Papa, ara sí.

aquells que hem perdut al pare, o algun altre familiar, com un germà estimat, sentim en les teves paraules aquell anhel del retrovament, malgrat el desig de viure.
En ele fns, és un crit d'esperança, per no desanimar-se, que algú ens espera més enllà, aquest ha de ser el missatge, i la mare, anirà també al mateix lloc que el fill, i el pare.

Molt emotiu, i com et diu algú per allí, vigila alguna falta que un corretor pot solucionar.

Commovedor, emotiu. Un viatge per les portes de la percepció, comiat i retrobada.
No creure en déus, inferns, paradisos... però creure en les persones. potser és això el que ens fa anhelar una altra dimensió, una vida més enllà de la mort, una segona oportunitat potser, o simplement una cursa més en bicicleta, acompanyats per la protectora gambada abnegada del nostre pare.
Una abraçada,
franz

...Uf! Commovedor i trist, que deixa regust de pensar i creure en quelcom més en aquesta vida, tot i que espero que no sigui cert i et restin molts anys per aquí! Enyor és el que m'avoca, i és que sempre hi ha persones al camí que ens deixen i les trobem a faltar.

Una abraçada!

Celebro que hagis retrobat el teu pare... si el vas perdre en algún moment.

Jo tinc una poesia dedicada al meu pare, però no l'he penjat aquí.

Crec que s'ha de tenir respecte pel pare i consideració. És molt bonic veure que pares i fills es retroben, s'estimen i es gaudeix de la companyia mútua.

M'ha emocionat. No sé quan temps faria que el protagonista de la poesia no veia el seu pare, però pel que expliques, m'imagino que molt. Sap molt de greu això de la mare i la despedida sobtada.


sergi

Bèstia? No crec... Sempre hi ha preferències entre els pares, no creus?

T'has posat en la pell de l'infant i ho has fet amb la senzillesa que seria normal en ells.

Gràcies, d.

(PS: vigila les faltes d'ortografia, ajudaran al text que pengis.)