Parpalló fora, Parpalló dins. Una cova de meravelles!

Una nit d'estiu. Lluna vella. El professor En Napgran i Mescoses està sopant a qualsevol indret de Marxuquera. L'acompanya la professora Na Fotuda Unesquantesvegades. Ambdós són arqueòlegs, experimentats en quinze o setze excavacions dintre i fora del país; ambdós, també, mantenen la hipòtesis següent, condensada en aquest paradigma -aquest nom li donen els professors-: "Si el Parpalló ha estat habitat durant molt segles; ergo hi havia gent per habitar la cova; si la gent es desplaçava perquirint aliments, ergo hi havia humans que es desplaçaven. Ergo donem per suposat que, molt a prop del Parpalló, radiquen resquícies d'aquella civilització primitiva. Vestigis, és clar, dels continus i habituals canvis de residència d'aquells individus: cova d'hivernada, cova d'estiueg...". I això és el que investigaven actualment, en aquesta nit d'estiu sense lluna.

(Sincerament, els "ergo", "perquirint", "radiquen", "resquícies", etc. Són mots que a l'autor li la bufen, per quasi incomprensibles o excessivament cultes. Amics de l'ànima, però, m'han posat sobre avís, després, que cal emprar paraules d'aquesta mida si es vol obtenir un ajud administratiu. Els ho perdone, doncs, als arqueòlegs del meu relat).

Bé, al que anàvem. Exactament, el que feien aquella nit -ja ho hem dit- era sopar. Per si us interessa el menú, era ben simple: unes xulletes de cabrit amb alls tendres, un platet d'olives xacades -"del terreny", va assegurar el cambrer que els servia- i una ampolla de vi, "de raïm xafat amb espardenya", segons el mateix cambrer.
Hi havien trobat a prop una altra cova, gran, amb quasi la mateixa orientació. Hi havia fet una prospecció, i la seua hipòtesi començava a tenir signes visibles de versemblança amb la realitat. Estaven contents: aquell era un descobriment que revolucionaria les teories de Pericot i, a més d'ampliar-les, potser fins i tot faria trontollar, d'alguna manera, la seguretat d'aquelles.
De debò, no sabem si aquell vi xafat amb espardenya -segons el cambrer-, si foren els efluvis d'all tendre o el costellam de cabrit, o l'oli de la fregitura, els tenia alegres, cofois, imparables.
-Escolteu, amiga. I si anem ara a jaure?- demanà el professor després del cafè i la copa.
-De veres, té vostè ganes?- preguntà la senyora professora, amb les galtes roges.
El cas era que la qüestió rondinava pels dos caps: "I si, no se sap perquè... avui...aquesta nit sense lluna... després d'un bon sopar... no li donem una altra alegria al cos?" Com si fos transmissió de pensament, tot dos exclamaren al mateix temps, amb cobejança:
-Anem!!!

( I com que ignorem quin jocs fan els arqueòlegs, femella i mascle, quan es troben, una nit d'estiu sense lluna, a Marxuquera, deixarem que els amables lectors s'imaginen el que vulguen.)

L'incident o tràngol -així l'anomenaren els protagonistes-, però, no va acabar així. Si em permeteu, acabe de contar-vos l'aventura.

Quasi un mes després d'ininterrompudes excavacions,- a la cova i a la professora- el professor Mescoses trobà, casualment, molt a prop del lloc on buscaven, una plaqueta calcària amb uns signes esquemàtics, senzills i complicats alhora. Una espècie d'escriptura, mig jeroglífica, mig alfabètica que, una vegada desxifrada per la professora Unesquantesvegades - experta en llengües vives i mortes-, contenia el següent missatge:
"Lluna plena. Els caçadors estan preparats, en renglera. Enfront, també en renglera, tota la colla de dones. A un crit d'una d'elles, les altres preguntaren a l'uníson: "Nyogui, nyogui?" De la renglera dels homes, algú cridà. I els altres respongueren entusiasmats: "Nyaca, nyaca!"
Ací acabava l'escrit i la versió contemporània.

En Napgros i Na Fotuda dedicaren la resta de la seua vida a buscar una altra plaqueta calcària que continués allò descobert. Mai la trobaren.