amb el seu amo. En E. Em diu que seguim les marques grogues i que no improvitzem, segur que les marques no ens duen cap a passos difícils.

11:15 Són més deles 11:00 hores quan arrivem a dalt del pic principal. Allà hi ha hi ha un bon nombre de persones menjant i fent-se fotografies. Amb els prismàtics em sembla veure un glaciar proper a l'Aneto cap a el nord-oest i cap a sudoest es distingeix clarament Montserrat.

Veient a la gent m'en recordo del reportatge d'ahir sobre els llops que cuida un amant d'aquest animals i que vol re-introduir-los al seu hàbitat: diu que n'hi ha un que és rebel, però no és el dominant, podriem dir l'emprenyat o l'intelectual disconforme. Quan tria a quins ha d'allliberar, li toca a aquest - el dominant ho tindria pitjor perquè s'enfrontaria i podiren matar-lo els altres llops -. Veien com la gent es fa fotos amb la bandera catalana amb o sense estels, com la gent és en una proporció del 120 per cent del Barça, m'entren ganes de fer-me rebel, d'un altre equip de futbol i em queixo de ser tots tan bons i tan políticament correctes. Sóc tan bó jo mateix que porto esparradrap per deixar-li a la noieta a qui se li ha desenganxat el que portava. Sol·licito una bandera vermella amb la falç i el martell per participar en la foto de grup però no n'hi ha cap. Faig fotos a un altre grup.

11:30 Ara toca baixar per la tartera que segons diuen s'ha desplaçat cap avall deixant al seu lloc una traïcionera grava. La baixada per aquesta regata espectacular - veient-la de lluny, camí de Saldes, penses que no s'hi pot baixar caminant - oberta entre dos turons - pollegons es hi diuen - és relliscosa, no menys de 5 vegades he anat a parar a terra i el doble de vegades m'he ajudat amb el bastó per no relliscar - tant -.

Parlo amb el fill de l'amic sobre la feina i la casa: té un hort. Tinc curiositat per veure la relació amb la seva parella: en un moment ella ha posat la ma sobre la seva forta cama: li ha posat en un intent de possessió i naturalitat convincent però amb certa precaució. Deixo mocadors de paper a la noia per mocar-se.

La baixada és llarga, espero al company que no és precisament ràpid en aquest tipus de situació que va darrera meu, m'amago tapat del sol per un boix. M'ha trucat per telèfon i m'ha sorprès: ha sentit parlar a algú que baixava, d'un desviament i vol saber de segur que va bé. No evito socarrimar-me un troç de braç que tinc al sol inadvertiament; m'agafa en un tros on no m'hi he posat crema protectora. He suat amb profussió: durant la pujada m'he begut quelcom més d'un litre d'agua i m'he mejat una pera, una mandarina i una poma. Crec que he fet dues o tres suades, porto la samarreta xopa que em manté la humitat. Baixa gent molt depressa per la tartera jo espero una bona estona. Se senten uns corps que es deuen menjar les restes del menjar de la gent. Faig aigües menors que s'evaporen a tota velocitat i m'allibero d'uns gasos molestos.

13:45 Després de la tartera arribem al bosc per ontornarem al refugi on esperen els companys. Hem tardat gairebé una hora més que la resta. El camí del bosc ens porta en poca estona al refugi, els arbres i arbustos estan escalfats i desprenen olors.

14.00 Al refugi una noia estrangera - es veu que n'és malgrat parlar molt bé el català per un cert deix i pel seu aspecte, és molt alta -, ens serveixen beguda fresca: em vec una llauna de cervesa i una gaseosa, dino els dos bocates i em prenc un tallat. La conversa s'anima. Es desenvolupa segons l'esperat: hi ha bromes, algú diu que és la darrera vegada que venim. Li advertim a la parella que expoliï tan com pugui al pare-sogre. Se'n va a estirar-se sobre la gespa. Sembla mentida que jugués amb ell a pilota quan tenia tres o quatre anys al menjador de casa seva! Jo crec que el noi em té simpatia des d'aleshores. Preparem la propera excursió donem una volta pel prat i recollim aigua de la font. Som tots amics de sempre, ens dona bó fer una excursioneta junts, parlar de coses insustancials o de llocs comuns; és el mateix. Poc a poc ens hem anat fent no vells però si grans. La diferència està en els canvis de ritme i en la velocitat com hem pogut comprovar.

15:00 Consegueixo dormir una mica sobre la gespa tapat amb el polar - no fa fred però m'agrada dormir tapat - i amb el cap a la motxilla. He d'agafar el cotxe i sé que si no consegueixo dormir, a la tornada estaré mort de son i hauré de parar. Ho consegueixo, dic. Hi ha altra gent prenent el sol, unes noies joves amb poca roba ens criden l'atenció.
Bé, que ne's de bo desconnectar dels pensament de cada dia, només et preocupes per els coses més immediates!

18:30 És aquesta hora quan torno a casa. M'ho he passat bé malgrat la duresa del recorregut i les incomoditats de la baixada. Quan surto del cotxe me n'adono que he fet treballar els cames. La bota dreta té un desperfecte degut a les pedres de la baixada. La panxa realment no m'ha baixat però dec haver perdut força calories. Crec que encara sóc una mica jove: no tan com abans. Aprofito per penjar rentadores i rentar plats.
Dormo bé: a l'endemà em desperto amb una gran pau; com si hagués fet la gran cosa. Vaig lentament a fer les coses com el que assaboreix el darrer segon de vida. Penso en la meva família la meva dona i els meus fills. Quant encara dormen, mantenim relacions íntimes: em pregunto un cop més si sóc jo o és ella "quién puso más" tinc un impuls que no continuo, de volar lliure; no el duc a terme no m'agrada deixar a la gent plantada i patint. Prefereixo patir jo i per altra banda, potser són els altres els que m'aguanten a mi, el meu pessimisme i rebel·lia patològica.

Surto al carrer sense cap pressa a llegir el diari deixant que el sol suau de primavera m'escalfi: finalment m'he dutxat i m'he tre de sobre la dutxa de suor salada del dia anterior. Guardo les botes plenes de pols blanca de la tartera, i el bastó.