Necessito Morir

Un relat de: Jimbielard
 photo CARRER.jpg



Son les onze del matí. La mirada fixe i clavada a la porta de l’Edifici Colom. Un sentiment de nervis en pensar que està a punt d’entrar a un dels restaurants més nous i moderns de la Barcelona actual. Fa sol i una calor que enganxa la roba a la pell. L’hostessa del restaurant rep als comensals des de darrere del pedestal que hi ha a la part més maca del hall, a la planta Baixa. Li diu que torni més tard, que el restaurant no obre fins a les dotze. Acaba de fer 29 anys i fa tres mesos que ha arribat dels Estats Units. La setmana que ve haurà de tornar perquè se li acaba el permís. Ja són tres quarts de dotze i encara no hi ha ningú fent cua davant el pedestal. Aprofita per acostar-s’hi fins que li diuen que ja pot passar i agafar un dels cinc ascensors que hi ha al hall. L’acompanyen a l’ascensor exclusiu del restaurant que la hi porta directament a la planta vint-i-quatre sense parar a cap de les altres plantes. Les vistes són espectaculars. 360 graus de Barcelona. El mar a una banda, la muntanya a l’altra, mentre s’aixequen edificis a banda i banda de La Rambla. Un lloc perfecte per prendre un cafè a la terrassa mentre t’acarona el sol tardenc.

Són les dotze i cinc del matí. La mirada fixe i clavada davant l’ordinador en un dia qualsevol de juny, estic redactant una carta a un dels nostres clients. No paga i no sembla que tingui intenció de pagar. Estic decidit a anar per a totes per aconseguir que redueixi el deute. Fa sol i una calor que enganxa la roba a la pell. La feina distreu de tot el que envolta políticament i socialment el país, el món. Cadascú viu el seu dia a dia i el passa tan bé com pot, de vegades només com pot. Personalment m’ha tocat néixer en un lloc que per mi és un privilegi viure, malgrat petites circumstàncies que pot fer moure la balança fins a l’equilibri, però que fins ara, no tinc motiu de queixa. Si més no, queixar-se no està prohibit, però tampoc n’hem de fer un esport nacional.

Desproporcionadament, el que en un país civilitzat podria ser una desgràcia veure com – per exemple- els cotxes de qualsevol poble del Maresme, suren i baixen riera avall per no haver fet cas als avisos de cada any que fan preveure una riada, en un altre país més subdesenvolupat podria estar normalitzat que cada any morin els seus habitants per una normalitzada inundació.

Un pensament com aquest, tan petit, ja fa preveure que el món és injust perquè l’hem fet injust entre tots. L’egocentrisme i l’egoisme està enganxat a cada un de nosaltres, ments serenes, fins al punt que som capaços del millor i el pitjor durant el transcurs de la nostra vida, sempre pensant des de la perspectiva de la humanitat occidental.

No em puc creure que més enllà de la mal anomenada societat occidental (enlairada com a societat correcta, humana, que tolera i defensa les causes justes i els drets humans) hi hagi el mateix baremo que jo mateix m’he creat segons les meves vivències personals.
Tinc quasi quaranta-set anys i per mi, de cada deu persones, una és bona, sis són de perfil mitjà i tres són dolentes.

Reconec que jo personalment, no entraria a definir-me com a persona dolenta però tampoc podria incloure’m dins el grup de les bones. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

Tinc dos fills i encara no m’he sabut respondre si els tinc per egoisme, o per altruisme. M’il·lumina la certesa que seran ells els qui sabran contestar aquesta pregunta quan sàpiguen on són i on van.

M’entristeixo quan penso que la societat de què formo part és la mateixa societat que tanca fronteres als refugiats de guerra, als immigrants que fugen per anar a un lloc millor. Podria començar a enumerar tots els punts que ens portaria a voler morir ara per escapar de tot o voler viure cent anys per canviar-ho tot.

Tots som conscients que:

On hi ha interessos, hi ha pressions, marxa el cor i pensa el cap… amb condicions.

Aixeco el cap i a través de la porta de vidre veig el vestíbul on són els cinc ascensors que compartim amb l’empresa del costat. Al costat de la porta hi ha un finestral, gran, des d’on es pot veure, petita, l’estàtua del monument a Colom. Sóc a la planta 22 d’un dels edificis moderns més antics de la Barcelona actual.

Són les dotze i deu d’un 27 de juny i acabo de veure passar un àngel.

Havia demanat un cafè. Deu segons després s’estava descalçant per alliberar-se’n de tot, de la seva vida, del seu entorn, del seu món. De manera anònima i sense testimonis. Només jo, que des de dues plantes més avall, vaig descobrir que cadascú de nosaltres, tot vivint en el mateix món, necessitem llibertats diferents.

J. Calvo

Comentaris

  • Avant![Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 03-08-2018 | Valoració: 10

    D'entrada, les rajoles del terra, banyades pel sol d'horabaixa o tal volta de l'alba, que hi surten a la foto ja és tot un elixir de vida per a continuar i acabar la vida que hem vingut a acomplir en aquesta present existència. Tots, poc o molt i, passem per aquesta mena de auto-qüestionari que exposes de manera planera en el tu relat "Necessito Morir". El suïcidi, mental, penso que és inherent en la persona humana. És un estat d'ànim que ens ve quan el nostre esperit pateix, es tortura, se sent exclòs i incapacitat de passar per proves incompatibles a la pròpia naturalesa de l'ésser que l'ànima. Però, ai las! tenim la força de l'esperit per a seguir lluitant i la sensibilitat necessària per a enlluernar-nos en les petites coses que conformen la vida. Ésser pare i trobar el temps per expressar per escrit aquestes sàvies reflexions teves, no deu ésser gens fàcil, enhorabona i avant! Jimbielard. Nil.

  • La vida i la mort[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-08-2018

    No fa gaire, potser l’any passat, em sona que vaig llegir que el suïcidi era la primera causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys.
    Fa esborronar llegir aquestes coses. Que persones que tenen la sort de no tenir malalties mortals al seu cossos (excepte al cervell, és clar) decideixin llevar-se la vida. Quan la vida és tan valuosa, quan es poden fer tantes coses amb ella. Com de desesperat, com de trist, s’ha d’estar per decidir que no es vol viure més. Respecto totes les decisions. Però fa mal que altres es matin en la flor de la vida.
    M’he estremit en llegir-te. Per la manera com barreges la historia de la noia i la teva vida. Com fas que s’entrellacin la decisió d’ella, tan important; i la teva quotidianitat, treballant, pensant si ets bon pare o no, els clients que no paguen... I una vida que cau davant de la teva finestra... Uuuuffff per reflexionar-hi durant hores...

l´Autor

Foto de perfil de Jimbielard

Jimbielard

70 Relats

252 Comentaris

90044 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona durant l'any del baby-boom i haig de fer cua per qualsevol cosa. He viscut sempre a Sant Andreu de Palomar, un poble mil·lenari annexat a Barcelona cap al 1897.
Fa poc que escric però he descobert que en gaudeixo i m'apassiona.
M'he anat fent gran, descobrint coses noves, aprenent el que m'agrada i el que no...

Per això us animo a fer qualsevol comentari que agraeixo per endavant.



https://joansamfainablog.wordpress.com/