Pedra captiva

aprendre amb els ulls clucs entre aquestes magnífiques imatges...
un plaer!

Captiva, dormida, serena, il·luminada, ferida, solemne, esfondrada: has personalitzat aquesta pedra esculpida donant-li relleu amb paraules tridimensionals que, en llegir-les, la fan única, l'apropen, cisellen de nou el seu cos, omplen de missatges la roca i permeten el batec de la figura.

Has donat vida a la imatge i, d'alguna manera, l'has alliberada!

T'envio una abraçada molt humana,
Unaquimera

que no tenen veu, que resten inmòbils, però que guarden memòria de temps passats. Pel meu gust, un dels poemes més bells que t'he llegit.
Una abraçada

Que les pedres, que no sentim parlar ni respirar
i que han vist en la seva dilatada vida,
vida i mort, cel i mar, sense moure's mai.

Des de el seu privilegiat lloc,
acaronades per mil vents i fortes pluges .

Pedres esculpides pel dolor
que acumulen saviesa de segles,
tan de bo algun dia,
tipes d'injustícies i traïcions,
puguin parlar al nostre cor.
Avet

... uns versos perfectes per un quadre tan enigmàtic.
Crec que, en essència, has vist el mateix que jo, que les pedres guarden un missatge que cal desxifrar, però que la Humanitat cada vegada ha anat perdent les facultats per poder esbrinar aquest missatge. Ha restat captivat a la pedra, esperant millors temps, però avui impera el materialisme salvatge i feréstec... Què li hem de fer?
Almenys, encara hi ha éssers com tu, que no es deixen arrossegar pel mass media.

Una abraçada!
... I molts petons!

FRANCESC

Les pedres ens evoquen el passat. El paissatge de la nostra història.

poema curt i ple de contingut. Felicitats !!

Crec que és de les millors coses que he llegit de tu. Tinc la impressió que has depurat molt l'estil. Ja saps que no solc fer elogis, però aquest cop em penso que t'ha sortit rodó. Per breu, per la tria de paraules poc pretensioses, per la concisió. I sobretot per la presència de l'ull que mira. Quan ens mirem unes runes, un monument antic l'estem violant i estem alterant la seva pau. La sensibilitat que hi ha darrera aquesta sensació l'he viscut moltes vegades i sempre la veia molt íntima i secreta: m'agrada saber que la comparteixo.

...voldria saber que és el que pensa l'esfinx al veure el pas del temps, però crec que no gosa plorar perquè els homes no s'ho mereixen.

Costa treure un poema d'un tros de pedra, però tu hi dónes ànima.


Una abraçada.

Quin do! D' una simple pedra, saber trubar amb tanta habilitat la sensibilitat dels lectors.
Les paraules, molt ben trobades. Felicitats!M'ha agradat molt.