Olympia

El seu cos canviava de volum segons l'estació, segons si era tristesa o goig, segons la lluna. Amb cabells llargs i foscos avançava pels corredors, sempre entonant alguna cosa, sempre amb pas decidit. Entrava a classe i seia damunt de l'escriptori, espontània, salvatge i ens parlava, subjectiva, del temari propi de l'assignatura, o no. Jo sabia que no era com la resta. No era docta, ni puntual, ni diplomàtica. Alguns dies ens oferia discursos entusiastes, vius i esperançadors. Alguns dies era dolça i altres, en canvi, apareixia sòbria, dolorosa, i cap de nosaltres podia esbossar un somriure. Per a ella no érem alumnes. Per a ella érem homes i dones. Més d'una vegada vaig observar com el mirava, com el despullava amb eixos ulls de món. Sentia cels, però mai no es prolongaven massa.

Devorava llibres, això era clar. Llibres i personalitats. Sabia més de nosaltres que nosaltres mateixos. Alguns l'odiaven, altres la temien, altres l'estimaven, però mai resultava indiferent. Jo l'admirava. L'admirava i en el fons m'incomodava fer-ho. Feia temps que havien fugit els ídols adolescents, els déus de carn i os. Però ella, com ja he dit, no era com la resta. No era ideal. Era imperfecta, i això la feia més captivant. De vegades un impuls derrotista m'incitava a abandonar aquella facultat, però de sobte, pura i lasciva, es manifestava al meu cap amb una força indescriptible, i la idea es feia irrealitzable.

Un matí qualsevol d'una setmana qualsevol va deixar de vindre. Buscaren una substituta i punt.