Cada dia

En un dia normal de classe el carrer està fred. No li agrada alçar-se matí, però fer-se un té calent sempre ajuda. Posa les coses a la bossa, es posa el barret i la bufanda de colorets i pren la bicicleta. El carrer, els forns, els xiquets que van a l'escola, les mares que lluiten perquè no es posen davant dels ciclistes, els gossos (grans i petits), els iaios que no la deixen avançar, el semàfor en roig, el tramvia. Arriba, seu a classe, obri l'ordinador, escriu amb el teclat, còpia a mà, mira l'hora, es fa un cafè, escolta als cantants, canta, imagina, mira el rellotge, surt al corredor, es fa l'hora. Torna a casa per dinar. Pensa en tot el que hauria d'estudiar, es deprimeix, s'exalta. Talla la lletuga, posa la carn al foc, es plena el got d'aigua. Aguaita per la finestra, pensa que li abelleix viatjar i en els diners i en els idiomes. És l'hora d'agafar el metro. Arriba, escolta el piano, explica les escales, riu, s'enfada, torna a riure, s'acomiada. Enfosqueix i torna a casa. Hola, com estàs, quantes coses canvien, ja és tard. Vols sortir? M'abelleix cervesa, m'abelleix abstreure'm. Conta'm alguna cosa. Açò era el que jo deia, tens raó. Ara no pense com tu. Roig i sòl, sòl roig. Creus que açò és tot o hi ha més? Creus que ho pots saber?